LA NENA QUE VOLIA DEIXAR EL SEU LLIT A JESÚS

En aquesta festa tant entranyable com és “Nadal” el naixement de Jesús, i una bona ocasió per les trobades familiars, les felicitacions i els bons desitjos de pau i felicitat, em ve al pensament, el record d’una petita conversa, entre una avia i la seva neta de cinc anys, a la qual li agradava preguntar-ho tot, tal com solen fer tots els petits infants.

            L’àvia i la nena estan davant d’un petit naixement, i la nena li pregunta el perquè de tots aquells personatges davant d’aquell nen tant petit.

            L’àvia li contesta que tota aquella gent l’han anat a adorar, perquè aquell nen que es diu Jesús, és tot l’amor que pot haver-hi en el món, és com si totes les estimacions de pares i fills, de germans i de tota la gent és sumessin i fessin com una bola d’amor, i malgrat això mai podrien arribar a tenir tant amor, com és aquest petit infant, ja que Ell no té amor “és l’amor total”.- A més aquest nen que tu veus aquí, va venir a aquest món, perquè aquest amor que ha d’haver entre nosaltres sigui etern, mai s’acabi.

            La nena es mira a l’àvia i li diu: aquest nen no te casa?.- l’àvia li diu que sí, però en aquell moment eren de viatge i no van trobar cap lloc a la fonda i la seva mama va tenir que donar a llum sobre aquelles palles.- La nena va quedar pensativa i li diu a la seva àvia que li deixarà el seu llit perquè no tingui fred.

            Llavors l’àvia li explica que Jesús el que vol de nosaltres, no és que posem la imatge en el nostre llit, sinó que sapiguem donar acolliment a totes les persones que en aquest moment no tenen res, que s’ho estan passant molt malament, i que l’amor que Jesús ens dóna l’hem de saber traspassar a tots els nostres germans, doncs tothom te dret a tenir la seva casa i a menjar cada dia, per això hem de ser solidaris i saber ajudar i compartit, i si ho fem així és com si Jesús dormís  en teu llite’t.

            La nena no va dir res més, però amb un somriure va fer un petó al nen Jesús i es va sentir molt contenta amb tot el que la seva àvia li havia explicat.

            Que Jesús ens ompli a tots del seu amor, per poder compartir-lo amb tots els nostres germans.

            Fins aviat.

                                                                                                      Mª. Carme Giménez

UN PA SOTA EL BRAÇ

S’acosta Nadal, és més, “ja el tenim a sobre”, com és sol dir, i això porta sempre alegria. Malgrat la crisi i els molts problemes que avui dia existeixen per tot arreu, “Nadal és Nadal”, i un naixement diuen “que sempre porta un pa sota el braç”; i en aquest cas, és un naixement tan gran i tan important, que no te comparació amb cap altre que hagi existit mai, per això aquest  “pa sota el braç” es transformarà en esperança, en pau, en energia, i sobre tot en amor sobre tots nosaltres, i jo penso que quan les persones ens sentim estimades, ens sentim molt segures i la por desapareix al moment.

            I penso en l’altre tarda, quan assajàvem els cants de la missa del pollet amb els nois i noies de confirmació, una alegria i una il·lusió surava en l’ambient. Les cares somrients de tots ells et feien sentir feliç; ja que el jovent jo crec que és la saba de la vida, i que es sentin contents i animats per cantar-li a Jesús en una missa, “això no es paga ni amb tot l’or del món”. Jo no sé, si quan acabin el procés de la confirmació continuaran fent grup, però si crec, que tot aquest temps en que ells han participat, han esperat i han confiat en Jesús, els serà per sempre la pila més important que hauran tingut, en totes les aventures que la vida els te preparades; i aquest pa que portarà aquest nen tan petit i a la vegada tan gran, es transformarà en una llavor que els ajudarà per sempre, siguin a on siguin, perquè Jesús sempre estarà al seu costat, i ells d’una manera o altre ho sentiran així.

            Bon Nadal a tothom i que l’amor de Jesús penetri en el nostre cor.

            Fins aviat.

                                                                                                        Mª. Carme Giménez

 

JESÚS ENS DEMANA UNA ESTADA EN EL NOSTRE COR

Ens queden molts pocs dies per arribar a la gran festa de Nadal ; i com cada any penso sempre en Jesús i la seva família en un pla completament humà i a on les dificultats de la Mare de Déu en aquell moment del part, sense una estada, per poder donar a llum al seu nen, havien d’ésser molt grans i de molta incertesa.

            Per això jo penso que només pel fet de que tot un Déu s’ha abaixés a la condició d’ésser humà i a més d’un dels més humils, ens ha de donar una alegria molt gran dins del cor, doncs demostra que vol estar al nostra costat i que la seva estimació ens ajudarà sempre, i sobre tot avui dia a on els desnonaments de moltes famílies és tant quotidià, i en els que grans i petits es queden el carrer, i la feina és de ells per trobar una estança a on poder guarir-se del fet de l’hivern. 

