PER QUÈ CREMEM ELS BOSCOS?

És esgarrifós de pensar, moltes de les coses que sovint fem sense tenir en conta les conseqüències en que els nostres actes, poden afectar a molta gent ocasionant la desgràcia i la desolació en un moment donat.

            Em refereixo a un cas concret, que no pot ser d’altre, que aquest incendi de efectes tant destructius, que s’han propagat de ple en tot l’Alt Empordà. Un lloc d’una bellesa majestuosa , on s’ajunten mar i muntanya, fen de tot el territori, un dels trossos més bonics de la nostra Catalunya estimada.

            Ser responsables dels nostres actes, i actuar en maduresa, correspon a tothom, tant si som creients, com si no; si som creients a part d’ésser conseqüents amb les nostres accions de cada dia, per evitar mals irremeiables, també hem de pensar en que l’amor que predicava Jesús envers el proïsme, comporta el no voler que passi cap desgracia a ningú, ni física, ni moral, ni econòmica. I  si no som creients, només per una ètica aclaparadora en poder conservar tot aquest patrimoni que la naturalesa ens dona, com el regal més apreciat que existeix; només per tot això, jo penso que hem d’ésser conseqüents en el que fem a cada moment del dia.

            M’agradaria també pensar que aquests cents de cigarretes que s’han trobat en el lloc on ha començat l’incendi, no han sigut llençats de manera intencionada, sinó amb una actitud d’irresponsabilitat que ha ocasionat en aquest cas quatre mort, molts ferits i una magnitud de destrossa en masies i en ramats de bestiar.

            Demanem com sempre a Jesús que ens ajudi a tots, a tenir una mica més de cura en tot el que fem, per petit que sigui; i que la seva llum ens condueixi per el camí que hem de recórrer, donant el millor testimoni que tant necessita el món en que vivim.

                        Fins aviat.

                                                                                                                Mª. Carme Giménez

NOMÉS AMB DOTZE, EL MISSATGE DE JESÚS VA ARRIBAR A TOT EL MÓN

Aquesta setmana llegint l’article del Papa Benet XVI en el full dominical d’aquest passat diumenge, m’ha fet pensar, que tal com diu el Papa, tots els apòstols eren molt diferents en quan a la procedència i a les idees personals de cadascun i que l’únic que els unia era que tots ells eren jueus creients, observadors de la llei i que esperaven la redempció d’Israel.

            I llavors el meu pensament aquesta setmana es basa en les persones que formem les comunitats parroquials, en la nostra Església de Terrassa, i que també hi ha molta gent de diversa procedència i d’idees molt diferents, però que també com els apòstols ens uneix una cosa, voler seguir a una persona “a Jesús”

            També m’ha fet pensar molt, que si dotze apòstols per la gracia de l’Esperit Sant, van fer arribar el missatge de Jesús a tot el món amb la seva paraula i el seu testimoni; - com és que nosaltres que som molts més de dotze, ens costa tant de que la gent que no creu, o creu diferent que nosaltres, no vegi aquest testimoni de fe i d’amor que els faci tenir ganes de conèixer a Jesús?-

            Moltes vegades penso que quan anem pel carrer o simplement ens trobem amb molts dels magribins que viuen en el barri – ¿ perquè també ens és tant difícil que la nostra cara tingui un somriure, que no hi hagi cap gest de menyspreu o d’indiferència cap a aquell ésser humà només perquè les seves creences i les seves costums no són les nostres?-

            Jo crec que si donem simpatia, rebrem simpatia.  Si donem acolliment, rebrem respecte i ganes d’integració per part de les persones nouvingudes, i si aconseguim fer-ho tot amb amor a tothom, rebrem amor, no en tinc el més mínim dubte.

            Perquè com diu Jesús en l’Evangeli.   “Doneu i us serà donat”

                        Fins aviat.

                                                                                                        Mª. Carme Giménez

LES EXCURSIONS TAMBÉ ENS FAN SENTIR UNA GRAN FAMÍLIA

Si algun dia teniu l’ocasió i una mica de temps per recrear-vos , us recomano que us arribeu fins a Oristà, un petit poble del Lluçanès a on hi trobareu l’Església de Sant Andreu, que és una meravella, per la seva originalitat, ja que part d’aquesta Església d’origen romànic es va trobar a sota de la que ja hi havia, i tot el que s’hi va trobar és d’un valor històric incalculable.

            En aquesta Església també hi trobareu un museu a on el Mossèn de la parròquia, guarda i exposa objectes pertanyents al món de la ceràmica, els quals són donacions i troballes atribuïdes a diferents segles d’història;- de veritat que val la pena de visitar.

            En aquesta Església vàrem celebrar al voltant de l’altar, l’Eucaristia, presidida per Mn. Joan, i rodejats d’unes parets de pedra com les catacumbes i que ens va fer pensar a tots amb els primers cristians, i a on tots i totes ens hi vam trobar com “peix a l’aigua”.

            Per això el meu pensament aquesta setmana, vola cap a aquestes terres del Lluçanès, a on vàrem estar tot el grup de catequistes de la nostra parròquia, que com cada any hem fet l’excursió de fi de curs, i que a part d’ésser una excursió molt bonica, també i predomina un ambient de companyonia i d’amistat, que fa sentir-nos una gran família, i això jo crec que és el més important en una comunitat.

            Doncs seguint amb l’excursió, també us diré que vàrem dinar al poble de Perafita, a on va néixer la nostra amiga i companya Maria Erra, i la que juntament amb el seu marit l’Anselm ens fan de guies turístiques a totes les excursions de la catequesi, i us asseguro que cada any es superen més en quant a la qualitat de tots aquests paratges meravellosos que ens fan descobrir a tots nosaltres.

