LES PETITES COSES DE CADA DIA

Avui penso amb molt d’afecte en totes les àvies d’edat molt avançada; aquelles dones d’abans de la guerra, nonagenàries i en les que tota la seva vida ha sigut una lluita quotidiana per tenir una existència digna per a elles i sobretot per els seus fills.

            La majoria d’elles amb una gran família, marit, fills, nets i besnéts als quals han estimat molt i no han deixat d’ajudar mai, quan algun d’ells ho ha necessitat.

            Naturalment han sigut dones que no han sortit en els diaris, ni han tingut reconeixements populars; però han tingut el do natural de saber estar al costat dels seus, de saber escoltar, de no tenir mai un no per ningú, de saber sembrar una llavor en la tasca més important per qualsevol ésser humà com es la d’estimar molt a la seva família i també moltes vegades ésser mestres en la fe per els més petits dels seus.

            Per això el meu pensament en aquesta setmana es per a la nostra àvia, “l’àvia Irene”, la que ens queda encara aquí a la terra i a la que tots estimem molt, perquè ella s’ho ha guanyat; mare de quatre fills, onze nets i onze besnéts; l’avia discreta, amiga de tothom, l’àvia que ha sabut escoltar més que enraonar, l’avia que podies contar amb ella per lo que necessitessis; mai no ha tingut un no per a ningú i ha estimat molt i de veritat.

            Avui la seva vida a la terra s’està acabant, i com una espelma que mica en mica va quedant més reduïda ella també es va minvant físicament; però la claró de la seva flama ens continua donant llum i aquesta llum va penetrant dins de tots nosaltres  i el dia que ella no hi sigui el seu testimoni continuarà viu al nostre costat. També penso en les homilies del Mossèn, quan ens diu: “El millor testimoni de vida es fer bé i amb amor les petites coses de cada dia”. I jo crec que tot això es lo que es pot oferir a Jesús, doncs Ell va ser el primer en estimar i en donar-ho tot per amor, inclòs la seva vida.

            Fins aviat.

                                                                                                  Mª. Carme Giménez

JOVES QUE ESTAN VIUS

Quina alegria tant gran! Veient tants i tants joves de tot el món en aquesta gran trobada amb el Sant Pare, i que de ben segur, aquest record tant bonic el portaran sempre en un petit racó del seu cor. I quan siguin grans i cada un d’ells  en la seva història  tinguin els seus problemes i les seves alegries, recordaran amb molta felicitat, que tots els joves que allà es van reunir, tenien tots un punt en comú, donar a conèixer al món que Jesús és viu, i que ells el volen al seu costat durant tota la seva vida.

            L’altre dia caminant per el centre de Barcelona es podien veure tots els grups amb les seves banderes dels diferents països, com un gran testimoni d’uns joves que volen expressar el que senten. El que més em va agradar va ser aquesta alegria natural en les seves cares; joves que no necessiten de les drogues per ser feliços, joves que riuen i gaudeixen per tot, perquè el seu cor es net i sobre tot perquè estan vius, dintre de un món que per desgràcia molts joves estan com morts.

            Demanem a Jesús que els guiï sempre  en el seu camí; que sàpiguen ser el mirall per molts joves que no han tingut la sort de trobar a Jesús o que ningú els ha ensenyat els valors humans que no son altres que els valors cristians; i jo penso que si algun dia tota aquesta altra part de la joventut descobreix “l’amor al proïsme” , “la solidaritat” “el respecte a les altres persones” i “el acceptar  sense violència les diferents opinions de cadascú”, és llavors quan aniran despertant d’aquest somni malaltís que els impedeix gaudir de veritat de tots els anys de joventut que només es tenen una vegada.

            Que Jesús els ajudi a aconseguir-ho¡

                        Fins aviat.

                                                                                                 Mª. Carme Giménez

NINGÚ NO ES MÉS QUE NINGÚ

Avui penso amb molta pena, en tota aquesta manca de menjar que esta succeint en el continent Africà, degut a aquesta temporada llarga sense pluja i que esta provocant milers de morts per la manca d’aliments necessaris per tots els éssers humans.

Quan veiem les imatges per la “tele”, ens provoca a tots nosaltres un impacte molt gran, però al cap d’una estona ja ho hem oblidat perquè l’anunci d’alguna altra noticia esdevinguda al moment, ha fet un esborrall en la nostra memòria.