            Desprès va venir la fugida a Egipte. Tenien que emigrar perquè no els matessin al nen.- Quin altre pal, deixar-ho tot i fugir de pressa!.

            També avui dia, quantes persones han d’emigrar lluny de les seves terres, també ho han de deixar-ho tot, sigui per política, economia o altres coses, amb les seves cultures o religions diferents a les nostres, que els provoquen en ocasions molts problemes.

            I continuo pensant en la Mare de Déu, en la seva acceptació a la voluntat del Senyor, encara que ella lo més segur és que entenia molt poca cosa, però la seva fe en Déu li deuria donar el convenciment de que Ell mai la deixaria de la seva mà.- Quantes persones avui dia també els ajuda la seva fe en totes aquestes situacions tant lamentables!

            N’estic segura que en aquest Nadal de crisis, Jesús ens donarà a tots la pau, l’amor i sobre tot ens farà veure, per a on hem d’anar, per poder ajudar-nos uns als altres fins que aquesta situació tant greu es vagi suavitzant. I si coneixem algú que està sol, convidem-lo a la nostra taula i celebrem així, humilment aquesta vinguda de tot un Déu, que només ens demana lliurament a cada un de nosaltres, poder  habitar en el nostre cor.

            Fins aviat.

                                                                                                        Mª. Carme Giménez

DENOMINADOR COMÚ "EL NOSTRE PARE DE CEL I TERRA"

L’altre dia vaig tenir una conversa amb una persona, d’aquelles que una vegada has acabat de parla-hi, et fan sentir una pau dins del cor que estàs contenta de haver-ho fet. Es tracta d’una senyora d’origen marroquí, amb una trajectòria de vida com qualsevol de nosaltres, està casada, te fills i molta feina per tirar endavant. Una de les seves filles és discapacitada  i a part d’això, te altres problemes greus, que fan que la seva vida no sigui gens fàcil; però el que més em va impressionar  no van ser els seus problemes, va ésser la seva fe en Déu, l’esperança en aquell Déu que l’ajuda a acceptar tot el que li està passant, i vaig donar gràcies a Nostre Senyor per poder pregar juntes cada una per el seu camí, però a un sol Déu veritable, el Nostre Pare del Cel que és pare de tots i a tots ens estima per igual.

            I això em va reafirmar amb el que sempre he cregut, que tots som germans, amb diferents creences i amb diferents cultures, però amb un denominador comú que és el “Nostre Pare del Cel” que es va fer home i va voler morir a la Creu per tots nosaltres, siguem d’on siguem, portem mocador o barret, això per a Ell no te cap importància , l’important és el cor de cada un i saber actuar en cada instant com a fills seus, en estimar-nos i ajudar-nos en tots els moments de la nostra vida.

            -Ho veieu així?

                        Fins aviat.

                                                                                                 Mª. Carme Giménez

 

 

EL BON SAMARITÀ EN EL DIA D'AVUI

Si caminem aquests dies per els carrers de la nostra ciutat, podem veure com moltes de les botigues ja estan engalanades amb arbres de nadal guarnits amb llums i objectes lluents i dividint a la vegada les festes Nadalenques en dos esdeveniments diferents.  Un podria ésser el Nadal del consumisme i l'altre el veritable Nadal, a on un nen molt petit i a la vegada el més gran, va venir a aquest món a parlar de la salvació i la veritable felicitat a tothom, que no neix dels regals, sinó que neix del cor de cada un de nosaltres, que davant de totes les necessitats tant grans que tenim en aquest moment, hem de demanar a Jesús que transformi el nostre cor en una actitud d’amor i de pobresa, que jo crec que és la base del Regne de Déu, que ja comença en aquest món.

            Per això el meu pensament aquesta setmana recorda breument la paràbola actualitzada de el bon samarità.

-En la nit de Nadal l’Abdul estava cansat. Per fi havia pogut trobar una feina al moll d’aquella ciutat, avui li havien pagat la primera setmanada.  Ja era tard, al vespre, i hi havia poca gent al carrer. Un home se li va llençar al damunt, el va apallissar i li va prendre tots els diners.

            L’Abdul va quedar estirat al terra, sense coneixement. Va passar pel costat un comerciant; volia anar al seu vaixell a preparar una bona festa, s’acostava el Nadal, el va mirar amb menyspreu –“un altre moro que ha begut massa”- i va marxar per l’altre vorera.

            Una mica més tard, va passar un feligrès de la parròquia; tenia pressa perquè havia de preparar la missa de Nadal, i va passar de llarg, sense ni tan sols mirar-lo.

            Una estona més tard, va passar un mosso d’esquadra; ja acabava la seva jornada de treball, i va avivar el pas; ja havia tingut prou problemes, no valia la pena buscar-ne un de més.

            Finalment, va passar un noi mal vestit, amb els cabells llargs, sense afaitar i molt desendreçat; va veure el ferit i s’hi va acostar; el va agafar amb feines i treballs i se’l va carregar a l’esquena. El va dur a casa seva, on la seva mare l’estava esperant amb un senzill sopar de Nadal. Entre els dos el van rentar, li van curar les ferides, que no eren de massa importància, i junts van seure a taula, per compartir el sopar.

