PALABRAS DE AGRADECIMIENTO DEL PADRE IVAN

Padre Joan Làzaro, Xavier y Comunidad Parroquial de San Cristòfor:

Permítanme, expresarles gratitud y sobre todo alabanza a Dios porque en vuestros corazones se conserva el fuego del Espíritu Santo, gran protagonista que hace de Ustedes personas constantes y firmes en la fe, personas generosas en la solidaridad por el fuego del amor.

Ayer 22 de junio de 2009, recibí vuestra aportación económica de manos de vuestro rector, Mn. Joan Lázaro (cuyo fin es resolver cuestiones básicas de supervivencia y de trámites para la búsqueda de Asilo político de mi familia) pero, desde antes de ayer, hoy y siempre percibo que Ustedes son también mi familia, ya que en poco tiempo lo han dado a saber con palabras sinceras, con vuestra presencia y amistad, vuestro apoyo emocional y sobre todo con vuestras oraciones.

Por su parte vuestras oraciones, han sido y serán la ofrenda más pura, poderosa y abundante que ayuda cuando el peso de la cruz es más fuerte de lo normal. Mi familia y yo sentimos que vuestras oraciones son el bálsamo que consuela y venda las heridas que han quedado en nuestra alma por la partida tan inesperada e injusta de nuestros seres queridos, pero igual, todo este duelo se le ofrecen al Crucificado quien ha vencido la muerte y el pecado...“Sólo El tiene palabras de vida eterna”.

Igualmente, sabemos que en su misericordia no dejará sin recompensa vuestra generosidad y del mismo modo, con mis familiares se ha sellado con vosotros un vínculo eterno a través de la oración, de manera especial, desde la Sagrada Eucaristía.

Unidos en el Señor y bajo la protección de la Virgen María procuraremos mantener el vínculo de la fe y del amor. Esta semana viajaré a Colombia a apoyar a mis familiares... los llevo en mi corazón.

José Iván Ortega Rozo (Pbro.) Joseivan162@yahoo.es

PAELLA ECUMÈNICA

L’amic Marius Heras, ens ha fet arribar aquest escrit: Hauríem de fer un salt endarrere del rel·lotge i del temps, per a arribar a una situació d’enfrontament entre cristians a la nostra ciutat. A Terrassa, amb Mn. Albert Viladrich, rector de la Sagrada Família, Mn. Joan Bagué, al Sant Esperit i Mn. Lluís Bonet a St. Cristòfor (Ca n’Anglada), es van anar buscant camins de diàleg, corríem els anys 60, primers dels 70 i gran part de les Esglésies Evangèliques (protestants) amb el pastor Eduardo Soto, i amb els representants de les Esglésies de la Nativitat i de Bethel (a ca n’Anglada), es va anar fent un clima d’aproximació...

La setmana de pregària per la Unitat dels Cristians, des del dia 18 de gener, càtedra de Sant Pere, fins el 25, conversió de St. Pau, és un dels fruits de l’ecumenisme. En una d’aquestes setmanes, el pastor de l’Església de Bethel, David Muniesa va fer un comentari: “només un cop a l’any ens hem de veure?” i va dir: “ja podríem menjar–nos una paella”. I ja en portem més de vint-i-cinc.

Ara us convidem a participar-hi. Serà el dissabte 9 de maig, al matí de 11 a 4 de la tarda, a la Fundació Busquets. El preu del dinar és 15E. Poseu-vos en contacte amb la parròquia per apuntar-vos-hi, fins el dia 7 de maig.

CONVIVENCIA EN GISCLARENY

El fin de semana de Ramos estuvimos de convivencia con jóvenes de diversas parroquias de Terrassa. Estuvo muy bonita, compartimos buenos momentos y a la vez conocimos a diferentes jóvenes de parroquias. Habían jóvenes de Sagrada Família, Sant Pau, y como no, de Sant Cristòfor.
Nos divertimos mucho, y fue una bonita manera de convivir y compartir la fe con otros jóvenes de otras parroquias.
Hicimos diferentes temas. Uno de ellos fue como una especie de teatro. Teníamos que actuar. Nos separaron en dos grupos, y el tema se trataba de cómo sería “la vida con Dios” o “la vida sin Dios”.
Por otra parte también celebramos la Solemnidad del Domingo de Ramos en familia y diferentes plegarias, en donde es una manera bonita de estar en contacto con nuestro Señor Jesucristo.
También visitamos una ermita románica que tenía un poco más de mil años de antigüedad. La verdad es que fue una experiencia inolvidable. Por nuestra parte una de las cosas que aprendimos es que, ¡¡ la fe no se vive, sino que se convive!!

