NADAL

Avui el meu pensament ha volat molts anys enrere, quant jo era petita i vivia amb els meus pares i dues tietes solteres; una era germana de la meva mare i l’altre del meu pare. Em ve a la memòria també quant s’acostava Nadal i preparàvem el pessebre, molt senzill però molt bonic que presidia tot el nostre menjador. El dia de Nadal la meva mare posava la vaixella nova i preparava una taula molt digne per a tota la família, davant el naixement de Nostre Senyor.- Però ara ve l’anècdota, quant la meva mare ho tenia tot preparat, arribava el meu pare amb dues o tres persones, “que, qui sap a on les havia trobat”, però que ell ens deia sempre, que si fèiem la celebració del Nadal i ens reuníem tots al voltant del Naixement, aquelles persones, també tenien dret a fer-ho i com que no tenien casa, ell els havia portat a la seva. I la meva mare posava tres plats més i tots ens reculli-em en aquella taula de Nadal que mai oblidaré.

I llavors penso en la nostra comunitat, i en que també hem de ser acollidors, acollidors de tanta gent que ens ha vingut de fora i que també necessita de tots nosaltres per sentir-se com a casa al voltant de la nostre taula de l’Eucaristia. Moltes vegades veiem les seves costums, que son diferents a les nostres, però segurament ells també veuen en nosaltres maneres de fer diferents, i això es lo bonic, doncs jo crec que totes aquestes coses ens enriqueixen uns amb els altres.

Per això li demano a Nostre Senyor que Nadal sigui una prolongació durant tot l’any, en l’acolliment, en la germanor, en l’ajut i en el servei, sense condicions envers a tots els nostres germans i a la vegada, tothom pugui trobar el seu lloc en la nostra comunitat parroquial i formar tots una gran família en la que de veritat ens estimem sense cap discriminació de raça i de païs.

        Bon Nadal a tothom i fins aviat.

LA SOLEDAT

Avui en aquest moment en que només falten deu dies per celebrar el naixement de Jesús, en aquell senzill i humil pessebre de Betlem, on tot un Déu es va rebaixar a la condició d’ésser humà i així donar-se a tots els homes, en un exemple de generositat incomparable a qualsevol fet gloriós en tota la història de la humanitat; un esgarrifós succés ens ha deixat a tots una mica preocupats, per tanta violència i a la vegada tanta desesperació, per la part d’aquest obrer de la construcció que ha matat quatre persones en un acte d’embogiment, degut qui sap el perquè; pot ser l’economia, potser la solitud, el no tenir a ningú a qui explicar el que li passava en el seu interior . I llavors el meu pensament es dirigeix a tots nosaltres, els que formem les comunitats cristianes, els que volem seguir Jesús i a vegades fem fallida en moltes de les petites coses de cada dia. Quantes vegades s’ens acosta gent per explicar-nos qualsevol cosa de la seva vida i a nosaltres ens cansa i mirem de tallar la conversa, tenim pressa perquè fem moltes coses, ens sentim massa ocupats en les coses importants de la nostra vida i mirem de treu-rens de sobre aquella pobre persona que en aquell moment ens esta importunant i a lo millor no ens deixa anar a casa a posar els adorns de Nadal.

Jo penso, que el més segur es que la persona en sí, amb una paraula d’afecte, amb un escoltar i estar callats; ella pot treure tot el que te a dintre del seu cor, i veure les coses de una altra manera, i a lo millor es pot evitar que faci un disbarat.

Mirem tots plegats aquest pessebre i encomanem-nos una mica, d’aquesta humilitat del Nostre Déu i sapiguem veure en tots els nostres germans, el que potser algun dia podríem necessitar nosaltres. Ningú es més que ningú. Nus varem arribar en aquesta vida i nus arribarem a la vida plena. La única diferència serà en el que portem dins les nostres mans, que moltes vegades les tenim massa buides.

          Ho veieu així?

EL VERITABLE NADAL

En aquests dies de festa “de la Immaculada” i del dia de la constitució que ha provocat un gran pont festiu, es pot veure en els carrers de les grans ciutats molta gent carregada amb bosses i paquets que han buidat dels grans magatzems de cara ja, a les festes de Nadal. La majoria d’aquestes persones es queixen contínuament del preu elevat d’aquestes festes nadalenques i diuen que ja tenen ganes que hagin passat.

Per la majoria d’aquesta gent el seu Nadal son les compres i passar-se moltes hores dins les tendes i també preparar tots els dinars i convidar-hi tots els parents, els quals moltes vegades no es veuen en tot l’any. Però la realitat del Nadal no és això; la realitat del Nadal, és que un altre any torna a néixer Jesús, neix en un portal de qui sap a on, a lo millor es un nen del tercer món, a lo millor el tenim entre nosaltres i com que no te casa perquè els seus pares no poden pagar l’hipoteca neix en qualsevol racó de la ciutat.

La gran tragèdia es que no el reconeixem, passem de llarg, estem massa ocupats en les nostres compres de Nadal i no tenim temps de conversar amb aquella família que te un problema molt greu, estar al carrer perquè el banc s’ha quedat amb la seva casa, i no saben a on viuran quan neixi el seu fill. I llavors penso en el Sagrari de l’Església a on Jesús ens espera a tots, i ens espera amb les mans obertes perquè li deixem els nostres obsequis de Nadal, com van fer els Mags d’Orient. La diferència esta en que Jesús no vol regals dels grans magatzems, vol els regals que Ell ens va ensenyar:- Estimar el proïsme amb tanta força, que tot aquest amor es transformi en servei, en simpatia, en calor humà capaç de compartir amb aquests germans que moltes vegades ignorem, perquè tenim molta pressa i molta feina per celebrar “el no se que”, que es el que jo crec que s’ha de dir quant deixem a Jesús de banda i ens perdem dins del món com un vaixell a la deriva en una gran tempestat.

Demanem a Déu Nostre Senyor amb tot el cor, que ens doni la seva saviesa per saber anar per el món i descobrir d’aquesta manera el veritable Nadal.

              Fins aviat.