            -Senyor que sapiguem acollir els altres. Que no jutgem ningú per les aparences ni la nacionalitat, i que tal com vas dir Tu, que ens estimem uns als altres tal com Tu ens has estimat.

            Fins aviat.

                                                                                                 Mª. Carme Giménez

           

           

DIÀLEG, LEGALITAT I JUSTÍCIA

Mentre que el bombardeig entre Israel i el territori de Gaza no para, cada dia hi ha més víctimes i ferits que sense tenir culpa de res, paguen amb la seva persona la culpa i la ineficàcia d’uns governants que no saben o no volen fer un diàleg que acabi amb tot aquest infern.

            Mentre,  fora el carrer, dues persones han acabat amb la seva vida, per culpa de uns desnonaments que els deixava en plena via pública, degut a unes lleis injustes i inacceptables que rescaten els bancs i empresonen la economia de les persones de per vida; doncs bé amb tot aquest panorama , una bona notícia  ens omple de goig el cor. Sis persones joves aquest passat dissabte, han rebut de mans del Sr. Bisbe el sagrament de la confirmació, han dit que sí a Jesús i han omplert el seu cor amb la Gràcia de l’Esperit Sant.

            Per això penso, que necessitem molts joves que amb l’empenta de l’Esperit sàpiguen lluitar amb bons diàlegs i amb bons exemples de sinceritat, legalitat i justícia; treballant tots a la una per evitar moltes injustícies  a la nostra societat.

-          ¡Tant de bo cada dia, siguin més els joves que vulguin adherir-se als grups de confirmació!, són grups de treball a on es posa sobre la taula  els temes d’avui dia, sempre a la llum de l’Evangeli, i es transforma en una pila que dóna a tothom molta alegria i molta pau. Això demostra que estar sempre al costat de Jesús et dóna una felicitat que no es pot explicar i et fa veure el camí  que tots hem de seguir, per trobar pot-ser una solució que alleugeri una mica aquest món tant esvalotat i tant incert que ens rodeja a tots.

            Fins aviat.

                                                                                                       Mª. Carme Giménez

QUE TOTS SIGUEM U

Falten només sis setmanes per arribar a Nadal i la situació de moltes famílies per els desnonaments i carències en el més necessari a nat en augment, en el nostre país i en molts països d’Europa.

            Per això avui catorze de Novembre, el meu pensament es centra en aquesta vaga general, seguida també en molts països europeus, que en el dia d’avui ha convocat a molta gent, esperant potser un miracle que faci canviar una mica la manera d’actuar de molts governants, que en la seva manera de fer, ens fa donar la sensació de que tota l’ajuda que ens arriba se l’emporten els bancs, en detriment de tanta gent que es troba abocada a la pobresa més dura que molts de nosaltres no havíem conegut mai. Gent que fins ara eren treballadors normals, buscant en el contenidor d’escombraries qualsevol cosa per menjar o per vendre.

            Es una situació que fa plorar, i clama d’una vegada per totes justícia, i sobre tot amor als més necessitats; recordant per damunt de tot, aquelles paraules de Jesús dient que tots siguem U. Si això ho volem complir, els set milions de catalans que som hauríem de posar-nos les piles i una mica de cada un , evitaria que ningú tingues que remenar la brutícia  de tothom, malgrat els nostres problemes econòmics o personals; però jo crec que sempre hi ha persones que estan en pitjor situació, i s’han d’ajudar, perquè són els nostres germans en la gran família de la humanitat, creguin el que creguin i tinguin la cultura que tinguin; i això penso que està més que demostrat en la Creu de Jesús, en la qual va ser clavat per salvar a tota la humanitat de la brutícia del pecat.

            Fins aviat.

                                                                                        Mª. Carme Giménez

LA MILLOR FLOR ÉS LA LLUM DE JESÚS

En aquest passat dijous va tenir lloc la festa de “Tots Sants” i el divendres la de tots els fidels difunts, per això el cementiri estava ple de persones, visitant i portant flors als seus familiars estimats.

            També a l’Església vàrem celebrar solemnement aquestes dues festes en les que es va pregar a Déu Nostra Senyor per tots els nostres parents i amics que havent fet el traspàs cap a la casa del Pare, de ben segur ja estan gaudint de la pau i la llum de Jesús.

            Però jo penso moltes vegades que ells també des de la seva nova estada, deuen també demanar per tots nosaltres, perquè en aquest món tant esvalotat i tant difícil que ens ha tocat viure, sapiguem tots plegats acceptar el que ens toca passar a cada un, i sent en tot moment uns bons servidors del proïsme, a la vegada que formen una gran cadena humana a on en cada anella d’aquesta cadena brilli sempre la llum de Jesús, i així com moltes vegades diu Mn. Joan, entre uns i altres es crea “la comunió dels Sants”.

