JUGUEM AMB ELS NOSTRES FILLS

L’altre dia caminant pel carrer vaig trobar-me en l’hora de la sortida de l’escola; eren les cinc de la tarda i nens i avis s’acumulaven a les portes del col-legi; i veient aquesta imatge, vaig pensar amb una mica de tristesa en el poc temps que molts infants passen amb els seus pares.

            Comprenc molt bé, que avui dia es necessita treballar molt per viure; la vida esta molt difícil i quant es té un treball s’ha d’aprofitar i no es pot deixar de banda. Però fent una petita reflexió, jo penso que els nostres infants tampoc es poden deixar de banda.

            Els nostre fills necessiten als seus pares i jo crec que no podem suplir la manca de companyia amb molts joguets, menjar o roba; ells necessiten sentir-se acompanyats per el pare o la mare, necessiten ser escoltats, poder explicar el que han fet a l’escola, qui son els seus nous amics, compartir algun joc tots junts i sobretot sentir-se estimat veient que els seus pares s’interessen per les seves coses.

            Una vegada a la catequesi un nen es queixava de que veia molt poc als seus pares, perquè treballaven molt i quan tornaven a casa, estaven tan cansats que ell no els podia dir res, ni ensenyar el que havia fet a l’escola o a la catequesi, perquè el feien callar dient-li  que ja s’ho mirarien un altre dia. Per desgràcia aquest dia no arriba mai i aquests nens es faran grans i quan ens en adonem, ja no hi seran.

            -I jo em pregunto: els hi haurem donat una bona base per ésser uns autèntics pilars, amb molts valors humans de la nostra societat?

            Jo penso que tots plegats hem de trobar aquesta estona de intimitat per estar amb ells; els nens son nens, però ens necessiten per créixer ferms i feliços. Un nen feliç i content normalment no te cap problema ni a l’escola, ni a casa, ni a cap lloc.

            Demanem a Jesús que ens ajudi a veureu tot més clar, i a saber que el més important en les nostres vides son els nostres fills i que Déu Nostre Senyor ens els ha donat perquè tinguin tot l’amor que necessiten, per ésser en el futur persones preparades, que sàpiguen aportar els elements necessaris per poder tenir una bona convivència d’honestedat, treball i pau que tant necessita el món  en que vivim.

            Fins aviat.

                                                                                                            Mª. Carme Giménez

SOM LES SEVES MANS I ELS SEUS PEUS

A vegades quan penso en aquest món en el qual vivim, i per aquest motiu ens hi trobem tots immergits, me n’adono que els problemes, desastres naturals, les guerres i totes les preocupacions que hi puguin haver sobre l’esfera terrestre ens afecta a tots; hi haurà gent que malauradament els tocarà de ple, a molts d’altres no els tocarà tant de ple però també afecta d’una manera u altre.

            Llavors penso que nosaltres, la gent senzilla, “la gent de a  peu” com a expressió vulgar, no podem arreglar els grans problemes de la humanitat, però jo si que crec que podem ajudar a solucionar, els petits entrebancs en que es puguin trobar moltes persones del nostre voltant i que si no es solucionen, es poden transformar en problemes més gossos.

            L’altre dia m’explicaven d’una persona de la parròquia que donava de la seva aigua a uns veïns que els havien tallat el subministrament perquè no podien pagar. Jo penso que aquestes son les petites ajudes molt importants, per poder anar transformant mica a mica el nostre voltant.

            També tenim els cristians la gran sort de sentir a Jesús al nostre costat, i si Ell feia sempre totes aquestes coses, també Ell ens ajudarà a saber-ho fer a nosaltres de la millor manera possible, doncs jo crec que nosaltres som en aquesta terra, els seus peus i les seves mans i com a cristians hem de seguir fen, el que Ell va començar aquí a la terra, per això penso que ajudar a qui ho necessiti no es res extraordinari, es el més normal que podem fer, doncs per això volem ser seguidors de Jesús, i només ho serem, si sabem ser un bon testimoni de la seva persona.

            Fins aviat.