LA PREGÀRIA

En aquest moment, estic pensant amb molta satisfacció en la vetlla d’advent, dedicada a “la vida naixent” i que es va fer a la cripta de la nostra parròquia. La pregària, juntament amb un rosari dedicat a la Mare de Déu, va estar molt ben dirigida per el grup “Almas Pequeñas” i per el nostre rector Mn. Joan. Jo crec que els qui érem allà ens hi varem sentir molt compenetrats uns envers els altres i d’aquesta manera varem demanar amb tot el cor a Jesús per la vida en tots els seus aspectes, i sobre tot des-de el moment de la seva concepció fins al moment de de la vida plena al costat de Jesús.

Aprofito també per felicitar de tot cor a tot aquest grup d’oració que cada dimarts es reuneix en comunitat d’una manera senzilla i a la vegada amb una dignitat molt gran, i que de ben segur això fa que Jesús i Maria estiguin molt contents amb aquest grup de pregària “Almas Pequeñas”. Aquesta pregària “de la vida naixent” la va demanar “el Papa Benet XVI” perquè es celebrés a totes les parròquies en aquesta vetlla d’advent la qual pot ser una bona preparació per el naixement de Jesús, que juntament amb la seva vida, mort i resurrecció, va ser el testimoni suprem per saber valorar la nostra existència en tots els aspectes de la seva creació.-“En les persones, en els animals, en la vida vegetativa i en tot el que Nostre Senyor va crear”, perquè tots nosaltres en poguéssim gaudir-ne, i a la vegada ser els cuidadors d’aquesta natura incomparable en bellesa i en amor a qualsevol obra, que hàgim pogut fer els éssers humans.

             Fins aviat.



TOTS SOM GERMANS

Aquesta setmana, el meu pensament va acompanyant a totes aquelles persones, que un dia arribaren al nostre país amb un desig molt fort, el de millorar la seva situació econòmica, ja que per desgràcia en els seus països era de misèria i no podien donar als seus fills tot allò que tots nosaltres volem donar als nostres, com es: el menjar, la roba, l’educació, la sanitat.....De ben segur que van venir amb tota li’l.lusió i l’esperança de poder realitzar el somni d’una vida millor i més digne en mig de tots nosaltres.

Però com passa moltes vegades, els somnis es trunquen quant ens despertem i ens n’adonem de la realitat que ens envolta. Tenir els papers legalitzats es molt difícil; si no hi han els papers no pot haver feina segura ni legalitzada; tampoc poden accedir a un habitatge i s’han de conformar en una petita habitació d’un pis ple de gent, que com ells també un dia van tenir un somni.

En aquest moment, amb una crisi com la que estem vivint, s’ha agreujat encara més la seva situació, no solament tenen la preocupació dels papers, també tenen que subsistir en un país estranger a mils de Km. d’on han nascut i sense tenir al seu costat els seus parents i amics per donar-lis un cop de mà.

Es cert que les seves costums son diferents a les nostres fins i tot molts d’ells tenen un altre religió, però el més important de tot això es que el Déu d’ells i el nostre es el mateix Déu, i quant es va encarnar com a ser humà per ser un de nosaltres, ens va ensenyar a ser germans universals o sigui catòlics, i a on els països del mon son els camins que ens ajuden a conèixer-nos entre tots, a estimar-nos i a respectar-nos i sobre totes les coses a ajudar-nos amb tot el que faci falta.

Recordant l’últim llibre del Papa “Llum del mon” li demano a Nostre Senyor que siguem per tots aquests germans de terra’s llunyanes i desconegudes, “la llum del mon” que els doni la calor i l’amistat que tot ser humà tant necessita. Només un somriure, una paraula amable, un gest que reflecteixi una mica el rostre de Jesús. Sincerament jo crec que si féssim tot això, la vida els canviaria a tots.

           Fins aviat.

VIURE SEMPRE AMB PAU

Aquest matí estan a casa fent feina, he sentit uns crits al carrer, que m’ha fet mirar per la finestra. Dos homes s’estaven barallant al mig del carrer; cridaven, s’insultaven i es convertien en els protagonistes d’un trist espectacle, que m’ha fet pensar una bona estona en aquest primer manament, que tantes vegades hem llegit, també hem escoltat a l’església i ho hem explicat a la catequesi, i malgrat tot això ens costa molt de portar a la pràctica.  

            Es aquest, “el manament del amor”, aquest manament que en lloc de baralles vol amistat, que en lloc del insult vol el diàleg, que en lloc de les critiques vol aclarir el mal entès. Llavors pensant amb tot això me n’adono més cada dia de lo petits que som tots plegats i de lo molt que necessitem “de la Gràcia Divina”, per poder sortir al carrer i no trobar-nos amb una selva salvatge. Tenim tots tanta feina i portem tant d’estrès i tenim tanta pressa, que no tenim ni un moment de la nostra vida per reflexionar en que el amor que Déu ens dona, ens ha de portar a estimar a tots els que ens rodeja’n i que la nostra vida es molt curta i no podem esperar a que s’ens mori algun familiar o algun amic per adonar-nos que era molt bo i que l’estimàvem molt.

            Jo penso que hauríem de mirar de viure la nostra existència sense estar enfadats amb ningú, hi ha un petit truc per aconseguir aquest objectiu i es el mirar sempre del proïsme només el que fa de be, juntament amb tots els seus valors, si fem això, ens ajudarà molt a estimar a tothom i a tenir “bon rotllo” com diuen els joves; només així trobarem aquesta pau i felicitat tan difícil a vegades d’aconseguir.

            Ho veieu així?