            Penso també amb totes aquelles persones que quan fan el traspàs no tenen a ningú al seu costat, com són els pobres que estan a les presons i tota la família s’ha allunyat d’ells, també en els que estan per els carrers i tampoc tenen a ningú; i els seus enterraments són tristos perquè no hi ha cap persona que tingui un record  per a ells, ni una petita flor per posar sobre el seu taüt;  de totes maneres penso, que tots ells quan arriben a l’altre costat de la barrera, deuen rebre tanta estimació de Jesús, que totes les demés coses que han passat aquí a la terra ja no tenen cap impotència, estar dins la llum de Nostre Senyor es deu transformar en felicitat eterna.

            Demanem-li una vegada més al nostre Pare del cel que el dia que també nosaltres passem a la vida ens rebi també amb els braços molt oberts, perquè haurem procurat estimar i acollir a tothom, haurem mirat de no ser jutges de ningú i si algun germà nostre alguna vegada s’hagi equivocat de camí en la seva vida, haurem mirat de donar-li entre tots una segona oportunitat.

            Fins aviat.

                                                                                                   Mª. Carme Giménez

PAS A PAS APRENEM A CONÈIXER JESÚS

Aquest dissabte passat vàrem començar la catequesi especial de l’Arxiprestat; la qual com tots sabem es porta a terme aquí a la nostra parròquia. També us haig de dir, que és una joia per a tots nosaltres, veure com venen d’il·lusionats tots els nens, joves i més grans a aquestes sessions de la catequesi, en les que a través de dibuixos, murals, fitxes i cançons aprenen a conèixer tota la vida i el missatge de Jesús.

            Potser molts d’ells no saben llegir ni escriure, però jo crec que la saviesa que tots hem de mirar d’obtenir, no ens ve donada per tenir molts coneixements i moltes diplomatures, s’obté quan un mateix obre el cor a Jesús, deixant penetrar la seva llum tant sàvia, i que sense saber com t’ajuda a circular per els camins de la vida amb l’Esperit de l’amor i fent de tots nosaltres uns nous emigrants cap a la casa del Pare.

            Doncs això ni més ni menys és el que fan aquests nois discapacitats, que malgrat no tenir el nostre rellotge, pas a pas van aprenent a estimar Jesús i a tos els qui els envolten.

            Són nois agraïts, afectuosos i simpàtics  i et sorprenen per la seva naturalitat i espontaneïtat dient sempre el que pensen. Per això una vegada més hem de felicitar a aquests monitors, que durant tants anys han dedicat part de la seva vida a totes aquestes persones que tenen el mateix dret de conèixer a Jesús i de viure la vida que Déu els ha donat, com la tenim els altres.

            Acabem com sempre demanant a Jesús la seva ajuda, en aquesta tasca tant important que es conèixer tots plegats el seu missatge, dins del qual se’ns obra cada dia una llum nova.

            Fins aviat.

                                                                                               Mª. Carme Giménez

EL SOMRIURE ÉS COM EL SOL DE PRIMAVERA

Moltes vegades penso, que tot el que fem cada dia , per petit o insignificant que sembli; si ho fem amb moltes ganes i plens d’il·lusió ens sortirà tot molt més bé, que si deixem que la rutina diària ens guanyi i ens converteixi en persones desagradables i malhumorades que troben totes les coses malament.

            Jo crec que des de que ens aixequem del llit fins que arriba l’hora de anar a dormir, són les úniques hores  que hem de viure amb l’ajuda de Nostre Senyor, amb la màxima plenitud possible, “ara i avui”, ni ahir ni demà; i cada dia ha de ser nou. Ha de ser nou, quan ens trobem amb un conegut i veu en la nostra cara un somriure que li dona esperança. Quan visitem a un malalt i veu en el nostre rostre un somriure d’animació que pot ser el millor remei per fer-li costat. Quan estem a la cuina fent el dinar i ens inventem mil receptes perquè aquell dinar surti més bé que mai, malgrat haver-lo fet un munt de vegades. I quan per les tardes fem les nostres activitats, posar tota l’ànima en el que estem fent i com sempre amb l’ajuda de Jesús que sempre està al nostre costat, aprendrem a superar amb esperança les dificultats i problemes del dia, només del dia, l’endemà ja vindrà i continuarem tenint a Jesús al costat.

            I aprofitant, que el 11 d’Octubre ha començat per tots nosaltres “l’any de la fe”, jo penso que el millor testimoni de fe que tots podem donar, es passar el dia amb il·lusió, esperança i un gran somriure, que serà com el sol en un dia clar de primavera; i això pot fer que la nostra vida es converteixi en una nova etapa a on la fe i l’esperança no i poden faltar mai.

            Fins aviat.

                                                                                          Mª. Carme Giménez

DONEM ESPERANÇA A LA SOLITUD

Quan una persona queda sense res i la seva trajectòria acaba per desgràcia al mig del carrer després d’haver-ho perdut tot, inclosa la família; el que més impacta de tot aquest procés és la solitud; aquesta solitud que fa abocar al ésser humà, en una depressió sense límits  i a on les seves conseqüències poden arribar a ser irremeiables.           