Emanuel

¿POR QUÉ NO?

Este es el inicio de mi vocación al sacerdocio ministerial. ¿Por qué no? Esta fue la pregunta que resonó en mi interior después de salir de misa un sábado por la tarde y que me ha marcado hasta el día de hoy.
Son muchas las cosas que han ocurrido y que en este espacio me sería imposible resumir. Fue un momento que me marcó en mi vida y que Dios me ha ido guiando hasta el día de hoy. No sabría como explicarlo pero a partir de ese día ya nada fue lo mismo. La sombra de ese pensamiento, de ese sentimiento interior que yo no lo había buscado, que yo nunca me lo había planteado surgió. Dios se había fijado en mí y me confiaba una misión y yo tenía que responderle. Fue un proceso largo, con muchas dudas, "enfados", "peleas", "negaciones", pero al final tuve que "rendirme" ante la Gloria de Dios.
Moisés, Isaías, Jeremías, Elías, Abraham,... y otros personajes de la Biblia también intentaron "escaquearse" de la misión que Dios les había concedido. Esto me ha hecho reafirmarme más en el camino que un día (después de más de 5 años de "resistencia") escogí. No fue fácil, y todavía, hoy día no me es fácil, por ello necesito vuestra ayuda.
Vosotros sois unos de los pilares en donde se fundamenta mi vocación. Ser un escogido, ser elegido por Dios no es un privilegio, sino una gracia, un regalo de amor que Dios te hace.
Hoy día Dios sigue llamando a muchos jóvenes, al igual que un día lo hizo conmigo, pero que el ruido de esta sociedad dificulta que lo puedan escuchar. Yo os pediría que rezarais para que sean capaces de escuchar a Dios y que de esta manera pueda decidir un día el camino que quieren escoger. Tenemos que llevar el mensaje de Dios a los más jóvenes, sembrar y sembrar para que nuestro Señor pueda recoger los frutos y con una actitud como la de Abraham, con FE. No depende de nosotros pero sin nosotros Dios no puede actuar en este mundo. Pongamos nuestras manos al servicio de Dios.

Xavier Sanchiz Julibert, seminarista

MEMÒRIA de Mn. LLUÍS FERRET

MEMÒRIA de Mn. LLUÍS FERRET

Ara fa un any va morir Mn. Lluís Ferret i Altisench (a.c.s.), era el dia 9 de gener de 2008 i la mort li arribà després d’una greu malaltia acceptada amb gran dignitat. Era un prevere pietós, un gran treballador i exemplarment auster. Durant quasi catorze anys va servir abnegadament l’Església a Terrassa, des de la Parròquia de St. Cristòfor del barri de Ca n’Anglada. Literalment, hom pot afirmar que aquí hi va deixar la pell.

Havia nascut al Poble Nou de Barcelona i sempre es manifesta orgullós del seu origen humil, ell era un home de barri. Fill d’una família cristiana ferma, ben aviat es va quedar sense pare i va haver de superar moltes dificultats. Estudià al Seminari diocesà de Barcelona i abans de venir a Terrassa va tenir responsabilitats pastorals a Castellar del Vallès, a Lliçà de Munt, a Granollers i a Olesa de Montserrat.

Arriba com a rector de la parròquia de Sant Cristòfor al barri de Ca n’Anglada, l’any 1993, succeint a Mn. Lluís Bonet. No era una tasca fàcil i val a dir que ho va fer molt bé amb el seu estil de persona senzilla. Era un home d’acció, amb un caràcter fort. Sempre amunt i avall va atendre amb eficàcia moltes responsabilitats. Ajudant gent gran, visitant persones malaltes o acompanyant dols, arreu es feia present.