BENET XVI

Avui el meu pensament es per al nostre Papa Benet XVI, on en el dia d’ahir el varem tenir entre nosaltres, beneint aquesta obra tant meravellosa que ens va deixar Gaudi, com es el “Temple de la Sagrada Família” i deixant així una catequesi oberta al món, amb una evangelització que a traves del art arribi a tothom i a la vegada amb una generositat extraordinària al dedicar a Déu la seva vida per mitjà del do que el Ser suprem li va concedir, com va ser aquesta arquitectura tant perfecta.
Tots ahir varem esser al costat del Papa, uns a Barcelona fent pinya als voltants de la Basílica i els altres a casa veient la televisió, però a la vegada ens sentíem molt aprop d’Ell. El rostre del Papa va estar somrient tota l’estona, i reflectia en la seva cara tendresa i amor cap a tota la gent, especialment als nens.
Jo crec que hem de veure en el Papa el successor de Pere, i la nostre obligació com a cristians es pregar molt per a Ell, perquè Jesús l’il-lumini en totes les seves decisions, doncs com a ésser humà que és, també necessita de les pregàries personals de tots nosaltres. La seva funció de responsabilitat de cap de l’Església no es fàcil; faci el que faci sempre rebrà critiques d’una part de la societat, siguin creients o no ho siguin.
Ahir, estic segura que el seu desig hauria sigut baixar d’aquell cotxe i poder integrar-se en mig del poble. La seva cara ho reflectia, tenia ganes de parlar amb la gent, amb tota la gent senzilla, gent de parròquia, de col-lectius i de tants racons del país que van anar a veure’l; però com sempre passa, el protocol, les mides de seguretat i tants i tants impediments ho fan impossible. De totes maneres el cor de tots els creients va ésser amb Ell, i les nostres pregàries arribaran a Jesús i Ell l’ajudarà sempre a portar aquesta tasca tant impressionant i a la vegada tant meravellosa, com es la nostra església, formada per tots els seguidors de Jesucrist. Els cristians d’abans, d’ara i del futur.
“Que Nostre Senyor ens ajudi a tots”
Fins aviat.

NOVA VIDA

Ahir, veient tota la gent que omplia la cripta de la nostre parròquia, participant en la missa per els nostres germans que ja gaudeixen de la pau de Crist; em va fer pensar amb molta alegria, d’allò tant bonic, que ens parla moltes vegades el mossèn-“la comunió dels sants”- es a dir el llaç d’amor i de record entre els que estem a la terra i els que ja es troben a dalt del cel.
Tots nosaltres varem pensar de una manera especial, en totes aquelles persones a qui varem estimar molt, però que en aquests moment no els tenim com voldríem al nostre costat; no els podem veure, no els hi podem comentar les coses com segurament ens agradaria i això ens produeix moltes vegades com a ésser humans que som, una enyorança que només la podem superar pensant que sempre estan al nostre costat per “la comunió dels sants”
També els records i les vivències ens fa sentir-los molt aprop. El record dels nostres pares, amb els seus consells i les seves advertències perquè fóssim persones correctes i no ens manquessin els valors cristians que a vegades ens costava d’entendre, però que ens han servit i ajudat una vegada ens hem fet grans i ens hem trobat de ple en aquest món tant difícil.
Demanem a Jesús amb tot el cor, que mai els oblidem, ni oblidem tot el que ens van donar i que la llum de Nostre Senyor els doni la pau i la felicitat, que de ben segur ja estan gaudint amb tota la plenitud en el lloc que Jesús ens te preparat.
Fins aviat.

LA TARDOR

En aquests dies si caminem pels carrers de la nostra ciutat ens adone’m que l’estiu ja s’ha acabat. Les voreres s’omplen de les fulles que cauen dels arbres, deixant al descobert el tronc i les branques, “nuesa natural de la tardor” que juntament amb la fredor de l’hivern, serà el punt i final d’aquest any 2010, en el que tanta gent ho ha passat molt malament. Veient tot això, jo penso que la nostra existència es com una roda que gira com les estacions de l’any.
Quant som molt petits i comence’m a viure la gran aventura de la vida ens trobem “en la nostra primavera” on el que més ens agrada son els colors de tot el que ens rodeja i fer moltes corredisses. Desprès quan som joves, tenim ganes de fer moltes coses, tenim projectes, idees noves, volem millorar el món i ens movem molt, perquè el bon temps de la nostra vida ens ho permet de fer-ho; “és l’estiu del nostre camí”. Desprès quan ja no som tant joves i ens trobem amb moltes responsabilitats i amb etapes dolentes sigui per malaltia o feina, es llavors quan ens trobem “en plena tardor de la nostra vida” els nostres projectes s’han anat transformant en les fulles que al caure van quedant enrere en el temps. Finalment ens arriba l’hibern de la nostra existència el qual es una etapa en el nostre camí en la que podem fer balanç dels moments de felicitat, dels moments de tristesa i sobre totes les coses pensar que mai hem estat sols, Jesús sempre ha estat al nostre costat i quan en una etapa dura de la nostra existència s’han tancat totes les portes, Ell ens ha obert una finestra i sempre hem tingut el aire fresc i pur que només ens pot donar la seva companyia.
Per això jo penso, que li hem de demanar amb tot el cor, tant si estem en l’estiu com en l’hibern d’aquest camí que pas a pas anem recorrent, que aquest any que vindrà, porti la llum i l’esperança a tanta i tanta gent, que degut a la mala situació econòmica i al atur, es troben en aquella etapa de la porta tancada, que tots ells trobin en Jesús quant Ell els obri la finestra, aquell aire fresc i pur que els permeti sortir d’aquesta situació de desànim i d’angoixa.
Fins aviat.

EL SERVEI

Avui el meu pensament vola cap a un grup de persones a les quals tractem, apreciem molt i les considerem de la nostra família. Però en el fons, no meditem en profunditat tot el que han deixat de fer, per seguir en cos i ànima a Jesús, sense limitacions i a la vegada ensenyar-nos a tots nosaltres a trobar la pau i la felicitat de saber, que Jesús esta sempre al nostre costat.
Com ja haureu endevinat, estic parlant dels nostre mossens, aquestes persones de vida entregada al proïsme, de vigilar que tots els àmbits de la parròquia funcionin; de preocupar-se dels pobres, dels malalts als qui se els porta la comunió i que encara que hi ha un grup de feligrès-sos que fan aquest servei, a les persones que no estan bé sempre els agrada que el mossèn vagi a visitar-los. La catequesi també es una feina molt gran per a ells, i procura’n sempre que tots els nens i pares es sentin com a casa; i molts més serveis que constantment han d’atendre amb tota l’alegria i paciència que només Jesús els hi pot donar.
Jo penso que tot això és un dels miracles del nostre temps, doncs aquests joves veien totes les ofertes que hi han al nostre voltant i sent persones capacitades i amb molt de talent, diuen aquest sí, que els uneix en profunditat a Jesús i els fa seguir un camí que no és pas de roses, sinó moltes vegades, de problemes i mals de cap que procura’n solucionar-los, deixant a vegades de dormir les hores que son necessàries.
Que Nostre Senyor els ajudi sempre i ens ajudi a tots nosaltres a saber donar-lis la nostra petita ajuda en el que tots bonament podem fer, i saber veure en el seu rostre com en el de tots els nostres germans, aquest Jesús de Natzaret que també ho va donar tot, inclòs la seva vida, per mostrar-nos a tots el camí de la salvació el qual ens donarà la pau i la felicitat total en el nostre interior.
Fins aviat.