            Avui pensant en tot això m’ha vingut a la memòria “la Trini”, la Trini era una senyora molt gran, que va convertir la seva vida en una aventura constant la qual la va conduir a una vellesa sense res i a una solitud extrema, doncs tots els qui ella coneixia es van allunyar del seu costat inclòs el seu fill al que ella va tenir de molt jove.

            Quan vàrem conèixer la Trini estava en una situació molt denigrant, i es trobava molt sola; però hi havia una cosa que sorprenia molt, malgrat la vida turmentosa, tenia molta fe en Jesús, ella el nomenava molt i li pregava a la seva manera, em deia que Jesús era la seva companyia en tants moments de solitud.

            Vàrem procurar ajudar-la amb el que vàrem poder, fins que fa uns anys aquest Jesús que ella tan estimava se la va endur amb Ell, allà a on ningú la jutjarà i tindrà per sempre mes l’amistat veritable a través de la llum de Nostre Senyor.

            Per això quan passo pels carrers i veig alguna d’aquestes persones solitàries en que l’única companyia és un tros de pedrís al costat d’alguna paret, demano a Jesús que també ella com la Trini, senti algun dia aquest Jesús dintre del seu cor, i que moltes vegades aquest Jesús que va donar la vida per tots nosaltres, malgrat la nostre feblesa com a éssers humans que som, ens faci servir de petits instruments seus, “per saber comprendre i no jutjar”, “per donar una mica de conversa”, ”per saber escoltar” i sobre tot “donar esperança”, ja que és un dels millors regals que Jesús ens dona a cada moment.

            Fins aviat.

                                                                                                      Mª.Carme Giménez

 

S'HA CAIGUT EN UNA TRAMPA LEGAL

Avui el meu pensament és concentra en un dels fets que actualment està passant a la nostra societat, i és que mentre moltes persones estan en una situació angoixant de crisi difícil per culpa de l’atur, d’altres ja estan plantejant el viatge que volen fer per Setmana Santa.

            També hi han persones que han quedat a l’atur i no poden arribar a final de mes, degut a que fins ara si és tractava d’un matrimoni i treballaven els dos podien pagar l’hipoteca i el menjar, cosa que en aquest moment els és molt difícil, per no dir impossible, doncs bé, mentre això està passant, altres persones és vanaglorien de que en el temps de vaques grasses ells van saber estalviar i no es van posar en aquestes despeses tan grans amb el banc.

            Jo penso que ningú se’n ha de vanagloriar de res, doncs prou feina tenim tots en fer bé les coses, tampoc hem de jutjar a ningú i si alguna cosa hem de dir, la hem de dir als bancs que oferien les hipoteques i els crèdits com a caramels a la porta de l’escola; i com a conseqüència de tot això moltes persones van veure la porta oberta per poder adquirir un habitatge per a ells i els seus fills. Malauradament la cosa no ha anat bé i el fantasma d’aquesta etapa tan dolenta, ha deixat molta gent en l’atur i amb l’agreujant d’unes deutes cruels amb les entitats bancàries, i el que abans tot eren rialles i copets a l’esquena s’han transformat en amenaces de desnonament i molt de sofriment sobre moltes persones, que jo crec que van caure en una trampa legal per els seus desitjos, “per altra part ben lògics”, de voler tenir una casa pensant sempre en el futur dels seus fills.

            En aquest moment com a cristians hem de saber educar, i en lloc de jutjar, hem d’estimar i obrir la mà, i ajudar en tot el que puguem; a vegades  no es tracta solament de diners, sinó en els petits detalls de saber escoltar, de no vanagloriar-nos mai del que podem tenir i sobre tot saber ser aquests instruments de Jesús, en bé de tots els nostres germans necessitats que sincerament crec que tots en coneixem a molts.

            Fins aviat

                                                                                          Mª.Carme Giménez

LA IL·LUSIÓ DE LA CATEQUESI

Avui parlant amb dues mares de catequesi, he tingut una alegria molt gran quan m’han dit  que a les seves nenes els feia molta il·lusió de tornar a començar aquest curs les sessions del segon any; ha sigut com una injecció de pa amb tomàquet, com diu moltes vegades el nostre mossèn, i la veritat és que totes les catequistes volem transmetre tot el que tenim en el nostre cor i que no és altra cosa que la fe i l’esperança en Jesús, i en tot el seu ensenyament que va des de el naixement fins a la resurrecció després de passar per la Creu.

            Veure un altre vegada tot el grup d’infants amb els quals vàrem començar l’any passat tot l’itinerari cristià és una gran satisfacció, encara que a vegades són com una ballaruga  i sembla que no hi siguin, però si que hi són i en moltes ocasions el que volen és una mica d’atenció  i d’interès per les seves coses, doncs malgrat la seva infantesa, per a ells els seus problemes tenen molta impotència.