La seva profunda preocupació social l’havia fet Conseller del Baix Llobregat a Càritas Diocesana de Barcelona i ho va continuar essent com a representant del nostre Arxiprestat de Terrassa. Les seves intervencions en el Consell eren sempre valentes i atinades en defensa de les persones que més pateixen. Defensava una estructura de Càritas de màxima austeritat per poder dedicar-ho quasi tot a l’ajut generós als altres.

A la nostra ciutat de Terrassa, a més a més de rector de la Parròquia de St. Cristòfor, va ésser Consiliari de diferents organitzacions com Càritas Interparroquial, Federació de Cristians de Catalunya, Grup de Justícia i Pau, Associació de Laringetomitzats, Grups de la Mare de Déu, etc. També va tenir responsabilitats com adjunt de l’Arxiprest Mn. Josep Pauses i amb les Monges Carmelites descalces de Mn. Homs.

Però una de les tasques que més apreciava era tenir cura d’un pis d’Olesa de Montserrat, vila d’on havia estat rector abans de venir a Terrassa, on hi vivia un grup de nois que s’havien quedat sense família. Amb el suport de la Carme, una feligresa molt capaç i treballadora, Mn. Ferret va assumir amb entusiasme les funcions de pare d’aquests nois en tot allò que va poder i va saber. Per tant no és estrany que ara un grup de persones d’Olesa de Montserrat preparin la publicació d’una miscel.lània on quedin reflectides les moltes iniciatives pastorals i socials que va impulsar al llarg de la seva vida.

No és fàcil en els nostres dies d’acceptar voluntàriament de viure amb el mínim imprescindible, massa sovint les persones ens compliquem la vida i gastem allò que tenim i encara pitjor massa vegades també allò que no tenim. En canvi el record de Mn. Lluís Ferret quedarà associat al d’un prevere actiu, senzill i auster al màxim. Descansi en pau un testimoni fidel de la bona nova de Jesucrist i un pastor exemplar.

Terrassa, a 2 de gener de 2009

(Publicat en el Diari de Terrassa el dijous 15 de gener de 2009)
Ferran Pont i Puntigam

A LA MEMÒRIA DE MOSSÈN LLUÍS FERRET, UN BON CONSILIARI I UN BON AMIC

A LA MEMÒRIA DE MOSSÈN LLUÍS FERRET, UN BON CONSILIARI I UN BON AMIC

Mossèn Lluís Ferret i Altisench va ser un prevere treballador infatigable, auster amb ell mateix, ben disposat a servir tothom i amic incondicional per a tot el que fes falta. Així quan va arribar a Terrassa, una de les primeres coses que va fer va ser acceptar el càrrec de consiliari d’un dels equips de la Mare de Déu: el nostre equip, Terrassa 4. Al cap d’uns mesos, era consiliari de dos equips més. La feina no l’espantava mai.

Al nostre equip ens va ajudar molt a tots. Els problemes de tots els membres de l’equip se’ls feia seus. Els seus consells i el seu ajut no l’oblidarem mai. Quan arribava el seu Sant sempre li regalàvem alguna cosa. Això si que era un problema. No volia res!. Davant un petit regal deia “No heu entès res”. La seva austeritat la feia viva en el seu testimoni. En aquest aspecte era un bon deixeble de Sant Francesc d’Assis.

També va portar la seva malaltia amb tota la dignitat i sacrifici. Mai no va voler que el planyéssim. Una de les coses que més ens va impactar era que quan el patiment era molt gran, s’aferrava a la creu de Jesucrist.

El nostre equip el va anar a veure sovint a la residència d’Olesa. Molt poc abans de morir, el vam telefonar per anar a veure’l i ens va dir com va poder: “Mireu, no vingueu, amb la confiança que us tinc us confesso que em trobo tan malament que quan hi ha algú em canso molt. Si estic sol, puc descansar i no haig de dir res”. Li ho vam respectar i les últimes paraules que ens va contestar van ser: “Gràcies, fins al cel!”.

Ningú no ho podrà oblidar mai. El vam estimar i ell ens va estimar molt a tots. Ara, si ens pogués parlar, diria: “Au, prou! Talla el rotllo, i aneu per feina, que tots vosaltres teniu moltes coses a fer, per vosaltres i també per als altres!”

Gràcies per tot, mossèn Lluís, i fins al cel!

L’Equip nº 4 de Terrassa