EL VIATGE

Moltes vegades penso en aquesta vida nostra plena de problemes, de moltes dificultats a resoldre,sensació penosa de dolor físic o moral i moltes etapes dolentes en les que sembla que això que ens fa patir no acabarà mai. I és llavors quan jo crec que ens hem de sentir més aprop de Jesús que mai; Ell és l’únic que ens pot ajudar a superar tot el que ens esta passant. Penso en Jesús, quan estava físicament aquí a la terra i quan la gent se li acostava per tocar-li la túnica, perquè sabien que Jesús els escoltava quan li exposaven els seus problemes.
No estem en aquella època, però si tenim a Jesús al nostre costat, això dona molta pau i felicitat dins el nostre interior, i per moltes angúnies que passem, la joia d’estar amb Jesús ningú ens la pot prendre. Si després de una època dolenta en be una de bona, donem-li gracies a Déu i continuem demanant-li que sempre sigui al nostre costat no sigui cas que algú ens digui.-“Només et recordes de Santa Bàrbara quan trona”.
També crec que aquesta vida es com un viatge ple d’incomoditats i també de moments bons, els que passem al costat dels nostres companys de trajecte, que son els nostres germans, i amb els qui compartim tot el que portem en les nostres maletes de viatge.
Que Jesús ens ajudi a tots, per poder arribar al final del trajecte, portant sempre un somriure en els nostres llavis.
Ho veieu així?

FELICITAS

L’altre dia en un dels mitjans de comunicació van emetre una noticia que ens descriu molt be, aquest ambient que respirem amb una carència de responsabilitat, d’amor i de valors humans. Segons una estadística sobre la duració dels matrimonis en un tant per cent molt alt, aquesta es de uns 15 anys i això els que duren més.
Jo crec que hi ha una manca de diàleg per a voler resoldre el problema, si hi ha veritable amor de ben segur que la solució arriba. Per desgràcia una gran majoria opta per la separació i el divorci, i fan com aquella dita-“mort el gos s’acaba la ràbia”. Jo penso que el matrimoni es un camí que s’ha de construir entre els dos, tant els projectes de vida com la fermesa de cor, davant las dificultats i problemes que ens trobarem mentre visquem en aquesta vida, però que gracies a Jesús, la força i l’anergia que Ell ens dona; sembra en nosaltres i en el nostre cor, la pau i felicitat que molta gent mira de buscar en moltes parts equivocades.
Per això amb tota l’alegria del món avui he de felicitar als nostres amics Marc i Núria que en un d’aquests dies celebraran les seves noces d’or, a les quals han arribat amb tot un exemple de vida, on l’amor per els seus fills i nets, l’amistat sincera per els seus amics i la fe tant gran que tenen en Nostre Senyor, ha fet d’aquests 50 anys un exemple de el que ha de ser la vida en parella.
-Que Jesús els doni molts anys més, per continuar sent sempre aquest exemple tant viu, per totes aquelles parelles que comencen a caminar en aquesta aventura tant maca i fantàstica com es el sagrament del matrimoni.
Fins aviat.

TORNA LA CATEQUESI

En aquests moments penso en el dissabte dia 2 d’Octubre, on molts nens i nenes vindran per primera vegada a la missa familiar de la parròquia on durant un temps faran nous amics i s’integraran a la nostre comunitat, encomana’n a tots l’alegria natural i plena de tendresa que només els nens saben transmetre. També l’altre part dels infants tornaran a ocupar aquests bancs de l’Església, pensant il.lusionats en la seva primera comunió que rebran en aquest curs que comencem.
Es bonic i esperançador sentir com contesta’n a les preguntes que el Mossèn els hi fa durant l’homilia. Crec que es esperançador, perquè a totes les catequistes, ens agradaria molt que una vegada feta la primera comunió s’esdevinguessin moltes més en la nostra comunitat, i es crees entre tots ells un vincle d’amistat i companyonia durant molts anys.
Però a vegades no es possible, hi han molts factors que influeixen en la vida de tots aquests petits, i un cop han fet la primera comunió, la gran majoria ens desapareixen i amb ells la companyia i l’amistat establerta durant tant de temps.
De totes maneres hem d’estar contents perquè Jesús sempre estarà al costat d’ells, ja que ells en aquestes sessions de la catequesi han volgut que hi fos, han aprés moltes coses del seu amic Jesús i el més important de tot es que l’han aprés a estimar.
Que Nostre Senyor ens ajudi a tots a saber transmetre en aquests infants tots els valors que necessitaran per caminar durant la seva vida i que sempre estimin i respectin a totes les persones que tinguin al seu voltant.
Fins aviat.

L'ETAPA MÉS MADURA

Avui penso en totes aquelles persones que ja han assolit el seu complet desenvolupament, i s’han acostat a la darrera edat de la vellesa; havent passat la seva vida, fent moltes activitats, sense afany de lucre, y així contribuir encara que només sigui com un petit gra de sorra, en millorar una mica aquest món nostre que tant ho necessita.
Però arriba un moment en la nostra existència que ja no es pot, les cames no tiba’n, la memòria dubta i tantes i tantes anomalies que els nostres estimats avis pateixen. I llavors quant s’arriba en aquest moment de la nostra cima vital hem de saber veure unes valls verdes i florides que son les etapes que hem viscut i contemplant aquest paisatge tant meravellós i bonic, donar-li gracies a Déu per tot el que ens ha permès fer durant tans anys. I dins les nostres limitacions, saber descobrir en el fons del nostre cor, alguna cosa que ens permeti estar al servei dels nostres germans; potser donar conversa a algú que ho necessiti, potser fer la vida plàcida a la persona que ens cuida, i sobre totes les coses estimar i pregar ja que jo crec que en aquesta etapa de la nostra vida tindrem molt de temps per fer-ho.
Que ningú es preocupi de fer-se gran i no poder contribuir en les activitats que havia fet fins ara, jo penso que mentre caminem per aquesta vida sempre hi haurà alguna cosa per fer, i n’estic segura que amb l’ajuda de Jesús ho anirem descobrint.
Fins aviat.