            Si alguna vegada algú vol ser catequista, no ha de tenir por de no saber-ho fer; Jesús sempre està al nostre costat i ens ajuda a transmetre tot el que ells necessiten sentir. El llibre i el quadern de treball també són molt fàcils d’assimilar ajudant en tot moment les explicacions del mossèn.

            Per això el meu pensament aquesta setmana, és el record de les rialles, de l’alegria i del somriure d’aquests nens que el mateix Jesús va deixar ben clar quan va dir:  “Deixeu que els infants s’acostin a mi”.

                        Fins aviat.

                                                                                          Mª. Carme Giménez

LA NOSTRA COMUNITAT

Avui el meu pensament va lligat a la nostra comunitat de sant Cristòfor.  Una comunitat que va sempre allà on pot participar, sempre amb alegria, companyonia i també ajudant en tot el que sigui possible si el moment ho requereix.

            Aquest passat dissabte va ser per un motiu molt especial en que ens vàrem reunir moltes persones de la parròquia en una església veïna i molt bonica com és la de Nostra Senyora de Montserrat, acompanyant al nostre vicari Mn. Xavier, el qual va ésser anomenat administrador parroquial de la veïna parròquia.

            Va ésser una cerimònia molt agradable, presidida per el Sr. Bisbe Salvador Cristau i en la que també vàrem estar acompanyats per gent d’altres parròquies. Després de la missa vàrem compartir tots plegats una estona de tertúlia, mentre gaudíem  d’un apetitós refrigeri que ens va ésser ofert a tots els qui vàrem assistir.

            Demanem a Jesús com sempre perquè guiï els passos d’aquest pastor de l’Església en aquesta nova etapa que Nostre Senyor li ha posat al davant. També penso que en el temps tant incert i de malestar que tots estem vivint, pertànyer a una comunitat de l’Església en la que ens sentim estimats i a la que estimem molt, és un gran tresor que Jesús ens ha donat a tots, per això crec que la millor manera d’agrair-li tant valuós regal, és saber treure el fruit de tot això i que el benestar i l’amistat incondicional que ens aporten totes les persones de la comunitat, sigui la gran pila que ens doni el gran impuls per sortir al mig del món i amb el nostre testimoni sempre amb l’ajuda de Jesús, poder donar esperança, il·lusió de viure i de tirar endavant a tanta i tanta gent que ho necessita i no tenen aquesta sort, de tenir una comunitat que és la gran família dels cristians.

            Fins aviat.

                                                                                                Mª. Carme Giménez

UN TESTIMONI DE FE, ET POT IL·LUMINAR EL DIA

En moltes ocasions un testimoni de fe i d’esperança, et pot il·luminar el dia; i això et fa donar gràcies a Déu, ja que en el temps que estem vivint i amb l’ambient  que ens rodeja, és difícil trobar gent que passant-li moltes desgràcies és valenta i està plena de fe i de coratge.

            Es tracta de una amiga meva a la que per diferents circumstàncies de la vida feia molts anys que no ens veiem. Doncs bé, el testimoni a que em referia és d’aquesta persona que després de que se li morís la seva filla de dos anys d’una greu malaltia, el seu marit molt jove encara, va tenir un accident i també va morir, li van quedar tres fills molt petits, a on el més gran no superava  els set anys. Ella ha lluitat i ha treballat per els seus fills amb una força i una valentia digne d’admiració, i en aquest moment quan tots són grans i molt bones persones tots, un altra vegada un càncer fulminant s’ha emportat el seu fill gran deixant també dues criatures molt petites.

            Ella m’ho explicava plorant, però plorant donava gràcies a Nostre Senyor per tots aquests anys que va tenir el seu fill gran al seu costat i em deia que la força que ella tenia l’hi donava Jesús, que juntament amb tots els seus que estaven al costat de Jesús, l’ajudaven a tirar endavant.

            Quan sents això i veus que després  de tanta desgràcia, la fe continua i encara augmenta, et fa adonar que en nostre món  no hi ha res perdut, que encara hi ha molta gent que moltes vegades passa desapercebuda, però que la seva fe, amor i esperança omplen de llum tot l’ambient en que ens movem i això ens fa veure i sentir que Jesús mai ha marxat del nostre costat i que el trobem a cada moment i en cada història personal del proïsme.

            Donem gràcies a Déu per la vida que ens ha donat, i que es la joia més valuosa que podem tenir.

            Fins aviat.

                                                                                             Mª. Carme Giménez

TORNEM A COMENÇAR

Avui penso amb molta joia, en la preparació de la catequesi que vàrem tenir la setmana passada. Va ser una reunió molt agradable, en la que el bon humor i les ganes de treballar per una catequesi millor no hi van faltar; i això crec, que és molt important en aquest projecte tant bonic, com és l’evangelització d’aquests petits, que moltes vegades i per desgracia, ens arriben a la parròquia sense casi haver sentit parlar de Jesús.

            De totes maneres n’estic segura que Jesús des de el Sagrari està molt content, i somriu, veient el bullici i les ganes de riure i de saltar de tota aquesta mainada que encomanen una satisfacció viva a tota la comunitat.

