EL SOMRIURE ÉS COM EL SOL DE PRIMAVERA

Moltes vegades penso, que tot el que fem cada dia , per petit o insignificant que sembli; si ho fem amb moltes ganes i plens d’il·lusió ens sortirà tot molt més bé, que si deixem que la rutina diària ens guanyi i ens converteixi en persones desagradables i malhumorades que troben totes les coses malament.

            Jo crec que des de que ens aixequem del llit fins que arriba l’hora de anar a dormir, són les úniques hores  que hem de viure amb l’ajuda de Nostre Senyor, amb la màxima plenitud possible, “ara i avui”, ni ahir ni demà; i cada dia ha de ser nou. Ha de ser nou, quan ens trobem amb un conegut i veu en la nostra cara un somriure que li dona esperança. Quan visitem a un malalt i veu en el nostre rostre un somriure d’animació que pot ser el millor remei per fer-li costat. Quan estem a la cuina fent el dinar i ens inventem mil receptes perquè aquell dinar surti més bé que mai, malgrat haver-lo fet un munt de vegades. I quan per les tardes fem les nostres activitats, posar tota l’ànima en el que estem fent i com sempre amb l’ajuda de Jesús que sempre està al nostre costat, aprendrem a superar amb esperança les dificultats i problemes del dia, només del dia, l’endemà ja vindrà i continuarem tenint a Jesús al costat.

            I aprofitant, que el 11 d’Octubre ha començat per tots nosaltres “l’any de la fe”, jo penso que el millor testimoni de fe que tots podem donar, es passar el dia amb il·lusió, esperança i un gran somriure, que serà com el sol en un dia clar de primavera; i això pot fer que la nostra vida es converteixi en una nova etapa a on la fe i l’esperança no i poden faltar mai.

            Fins aviat.

                                                                                          Mª. Carme Giménez

DONEM ESPERANÇA A LA SOLITUD

Quan una persona queda sense res i la seva trajectòria acaba per desgràcia al mig del carrer després d’haver-ho perdut tot, inclosa la família; el que més impacta de tot aquest procés és la solitud; aquesta solitud que fa abocar al ésser humà, en una depressió sense límits  i a on les seves conseqüències poden arribar a ser irremeiables.           

            Avui pensant en tot això m’ha vingut a la memòria “la Trini”, la Trini era una senyora molt gran, que va convertir la seva vida en una aventura constant la qual la va conduir a una vellesa sense res i a una solitud extrema, doncs tots els qui ella coneixia es van allunyar del seu costat inclòs el seu fill al que ella va tenir de molt jove.

            Quan vàrem conèixer la Trini estava en una situació molt denigrant, i es trobava molt sola; però hi havia una cosa que sorprenia molt, malgrat la vida turmentosa, tenia molta fe en Jesús, ella el nomenava molt i li pregava a la seva manera, em deia que Jesús era la seva companyia en tants moments de solitud.

            Vàrem procurar ajudar-la amb el que vàrem poder, fins que fa uns anys aquest Jesús que ella tan estimava se la va endur amb Ell, allà a on ningú la jutjarà i tindrà per sempre mes l’amistat veritable a través de la llum de Nostre Senyor.

            Per això quan passo pels carrers i veig alguna d’aquestes persones solitàries en que l’única companyia és un tros de pedrís al costat d’alguna paret, demano a Jesús que també ella com la Trini, senti algun dia aquest Jesús dintre del seu cor, i que moltes vegades aquest Jesús que va donar la vida per tots nosaltres, malgrat la nostre feblesa com a éssers humans que som, ens faci servir de petits instruments seus, “per saber comprendre i no jutjar”, “per donar una mica de conversa”, ”per saber escoltar” i sobre tot “donar esperança”, ja que és un dels millors regals que Jesús ens dona a cada moment.

            Fins aviat.

                                                                                                      Mª.Carme Giménez

 

S'HA CAIGUT EN UNA TRAMPA LEGAL

Avui el meu pensament és concentra en un dels fets que actualment està passant a la nostra societat, i és que mentre moltes persones estan en una situació angoixant de crisi difícil per culpa de l’atur, d’altres ja estan plantejant el viatge que volen fer per Setmana Santa.

            També hi han persones que han quedat a l’atur i no poden arribar a final de mes, degut a que fins ara si és tractava d’un matrimoni i treballaven els dos podien pagar l’hipoteca i el menjar, cosa que en aquest moment els és molt difícil, per no dir impossible, doncs bé, mentre això està passant, altres persones és vanaglorien de que en el temps de vaques grasses ells van saber estalviar i no es van posar en aquestes despeses tan grans amb el banc.

            Jo penso que ningú se’n ha de vanagloriar de res, doncs prou feina tenim tots en fer bé les coses, tampoc hem de jutjar a ningú i si alguna cosa hem de dir, la hem de dir als bancs que oferien les hipoteques i els crèdits com a caramels a la porta de l’escola; i com a conseqüència de tot això moltes persones van veure la porta oberta per poder adquirir un habitatge per a ells i els seus fills. Malauradament la cosa no ha anat bé i el fantasma d’aquesta etapa tan dolenta, ha deixat molta gent en l’atur i amb l’agreujant d’unes deutes cruels amb les entitats bancàries, i el que abans tot eren rialles i copets a l’esquena s’han transformat en amenaces de desnonament i molt de sofriment sobre moltes persones, que jo crec que van caure en una trampa legal per els seus desitjos, “per altra part ben lògics”, de voler tenir una casa pensant sempre en el futur dels seus fills.

            En aquest moment com a cristians hem de saber educar, i en lloc de jutjar, hem d’estimar i obrir la mà, i ajudar en tot el que puguem; a vegades  no es tracta solament de diners, sinó en els petits detalls de saber escoltar, de no vanagloriar-nos mai del que podem tenir i sobre tot saber ser aquests instruments de Jesús, en bé de tots els nostres germans necessitats que sincerament crec que tots en coneixem a molts.

            Fins aviat

                                                                                          Mª.Carme Giménez

LA IL·LUSIÓ DE LA CATEQUESI

Avui parlant amb dues mares de catequesi, he tingut una alegria molt gran quan m’han dit  que a les seves nenes els feia molta il·lusió de tornar a començar aquest curs les sessions del segon any; ha sigut com una injecció de pa amb tomàquet, com diu moltes vegades el nostre mossèn, i la veritat és que totes les catequistes volem transmetre tot el que tenim en el nostre cor i que no és altra cosa que la fe i l’esperança en Jesús, i en tot el seu ensenyament que va des de el naixement fins a la resurrecció després de passar per la Creu.

            Veure un altre vegada tot el grup d’infants amb els quals vàrem començar l’any passat tot l’itinerari cristià és una gran satisfacció, encara que a vegades són com una ballaruga  i sembla que no hi siguin, però si que hi són i en moltes ocasions el que volen és una mica d’atenció  i d’interès per les seves coses, doncs malgrat la seva infantesa, per a ells els seus problemes tenen molta impotència.

            Si alguna vegada algú vol ser catequista, no ha de tenir por de no saber-ho fer; Jesús sempre està al nostre costat i ens ajuda a transmetre tot el que ells necessiten sentir. El llibre i el quadern de treball també són molt fàcils d’assimilar ajudant en tot moment les explicacions del mossèn.

            Per això el meu pensament aquesta setmana, és el record de les rialles, de l’alegria i del somriure d’aquests nens que el mateix Jesús va deixar ben clar quan va dir:  “Deixeu que els infants s’acostin a mi”.

                        Fins aviat.

                                                                                          Mª. Carme Giménez