PERE II EL GRAN

Aquesta setmana el meu pensament esta centrat en aquell rei tant vigorós i valent nomenat “Pere II el gran”. Desprès de 700 anys de reposar en pau i tranquil-litat dins la seva tomba, un grup de científics saberuts i amb moltes ganes d’experimentar, han aconseguit reconstruir el seu físic i saber de que va morir als 45 anys d’edat.
Tot això es molt interessant i probablement d’un valor molt enriquidor; de totes maneres em fa molta gràcia el pensar en un acudit que diu.-“ni als morts deixa’n tranquils”. Aquesta impressió la varem sentir comentar, una vegada que varem anar al cementeri i en alguns nínxols hi van enganxar un paper dient-li que no havien pagat la contribució, tot plegat no deixava de ser còmic.
Llavors penso en Pere II al costat de Nostre Senyor, com deuen comentar si la cara es la mateixa o no. Jo crec que es una bona distracció per els qui estem aquí i per els que estan allà al costat de Jesús.
I una vegada més li podem demanar al Nostre Pare del cel que tots aquests avenços científics serveixin sempre per el bé de la humanitat i per tota la naturalesa creada i que Pere II el gran, pugui continuar descansant en pau desprès d’aquestes radiografies que li han fet, i que sigui sempre un bon mediador per tots nosaltres.
Fins aviat.

VISITA DEL SANT PARE BENET XVI

Dintre d’uns quants dies, tornarem a tenir el Sant Pare entre tots nosaltres. Centenars de persones el rodejaran, i el temple de la Sagrada Família serà per unes hores la gran casa pairal que acollirà amb molt de goig i alegria a tota la gran família com som tots nosaltres els que formem l’Església.
I llavors penso en el “Papa”, i també com faig moltes vegades, penso en la gran responsabilitat que te sobre les seves espatlles.- ¡ Quantes decisions deu tindre que prendre ell sol, i que no deuen de ser fàcils!. Faci el que faci, ell sap que sempre tindrà crítiques d’algun sector de l’Església als qui no els agradarà el que fa, i es sentirà sol per molta gent que el rodegi.
En l’època de Sant Pere, tampoc va ser fàcil ser el cap de l’Església; hi havia la persecució i el martiri i moltes opinions discrepants entre diferents grups adherits a l’Església. Pensant en tot això, demano a Jesús amb tot el cor que la nostra crítica sigui sempre constructiva, i també penso que si alguna cosa no ens agrada prou, la puguem comentar a Jesús dins la nostra oració personal, i si Jesús ho considera necessari, farà arribar la seva llum en forma de saviesa extraordinària al Sant Pare, i l’ajudarà a no sentir-se tant sol i a tenir una claredat insuperable en totes les seves decisions.
Benvingut sigui el nostre “Papa” i que el dia set de Novembre sigui un gran dia de joia i d’alegria per tots nosaltres.
Fins aviat.

COMPARTIM EL NOSTRE TEMPS

S’han acabat les vacances i això vol dir que un nou curs de treball i d’estudi tornara a començar. Les places i jardins quedaran buides d’infants, al mateix temps que s’ompliran les aules en totes les escoles i el rebombori de totes les activitats farà fora la pau i tranquil-litat d’aquests dies de repòs gaudits per nosaltres durant l’estiu.
I una vegada mes el meu pensament vola cap a un nombrós conjunt de persones que no han tingut ni repòs, ni pau, ni tranquil-litat, la plaga del atur els ha provocat el no poder pagar l’hipoteque o el lloguer del pis quedant tots ells en una situació de total desemparament.
El món no el podem arreglar nosaltres sols, però una mica de llavor de cada u pot acabar fent una gran massa. Penso que li podem demanar a Jesús, que ens ajudi a ser valents i a contribuir en el que puguem del nostre temps en fer algun servei o algun voluntariat, sigui a la parròquia o en qualsevol entitat que ho necessiti.
Amb l’ajuda de Jesús es pot compaginar perfectament, família i servei als demés, encara que només sigui una hora a la setmana.
Fins aviat.

DE VACANCES

Si donem una ullada al nostre voltant en aquests dies de calor i de vacances d’Agost, podem observar com a partir de les sis de la tarda, tots els bancs de places i jardins queden plens de veïns fent la xerradeta, o prenent la fresca, i al mateix temps riure una estona quan alguna persona divertida del grup, explica alguna anècdota o algun acudit. El bon temps i la calor desenfrenada d’aquests últims dies,dona pas a totes aquestes situacions de companyia, entre tots els veïns.
Per molts son les seves vacances. Els fills son a la platja o a la muntanya i s’han endut els petits, aquests infants que son la gran tasca de molts de aquests avis durant tot l’any i que serveix d’ajuda als seus fills per poder treballar i pagar les hipoteques, tant cares de liquidar.
Per això jo penso que per molta gent, resulta molt agradable passar uns dies de pau i tranquil-litat, encara que només sigui el asseure’s en un banc, i gaudir dels arbres, d’una place o dels ocells que van voltejant al seu voltant o d’algun avió que passa molt alt, i qui sap d’on ve i qui sap on va.
.- Que totes aquestes xerrades estiuenques tinguin sempre un caire positiu, i que serveixin per gaudir d’una bona amistat i d’una bona companyonia i sobre tot que en totes les converses ens pugui acompanyar Jesús, i llavors de ben segur hauran sigut molt positives i hauran servit de pila per poder passar tot l’hivern en un ambient d’amor i de servei envers uns per els altres.
Fins aviat.