            També la propera setmana tornarem a les noves inscripcions i una nova tanda de nens i nenes s’apuntaran a la nostra comunitat i per això el meu pensament aquesta setmana, es vol transformar en una pregària viva cap a Jesús, perquè ens ajudi a tots a saber transmetre de la millor manera a tota aquesta quitxalla, tot l’amor que Ell ens ha ensenyat a compartir amb el proïsme, i que ens continua ensenyant, en el interior del nostre cor i en tots els moments de la nostra vida.

            Fins aviat.

                                                                                                    Mª. Carme Giménez

QUAN ES TANCA UNA PORTA, DÉU ENS OBRE UNA FINESTRA

En mig de tant malestar i de tantes preocupacions en que està submergida la nostra societat, el meu pensament aquesta setmana es basa en “l’esperança”, i en que tot aquest mal son, en el que tantes famílies ho estan passant tant malament, passarà molt aviat i una altra vegada hi haurà feina per a tothom i la confiança en un futur millor tornarà a imperar en el nostre país.

            També crec que per els creients, és més fàcil passar tot això; la fe en que Jesús el tenim al nostre costat, ens ha de servir per no caure en la desesperació i pensar també en aquella dita que deien els nostres avis: “quan es tanca una porta, Déu ens obre una finestra per poder respirar”.  Doncs bé, amb tot aquest panorama al nostre voltant, ens ha arribat el mes de Setembre i amb ell, totes les activitats a la nostra parròquia que molt aviat tornaran a funcionar.

            Una de les primeres activitats és el curset bíblic que fem un cop al mes i que hem engegat aquest dissabte com a primer del curs, en el qual llegim l’Evangeli i Mn. Joan ens fa l’explicació corresponent després d’haver comentat cadascú el seu parer sobre el text. Us asseguro que val la pena aquesta estona, en la que omplim “piles” i ens sentim tots molt bé, i sobre tot ens sentim molt a prop de Jesús, que en definitiva és la persona a qui seguim, i el que ens ajuda en tot moment a superar totes les dificultats, que no vol dir que no les haguem de passar, però ens ajuda a passar-les amb esperança i confiança.

            M’agradaria molt que us decidíssiu a venir, aquí no hi ha límit d’edat, poden haver joves de 80 i fins i tot de 90 anys i també us diré que és una bona ocasió per participar en la parròquia en una activitat que per a mi és una de les més importants, ja que és el coneixement de la vida de Jesús, per poder aplicar-la després a la nostra, que tanta falta ens fa a tots plegats, en aquests moments de tanta incertesa en el futur.

            Fins aviat.

                                                                                       Mª. Carme Giménez

EVANGELITZAR ÉS ESTIMAR I RESPECTAR AL PROÏSME COM JESÚS ENS VA ENSENYAR

Ara que es parla i es parlarà tant de la nova evangelització, penso aquesta setmana en tota la gent que tenim al nostre voltant, fills, nets, veïns; jo crec que són els primers que han de notar en nosaltres, aquest intent de nova evangelització, i d’aquesta manera com una gran cadena humana, ajudar a tothom a entendre el gran amor de Jesús cap a la humanitat sencera , sense cap discriminació de religió o de color de pell.   

            A  vegades també penso que molta gent s’ha apartat de l’Església perquè no ha trobat aquest caliu tant agradable que et fa sentir que estàs a casa teva, i això és bàsic per a qualsevol ésser humà.

            L’Església és la casa de Déu i la casa de tots nosaltres, doncs entre tots la formem, per això crec que tots tenim part de responsabilitat en que les persones no es sentin bé entre nosaltres o els sigui indiferent el assistir o no a comunitats parroquials. A vegades pot ser una mirada no gaire convincent, jutjar els demés sense tenir cap dret a fer-ho, i tantes i tantes coses que en moltes ocasions ni ens adonem que les fem, però que a moltes persones la nostre actitud els pot fer molt mal, doncs en la vida tots passem moments baixos, i un petit detall és bàsic per la nostre estima personal.

            Penso també que estimar com ens diu Jesús, és posar-te en el lloc de l’altre i fer-li el que voldríem que ens fessin a nosaltres; o sigui procurar que tothom es senti bé al nostre costat, veure les coses positivament i ajudar sempre a que tot pugui millorar, però amb tot l’amor i caritat que sigui possible. Crec que només així es pot arribar a que molta gent que ha deixat les nostres comunitats pugui tornar; però sempre a través de l’amor i la caritat, del respecte i de l’acolliment per a tothom sense cap mena d’etiqueta.

            Penso també que Jesús ho vol així, doncs Ell així ens ho va ensenyar i ho continua fent en tots els moments de la nostra vida, només fa falta que nosaltres sapiguem escoltar-lo i comprendre’l amb aquest do de saviesa natural que només Ell ens pot donar.

            Fins aviat.