                                                                                                 Mª. Carme Giménez

           

SETEMBRE, UNA IL-LUSIÓ VIVA

Estem acabant l’estiu i molt aviat tornarem a la vida normal i quotidiana de la major part de l’any. Els petits ompliran de nou les aules i també a la parròquia es notarà el canvi amb relació a tot aquest temps de calor.

            Quan arriba Setembre, penso sempre en aquesta il-lusió nova que ens envaeix a tots, a fi que totes les activitats tinguin unes noves idees creatives que ens ajudaran a fer-ho tot amb molta esperança i molta alegria.

            També penso en tots els infants que aquest any han rebut a Jesús per primera vegada i en l’il-lusió que ens farà quan els tornem a veure, perquè hauran decidit apuntar-se a “Cate-club”. Per això el mes de Setembre es el temps de l’il-lusió, de l’esperança i de una nova renovació en la fe a Jesús, perquè tots sabem bé, que es Ell qui ens ajuda en totes les tasques de la nostra comunitat.

            Us escric algunes il-lusions que jo crec que mai hem de perdre quan comencem un nou curs.

            “L’il-lusió  de treballar en equip, amb harmonia i molt de diàleg”.

 “L’il-lusió de millorar en tot el que l’any anterior no s’hagi fet prou bé i ésser humils per saber reconèixer-ho”.

L’il-lusió de donar-nos de ple a qui ens necessiti sigui qui sigui”.

L’il-lusió d’entendre que tots els serveis dins la comunitat son iguals d’importants i que ningú es més que ningú, ja que entre tots formem com una cadena humana que feta amb amor, ens ajuda a construir aquest Regne de Déu, ja aquí a la terra”.

I per últim l’il-lusió més important. “La de seguir a Jesús”, estimant-nos tots de veritat, i volent el millor uns per els altres; si fem això, tindrem sempre a Jesús al nostre costat, una il-lusió que es la millor que podem tenir tots.

            Fins aviat.

                                                                                          Mº. Carme Giménez

LA LLUM DE L'AMOR

Si us fixeu bé, quan se’ns produeix algun traspàs de vida en la nostra família, sentim sempre la mateixa conversa;- com deu ésser això d’anar-nos al cel? Que hi veurem? A qui trobarem?  Es com una curiositat que desperta l’interès i ens fa parlar, dient cadascú la seva, i moltes vegades dient-ne de molt grosses.
 Jo penso que tot això forma part d’aquest misteri tant gran i tant meravellós com es la Resurrecció de Jesús, perquè gracies en aquesta Resurrecció, nosaltres també fem aquest pas que ens condueix a la vida plena.
 També penso en aquesta llum que molta gent diu que ha vist en alguna situació límit de vida; jo crec que aquesta llum tant forta i penetrant, no es altre cosa sinó els braços del Nostre Pare del Cel. Ell ens deu  acaronar i ens deu donar tant d’amor que només en tot això no necessitem res més per gaudir-ne plenament per tota l’eternitat; i jo crec que serà també el moment en que l’abraçada amb el Pare ens deu impregnar a tots nosaltres amb Ell i es llavors quan tots serem u, i ja formarem part de Déu Nostre Senyor per sempre més.
 També penso que no ens hem de preocupar per si veurem els nostres familiars i de quina manera serà; allà tot es deu veure a traves dels ulls de Nostre Senyor, els nostres ulls i pensaments humans ja han tingut el seu temps; per això jo crec que tot es deu veure diferent quant un cop en els braços del Pare quedem inundats del seu amor.
 De totes maneres jo penso que li hem de demanar a Jesús que ens ajudi a ser cada dia millors i a no tenir cortines que ens privin de saber donar a tothom tot l’amor i l’ajuda que necessitin i començar ja aquí a la terra, aquest regne de Déu, fins que arribi el dia que travessant la línia, ens trobem en aquests braços lluminosos del Pare que des de sempre ens ha estat esperant.
 “Es un somni molt bonic i que amb l’ajuda de Jesús no hi podem renunciar”
                                          Fins aviat.

                                                                                     Mª. Carme Giménez