LA COMUNIÓ DELS SANTS

Avui per circumstàncies personals he passat unes hores en un hospital, rodejada d’unes persones a les que com jo s’havien de sotmetre a les mateixes proves mediques. –No érem gaires, solament un grup de sis persones, i el més curiós de tot això es que entre tots nosaltres es va crear com una comunió de simpatia i de sincronització; i es que teníem un punt en comú, “la mateixa malaltia” amb els seus problemes i les seves anècdotes que va aconseguir un lligam afectuós estre sis persones de pobles diferents i que no ens havíem vist mai.
I llavors es quan penso en moltes homilies de Mn. Joan en les que ens parla de “la comunió dels sants”. I fent volar el meu pensament, penso en l’Església, en aquest punt en comú que allà hi tenim i que és ni més ni menys que el mateix Jesús viu en l’Eucaristia, el qual representa la comunió més gran que pot existir entre tots nosaltres i que mica en mica anem fent més forta quan ajudem, quan estimem, quan visitem als malalts, quan expliquem la vida de Jesús als infants.
Per això jo crec que de cada homilia, s’aconsegueix un fruit en el nostre pensament, i en aquesta ocasió ha sigut “la comunió dels sants” que siguem on siguem hem de procurar que sempre existeixi.
Fins aviat.

ON SOU JOVES?

Fa uns quants diumenges en el programa de TV3 “Signes dels Temps” va sortir una noia molt jove, amb una alegria natural i amb molta il-lusió en tots els seus projectes d’ajuda, a moltes persones necessitades de caliu humà, com pot ser molta gent gran aïllada de la seva família. I el meu pensament aquesta setmana, es centra, en aquesta jove estudiant, que juntament amb altres companys es dediquen en els seu temps d’esbarjo a fer companyia i ajuda en el que faci falta, als avis de les residencies que no tenen a ningú que els pugui visitar.
A les persones molt grans, els agrada molt de passar una estona amb la gent jove. Als resulta sorprenent totes les coses, que el jovent els hi explica i d’aquesta manera es senten una mica més joves, ja que per una estona no senten parlar de malts i això els fa molt de be i els els ajuda també a reviure molts records de la seva joventut.
Jo crec que els joves es necessiten a tot arreu, en totes les activitats, i també es necessiten en totes les seccions de la nostra parròquia. –On sou joves?.- sé que esteu molt ocupats, sé que el estudi i el treball son una fi molt important en les vostres aspiracions, però penseu que si una hora a la setmana la dediqueu a servir els vostres germans, serà una fi molt important en el vostre creixement personal.
En totes les seccions de l’Església hi ha gent gran, però jo penso que vosaltres i podeu compaginar molt be, aportant a la maduresa dels que no som tant joves, la sàvia d’idees noves i renovadores i sobre tot l’alegria tant gran que nomes els joves sabeu transmetre.- Estigueu on estigueu us esperem, perquè de veritat us ho dic.
.-“Jovent us necessitem”.
Fins aviat.

ENS CAL AJUDA

Avui pensant en aquest passat mes de Juliol on els accidents, les desgràcies i les moltes penúries que passa tanta gent, m'ha donat la visió de dues situacions en la nostra societat; una de positiva i una de negativa. La negativa és tota aquesta acumulació de problemes tan greus degut a la mala sort , o deguts per la falta de treball, causa atenuant de no poder pagar la hipoteca, de no arribar a final de mes, per no poder comprar menjar i la por a l'arribada del mes de setembre i tenir que comprar roba, sabates i llibres per al nou curs i no saber com fer-ho.
La majoria no ho expliquen, ni van als serveis socials, se senten avergonyits ja que mai s'havien trobat en una situació semblant, i procuren arreglar el seu problema amb l'ajut dels pares o altres familiars.
L'altre situació “la positiva” comença en el moment que ens trobem alguna persona coneguda i que després de explicar tot el greu problema que li esta succeint, acaba dient.- “Avui he anat a l'Església, he posat un ciri i he demanat a Déu que m'ajudi en aquesta situació”. I llavors aquí veig clarament la part positiva; sí aquesta persona feia temps que no feia pregària, que no entrava en una església i que estava com adormida de la seva vida espiritual; aquesta situació tan lamentable la pot fer adonar que només Déu Pare ens pot ajudar quan veritablement ho necessitem. No li donarà el diner per a final de mes, però jo crec, que li donarà la pau i la serenor per veure un camí per sortir de la seva cuita i sobre tot per adonar-se que per nosaltres mateixos no podem fer res necessitem de l'ajut del Nostre Pare del Cel que sempre ens esta esperant i mai ens tanca la porta, per molt grossa que l’hàgim feta.
Fins aviat.

QUE LA "PARAULA" ENS HI AJUDI

Avui el meu pensament es centra en totes aquelles persones, que sigui per vici o pura necessitat s'apropien de totes les coses que pertanyen al proïsme. Tot això que dic, ve a raó d'un robatori que li va succeir al fill d'una bona amiga; estan de vacances en un càmping li van prendre tota la roba inclòs el sac de dormir. I llavors em faig dues preguntes: “Tenia tanta necessitat aquesta persona, que no ha tingut cap escrúpol a l'hora de robar?”_ O simplement es una mancança d'educació dels valors, on el valor fonamental de respectar tothom no existeix, i agafar les coses dels altres es el més natural del món?
Una vegada més, li hem de demanar a Nostre Senyor que ajudi a tots els que veritablement ho estan passant tan malament, en aquesta crisi econòmica i de valors; i el que sí n'estic convençuda es que no podem jutjar a ningú, ni donar per perduda a cap persona, dons a vegades malauradament els camins de les persones han estat plens de mals exemples, de situacions negatives, de pares que no han educat tal com cal als seus fills, i tot això deriva en totes aquestes coses que ens repugnen com son els robatoris, assassinats i moltes més coses contràries a tot ordre social i moral.
Com a catequista confio plenament en Jesús, perquè ens ajudi a transmetre en aquesta hora de catequesi aquests valors tant importants per els infants, com son compartir en el amor per ha tothom, el servei, la companyia i la comunió espiritual entre tots.
Fins aviat.