                                                                                               Mª. Carme Giménez

LA CALOR TAMBÉ ÉS BONA

El final del mes d’Agost s’acosta, i la calor continua amb la seva força, rodejant-nos per tots els costats i fent que en les hores més fortes del dia, tinguem que resguardar-nos dins de casa per no agafar una calorada que ens podria portar greus conseqüències per la nostra salut; però com sempre, jo penso que ens hem de mirar la part positiva i per això crec que aquestes hores de reclusió recomanable, son una bona ocasió per llegir un bon llibre, tenir un canvi d’impressions amb la família o simplement descansar i pensar en noves fites pel pròxim curs.

            Aviat arribarà el mes de Setembre i amb ell una etapa nova, plena d’activitats i que com cada any volem millorar i fer-la més efectiva.- “Déu faci que sigui així”.- Per això, els dies que ens queden de l’estiu hem de procurar descansar i omplir-nos de piles, i faci o no faci calor, hem d’ésser positius i mirar sempre la part  bona de les coses; la calor empipa , però com ja he dit en altres ocasions, aquesta calor és com una benedicció del cel per moltes persones que no tenen res, ni un trist sostre, i han de dormir a la intempèrie on l’únic llençol són quatre cartrons i un tros de manta que alguna ànima caritativa els ha donat. Per tota aquesta gent, les nits caloroses d’estiu són com un tresor  molt valuós i que quan arriba el fred s’esgotarà perquè les nits caloroses es faran gèlides com el glaç.

            Que Jesús ens ajudi a tots, a saber ajudar a tothom qui ho necessiti, sigui directament o indirectament, procurant que els que ho puguin solucionar o facin, i ja no tinguem que esperar a que més d’una persona la puguin trobar morta en mig d’un carrer.

            Fins aviat.

                                                                                                 Mª. Carme Giménez

           

EL GRAN TRESOR DELS CRISTIANS

Aquesta setmana hem arribat a la meitat del mes d’Agost; la data tan bonica i entranyable com és la de l’Assumpció de Maria i a on per tot arreu del nostre país les festes majors i els actes populars es donen cita aquest dia i a la vegada que s’honora a la nostra Mare del Cel, és gaudeix també de tot l’ambient festiu, oblidant per una estona la crisi que tots estem patint i procurant gaudir en companyia de tots els veïns i veïnes d’un dia d’alegria i compenetració amb el nostre entorn, per això hi ha aquella dita popular que diu.- “més val un bon veí al costat que un familiar allunyat”.

            I com a contrast a tot això el meu pensament vola de la festa popular a la sala d’espera de un hospital, ja que per circumstàncies personals, el mateix dia 15 vaig passar una estona en aquella sala i allà tot era diferent, havia més tristesa però també hi havia tendresa d’uns amb els altres i llavors vaig pensar que tant en la festa com en la malaltia la mà de Jesús s’expandeix  com una capa de protecció. En la festa ens sentim germans i això és el més important que ens pot passar i en l’hospital ens acostem més uns amb els altres, perquè quan no estàs bé comprens més al que està malalt i t’acostes a ell, “com ho feia Jesús”.  Per això el meu pensament aquesta setmana és centra en el gran tresor que tenim els cristians, que és la presencia de Jesús sempre al nostre costat, siguem on siguem Ell mai ens deixa sols i el tresor que constantment  ens està donant mai és devalua, mentre que nosaltres el vulguem sentir sempre al nostre costat.

            Fins aviat.

                                                                                                          Mª. Carme Giménez

L'AGOST DE L'ESPERANÇA

En aquests dies, quan et lleves al matí, un gran silenci es respira per tots els costats; es nota que estem de vacances. La ciutat està més buida i els que restem aquí, ens agafem la vida més tranquil·lament sense presses ni estrès.  És una època molt maca per poder llegir amb calma i també per fer-hi una mica de meditació en el que podem millorar tots plegats i en agafar piles com diu Mn. Joan, per poder començar un nou curs, fent de les nostres activitats un camp de treball a on l’amor i el servei siguin el fi principal de la nostra vida.

            També penso que no hem de tenir por per dolenta que sigui la situació que estem vivint, per això aquest Agost, l’anomeno “l’Agost de l’esperança”, doncs moltes vegades aquestes situacions de tanta crisi i tanta angoixa per a moltes famílies tenen també la seva part positiva, i és l’esperança en adonar-te que la gent en general es bolca al costat de qui ho necessita, l’esperança de que no estem mai sols, que hi ha algú que sempre està al nostre costat, que és val de les nostres mans i dels nostres peus, i encara que ens hagem d’estrènyer molt fort el cinturó, tenim l’alegria de recuperar el valor d’estimació al proïsme i l’esperança de que arribarà el dia en que la situació s’estabilitzarà i tot això ens haurà servit per valorar i compartir molt més tot el que ens ha donat la vida, perquè en el fons, l’essencial de la nostra existència no és ni el diner ni el poder, és simplement sentir-nos germans i aprendre a estimar tal com Jesús ens va ensenyar, i que només la esperança en un futur millor i compartit entre tots, serà la base, per poder començar a fer-ho.

            Fins aviat.

                                                                                                   Mª. Carme Giménez