            Després d’un dinar molt bo i molt bé de preu, s’ha de dir tot, doncs no estan els temps per gastar molt! vàrem arribar a l’Ermita de Lourdes de Prats, a on i vam fer una pregària i un cant a la Mare de Déu, la qual al costat dret del altar i té una pedra que va ser portada de Lourdes de França i a on la Mare de Déu es va aparèixer a la Bernadette.

            I després, cap a mitja tarda  vam tornar cap a casa amb les piles carregades, i amb moltes ganes de tornar a començar un nou curs, un cop hagi passat l’estiu, tenint sempre en el nostre pensament aquests paratges tant bonics de la nostra Catalunya i sabent en tot moment que anem on anem Jesús i la Mare de Déu estan amb nosaltres, i en tots els racons del nostre país.

                               Fins aviat.

                                                                                                        Mª. Carme Giménez

LES COSES FETES AMB AMOR SURTEN MILLOR

Aquest matí, quan ens hem llevat, una tràgica noticia ens ha commocionat a tots. Ha mort en Toni Nadal, víctima d’un accident quan feia una travessa per una de les seves estimades muntanyes. L’home del temps, l’home jove que tenia un encant especial, doncs el seu somriure  i el seu amor per les muntanyes i per tota la geografia  en general et feia encomanar tota la il·lusió per la natura que rodeja els nostres pobles i ciutats i ens acarona amb el seu mantell verd inigualable.

            Per això el meu pensament aquesta setmana es centra  en que tot el que fem, ho hem de fer amb la màxima il·lusió i amor, per petit que sigui el nostre treball o servei.

            Els companys d’en Toni Nadal i tots els que han treballat colze a colze amb ell, a part de fer mil elogis de la seva intel·ligència  i capacitat de treball; deien de com feia les coses, de l’amor que hi posava en les seves explicacions geogràfiques, que feia que il·luminessin tot el seu treball.

            Ara s’ha acabat el curs, però quan comenci l’altre, demanem a Jesús que ens ajudi per fer-ho tot amb il·lusió renovada, amb molta esperança i amb comunió d’amor amb els nostres companys i companyes compartint entre tots, idees noves per millorar-ho tot.

            Desitgem un bon cel a Toni Nadal, així com a tots els nostres coneguts i amics que últimament també s’han encaminat cap al Pare; i els que quedem encara aquí, que sapiguem ser uns bons testimonis de Jesús, en tot el que Ell ens va encomanar, una vegada va deixar de caminar per la terra, però que de totes maneres va quedar per sempre més, en el cor de cada un de nosaltres.

            Fins aviat.

                                                                                                 Mª. Carme Giménez

EL SOMNI DE L'ALBERG

Avui contemplant un fet quotidià en la nostra societat he estat contenta, malgrat la calor que estava fent i que quan et tocava el sol era angoixant i et feia sentir malament; doncs bé el fet és que de sobte, he observat un petit raconet en que hi havia ombra  i fins i tot i passava un aire bastant bo dins de aquella avinguda tant caldejada.

            Assegut en un pedrís, dins d’aquell petit raconet hi havia un pobre home amb el seu carretó  a on de ben segur hi portava totes les seves pertinences, i llavors m’he adonat que era un temps molt bo per moltes persones, les que tenen el cel estrellat per sostre  i la lluna per donar llum durant tota la nit.

            Aquell home i tants com ell, probablement estan molt satisfets amb aquests temps, doncs ja no hauran de patir el fred de l’hivern, ni les gelades que solen cobrir els carrers de les nostres ciutats.

            He donat gràcies a Déu per aquesta calor, i el meu pensament ha sigut per fer-me veure que sempre ens estem queixant;- si fa fred perquè fa fred i si fa calor, perquè fa calor; jo crec que tots plegats hem d’aprendre a valorar la part positiva de les coses; en aquest cas un bon col·lectiu de persones gràcies a l’estiu podran passar unes nits més agradables, i qui sap si al arribar a l’hivern, haurà millorat molt la seva situació i ja no passaran més fred.

            Som molts els que esperem que es realitzi  ja d’una vegada el gran somni d’un alberg per persones sense sostre en la nostra ciutat. Creu Roja te unes dependències adaptades amb bastants llits per algunes de les persones que en aquests moments deambulen per els nostres carrers, per això hem de donar gràcies a aquestes entitats de Creu Roja i Caritas per tot el que fan per als nostres germans més necessitats.

            De totes maneres no podem deixar de demanar, per el projecte que va guanyar en la votació que molts ciutadans vàrem fer i que va ésser el d’un alberg per els sense sostre, a on a part d’anar a dormir es faci també un projecte de reintegració a la societat per tota la gent que ho necessiti.

            Demanem a Jesús un bon cop de mà i que faci estovar una mica el cor de molts ciutadans que s’oposen al projecte, sigui per la proximitat al seu domicili i per una por, provocada a vegades per el desconeixement, o sigui perquè mai s’han trobat en una situació tant greu i lamentable.

            Però com sempre no hem de perdre mai l’esperança i tinc la confiança en que aviat aquest alberg serà una realitat, que pot ajudar a canviar la vida de moltes persones, que estan passant un batzac molt fort en la seva existència, i ens necessiten a tots nosaltres, ja que per això Jesús ens va fer els seus instruments de carn i ossos aquí a la terra.

Fins aviat.

                                                                                Mª. Carme Giménez