DÉU, ÉS DÉU DE VIDA

En aquest moment el meu pensament esta centrat en aquest accident tan desafortunat del parc de atraccions del Tibidabo i a on malauradament una noia de quinze anys ha perdut la vida. Tot es va produir en un instant, i en un instant totes les seves il.lusions i projectes de futur han quedat tallats per sempre i s'haurà trobat de cop en l'altre vida, deban d'aquest Déu d'amor i Pare Nostre, el qual de ben segur l'haurà acollit amb els braços oberts.
Tot això em fa rumiar, i crec que a tots vosaltres també, en que el pas d'aquesta vida a l'altre el podem tenir en qualsevol moment, encara que sempre pensem “que son els altres els que moren” però no és així, la mort forma part de la vida i per tant jo no li diria mort, li diria “traspàs a la vida plena”, a la llum d'aquest Déu ple d'amor, que va donar-se per tots nosaltres i d'aquesta manera fer possible la meravella de gaudir per sempre de la companyia de Nostre Senyor.
Que en aquest estiu i en aquest temps de vacances , on tenim més hores per pensar, sapiguem veure el que té realment valor i el que no en té ; moltes vegades ens preocupem per bajanades- “jo la primera” i no sabem mirar a través dels ulls de Jesús on realment es veu la manera de aconseguir aquest regne de Déu que n'estic segura que comença ja, aquí a la terra.
Provem-ho? A lo millor ho podem aconseguir.
Fins aviat.

JESÚS, AVUI I SEMPRE

Ahir varem anar amb un grup d’amics, a una zona meravellosa de la Catalunya central. Al observar tanta bellesa, tant de silenci i tanta pau, vaig pensar de seguida en aquest Déu tant ple d’amor, que ha creat per a nosaltres tota aquesta natura tant verda i tant plena de llum, gracies als raig lluminosos del sol, que donen a tot el paisatge una realitat natural immillorable i que a la vegada es com un respir relaxant en la nostra vida, plena de preocupacions i problemes.
En aquesta excursió varem tenir l’ocasió de fer un petit recés, que ens va anar molt bé a tots; i on el lloc era el més idoni i més adequat per a poder meditar uns minuts i a la vegada sentir dins nostre una pau tant gran que jo crec que pot ésser semblant a la felicitat que molta gent busca i no sap on trobar-la.
I llavors en aquells moments, vaig pensar en Jesús, predicant la Bona Nova a tota la gent. Però de sobte vaig adonar-me que han passat dos mil anys, Jesús ja no va vestit amb túnica i sandàlies, ja no predica en mig del camp, vol estar amb nosaltres, vol ser un de nosaltres i es val de les nostres febleses per que tingui lloc la seva força que ens donarà el coratge suficient per poder estimar, servir o simplement parlar una estona amb tot el proïsme que ho necessiti.
Jo crec que Jesús estarà sempre en nosaltres, si nosaltres volem que hi sigui.
Ho veieu així?

FESTA MAJOR

Estem en plena festa major a la nostra ciutat de Terrassa. La gent esta contenta i els carrers s'omplen de gom a gom mentre els més menuts caminen joiosos i alegres fent saltirons davant els seus pares i esperant de trobar qualsevol atracció de fira, a qui nosaltres quant érem petits, dèiem “els caballitos”.
Per una estona la foscor de la crisi, la passarem per alt, i la distracció i la xerinola seran com un sedant per les nostres vides. També aquesta setmana, comença la festa major de Ca n'Anglada, i també una vegada més tot el barri sortirà al carrer i com ja he dit abans, també els jocs, els balls i la música apaivagaran per un dia totes les preocupacions i problemes tant constants en les nostres vides.
Llavors el meu pensament ha volat cap a Jesús, i n'estic segura que també a Ell, li devien agradar les festes del seu poble. Em consta que era alegre i que li agradava molt d'estar amb els seus amics, però de ben segur que allà on era Ell, devia regnar la pau, l'amistat, la no discriminació per cap persona del poble, i també la seva mirada, devia tenir, tal força i tanta tendresa que la gent que s'acostava a Ell, volgués cada dia ser millor i fer més bé les coses.
Llavors penso en tots nosaltres, que volem seguir a Jesús; i li demano amb tot el cor, que ens faci ser persones alegres, dinàmiques, comprensives i acollidores, que mai discriminem ningú, ni per religió ni per lloc de naixement. Si ho fem així, jo crec que les nostres festes majors, seran una continuïtat de la comunió que fem entre tots quan ens reunim al voltant de la Eucaristia, perquè el que sé que hem de tenir clar, és que a Jesús el trobem sempre a l'Església i en qualsevol par d'on estem, sempre que estimem, respectem i valorem tots els nostres conciutadans que en definitiva són els nostres germans.
Bona festa major a tothom.

UNA BONA MEDIACIÓ

Avui, no sé perquè, el meu pensament vola cap a Mn. Lluís, el qual

n’estic segura, ja te la sort d’estar-se al costat de Jesús i segurament també haurà trobat al seu germà a qui tenia moltes ganes de veure quant arribes allà dalt del cel.
Es una gran sort la promoció d’aquest llibre de les seves vivències, en les quals tots nosaltres podrem gaudir al llegir moltes anècdotes de la seva vida. Una vida plena de activitats i de dedicació al servei dels demés i donant l’exemple de ser ell el primer en fer-ho tot.
El seu record ens acompanyarà sempre a tots, els qui varem estar al seu costat fins als últims moments de la seva vida terrenal; i el més important de tot, és que Mn. Lluís quan es trobava tant malament, demanava a Nostre Senyor que vingués a la parròquia un Mn. que la portés amb molt d’amor i de servei, i gracies a Déu el va escoltar; ens va portar a Mn. Joan, el més digne successor que ens podia deixar, i a més també ens va portar un vicari, Mn. Xavier que a més de ser un bon vicari ens ajuda a cantar i a fer-ho cada dia millor. També ens ha deixat durant un temps a Mn. Mariano per fer més completa tota la vida de la Parròquia.
Que Mn. Lluís des de el cel sigui un bon mediador per tots nosaltres i ens ajudi a tots a ser persones honestes, treballadores en ajudar a tothom i gent de pau estem on estem. També des de allà dalt on deu ser, també ens dirà. “Tot això esta molt bé, però aneu per feina que tots en teniu molta”.
Fins aviat.