Tornant a l’Àfrica, tots diem el mateix-“Que hi podem fer”?. Jo crec que tots nosaltres, directament podem fer molt poca cosa, però de totes maneres hi ha una cosa que jo penso que és la més important que podem fer, demanar amb tot el cor a Nostre Senyor que il.lumini a totes les persones “que sí poden fer quelcom”, per alleugerir tant de patiment i misèria, com son tots els governats de tot el nostre planeta. Un altre cosa que jo penso que podem fer, es fer algun donatiu “si es que el podem donar”. I el que sí podem fer tots plegats, com una autèntica família cristiana que som, és ” l’acolliment”; quan alguna d’aquestes persones pot escapar-se d’aquell infern de misèria i malalties i pot arribar a les nostres terres, saber veure en cada un d’ells, un veritable germà, el qual no ha tingut la sort de néixer com nosaltres en un país a on no ha faltat mai l’aigua, ni un tros de pa per poder menjar; i encara que ens queixem, i moltes vegades amb raó, hem de pensar que en aquesta part de l’Àfrica, és tanta la manca de tot el necessari per viure, que nosaltres només podem donar gracies a Déu, malgrat que ens sembli que ho estem passant molt malament.

Penso molt esperançada en que aquesta crisi de manca de treball, algun dia passarà i tots tindrem més treball i ens sentirem molt contents, de que moltes persones que no podien menjar, ni rentar-se, ni anar al metge, hagin refet la seva vida en mig de tots nosaltres.

I acabo amb una frase que he trobat en el llibre “Discursos Cristians” de Soren Kierkegaard. Diu així:

“La veritable grandesa és la grandesa cristiana, en la qual ningú no esta per sota els altres”

                   Fins aviat.

                                                                                          Mª. Carme Giménez

FE, ESPERANÇA I CARITAT

Avui penso en l’esperança, la segona de les tres virtuts teologals que tots nosaltres varem aprendre de memòria en aquells petits catecismes de la nostre infància, en els que tot eren preguntes i respostes i que la veritat es que molts dels seus conceptes, no sabíem ben bé el que volien dir.

Penso en l’esperança, perquè després de veure tot el panorama tan desolador en el que han succeït moltes coses gravíssimes, hem d’aferrar-nos de la seva mà, perquè sense ella, no podríem aixecar-nos de la cadira. Penso també en el fet, que Nostre Senyor no va voler que fóssim com titelles, regits i supeditats a una dictadura celestial i per això ens va fer lliures, per poder escollir el camí o desviar-nos de ell, i per desgràcia hi ha gent que sigui per les circumstàncies que sigui es desvien del camí i llavors passa el que passa.

I tornant a pensar altre vegada en aquestes tres virtuts teologals , demano de tot cor a Nostre Senyor la seva ajuda per fer en cada moment totes les coses del dia a dia d’una manera correcta , sense desviar-nos del camí i per aquest motiu , escric tres desitjos que van lligats a les tres virtuts.

“Tenir molta fe” : per poder arribar a veure el rostre de Jesús en tots els nostres germans, siguin de on siguin.

“Tenir esperança” : Per fer-ho tot amb molta il.lusió i cada dia millor, com són les petites coses de cada dia.

“Tenir molta caritat” : Per estimar a tothom i no ferir ningú per comentaris innecessaris , fets a vegades sense pensar el que diem i el mal que podem fer.

Però no hem de perdre l’esperança en Jesús. Ell ens ajudarà a millorar i a saber sempre seguir l’únic camí que hi ha, que es “Ell mateix”

           Bona setmana i fins aviat.

                                                                                         Mª. Carme Giménez

FE, ESPERANÇA I CARITAT

Avui penso en l’esperança, la segona de les tres virtuts teologals que tots nosaltres varem aprendre de memòria en aquells petits catecismes de la nostre infància, en els que tot eren preguntes i respostes i que la veritat es que molts dels seus conceptes, no sabíem ben bé el que volien dir.

Penso en l’esperança, perquè després de veure tot el panorama tan desolador en el que han succeït moltes coses gravíssimes, hem d’aferrar-nos de la seva mà, perquè sense ella, no podríem aixecar-nos de la cadira. Penso també en el fet, que Nostre Senyor no va voler que fóssim com titelles, regits i supeditats a una dictadura celestial i per això ens va fer lliures, per poder escollir el camí o desviar-nos de ell, i per desgràcia hi ha gent que sigui per les circumstàncies que sigui es desvien del camí i llavors passa el que passa.

I tornant a pensar altre vegada en aquestes tres virtuts teologals , demano de tot cor a Nostre Senyor la seva ajuda per fer en cada moment totes les coses del dia a dia d’una manera correcta , sense desviar-nos del camí i per aquest motiu , escric tres desitjos que van lligats a les tres virtuts.

“Tenir molta fe” : per poder arribar a veure el rostre de Jesús en tots els nostres germans, siguin de on siguin.

“Tenir esperança” : Per fer-ho tot amb molta il.lusió i cada dia millor, com són les petites coses de cada dia.

“Tenir molta caritat” : Per estimar a tothom i no ferir ningú per comentaris innecessaris , fets a vegades sense pensar el que diem i el mal que podem fer.

Però no hem de perdre l’esperança en Jesús. Ell ens ajudarà a millorar i a saber sempre seguir l’únic camí que hi ha, que es “Ell mateix”

                     Bona setmana i fins aviat.
                                                                                                Mª. Carme Giménez