GAUDIR LA NATURA

-Que bonic, quant penso, en les muntanyes tan verdes, i plenes de vida, il-luminades per els raig del sol, que van acompanyats d’aigua de pluja, transparent i freda regalimant per totes bandes i també de l’olor de l’herba fresca dels prats, la qual dona pas, a una pau tan gran, que tot el grup que érem allà aquest passat dissabte, varem dir com en l’Antic Testament, de fer unes cabanes i gaudir d’aquella meravella de la natura per sempre més!
-Això va ser l’excursió de fi de curs de totes les catequistes veien el naixement del riu Cardener a la Coma.
Donem gracies a Nostre Senyor, per aquest dia tan bonic en el que varem tenir l’oportunitat de visitar un parell d’Esglésies de poble, autèntiques joies del nostre país.
Desprès de celebrar l’Eucaristia en la intimitat del petit grup que varem anar-hi; Jesús ens va donar la força i l’alegria per continuar gaudint d’aquell esplèndid dia, el qual de ben segur ens serà de molt ajut per tenir idees noves i molta il-lusió per transmetre a tots els infants i adolescents de la nostra catequesi (sempre amb l’ajut de Jesús) la proclamació de l’Evangeli, l’únic camí que ens porta a la veritable vida.
Fins aviat.

SOM UNA FAMÍLIA

En aquest moment en que començo a escriure aquest pensament, em ve a la memòria el somriure i l’alegria de una colla d’avis, amb els quals varem celebrar ahir a la tarda la festa de final de curs dels voluntaris de caritas de la gent gran. Com cada any va ser una festa familiar i molt entranyable, on hi havia en el ambient tot l’amor i l’amistat de totes aquestes persones que la seva il-lusió es esperar el dia de la setmana en que la persona voluntària arriba a buscar-los, per anar a passeig, o simplement conversar una estona per poder explicar una mica de la seva vida i de les seves necessitats de cada dia.
Al dir que va ser una festa familiar, es perquè jo crec, que entre tots formem una família, “la família dels cristians”, i ho varem celebrar al centre parroquial que pertany a l’Església, la nostra casa comuna i on els mossèns ens van acompanyar i com sempre ens van donar el caliu i l’amistat com a bons apòstols que son de Jesús, i als que nosaltres agraïm de tot cor el recolzament i companyonia que rebem de tots ells.
Varem berenar tots junts i també les cançons no hi varen faltar, i així varem mirar d’aconseguir entre tots el que ens va dir Jesús en aquell manament tant important que diu: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Demanem tots plegats a Nostre Senyor saber fer extensiu aquest amor, també fora de l’Església a molta gent que per desgràcia viu aïllada d’aquesta pau i felicitat que només es pot trobar al costat de Jesús.
Fins aviat.

DÉU, ES DÉU DE VIDA

Avui dia, en que tan es parla de la llibertat de decisió, en que sembla que tothom sigui propietari de la mateixa naturalesa, i en que malauradament, molta gent viu prescindint totalment de Déu i de les seves lleis; aconsellant a les persones qui pot viure o deixà de viure, i l’avortament es converteix per molta gent en una cosa natural, que si s’ha de fer es fa; dons malgrat tot això, avui el meu pensament va dirigit cap a una noia que es diu Gemma. Tinc l’ocasió cada dia de veure-la una estona, en un centre de discapacitats de la nostra ciutat, i la vitalitat, l’alegria i les ganes de viure que ens transmet només em fa dir una cosa.- “Te tot el dret de viure i de fer viure a tots els qui la coneixem.”
La Gemma t’explica cada dia que fa sol, o que plou, però sempre esta contenta. Quant fa sol li agrada perquè pot passejar en el jardí de la residència on viu actualment. També li agrada la pluja, perquè pot anar sota el paraigua i això es molt divertit. Esta contenta perquè l’hi han posat una brusa de color vermell i es sent molt bonica i també es sent molt feliç.
Ella esta en una residència durant tota la setmana, perquè els seus pares son molt grans, però el fi de setmana el passa amb ells i ella els estima molt. Es amiga de tothom i sense saber-ho ni ella mateixa et va transmetent tot el que Jesús vol que fem. “Demostrar l’alegria, l’estimació, l’amor a la vida i a la natura i més ganes de viure que molta gent ja voldria tenir”.
Gracies Gemma per haver nascut, per ser amiga meva, per tenir aquesta vitalitat i aquesta alegria que Jesús t’ha donat i que tu transmets als altres; estic segura que si molts dels qui decideixen les lleis et coneguessin les fa-rient enrere.
Tothom te dret a la vida i a poder compartir-la amb tots els seus amics.
Fins aviat.

BONES VACANCES

Després de tot un curs ple d’il-lusions, i de temes evangèlics i a vegades també de crits i de rialles al costat d’aquests infants tan entranyables i tan estimats per tots nosaltres; hem arribat a la última setmana de la catequesi i això vol dir que la vitalitat i la alegria de tots aquests petits donarà pas a la pau i la tranquil-litat de les vacances.
Per això jo crec, que tot aquest temps d’esbarjo ens va bé a totes les persones, per planificar les nostres activitats, i procurar de millorar amb tot allò que moltes vegades, la nostra debilitat humana ens fa fallar en moltes coses. A la llum de la fe, podem descobrir la pròpia debilitat i esperar-ho tot de Déu. Walter Kasper va escriure: “Per els sinòptics, la fe és un coneixement de la pròpia incapacitat i la confiança en el poder diví, que actua a traves de Jesús”.
“El creient no espera res de sí mateix, ja que tot ho espera del Senyor”. I jo crec que en aquesta confiança hem d’estar per començar el proper curs, i amb ganes de millorar en tot. Gracies també, al “Gran aplec de l’Esperit” que varem tenir a la nostra ciutat el dia de Pentecosta i que ens ha deixat un vent especial, on la força de l’Esperit Sant actuarà en tots nosaltres, per saber servir i estimar de veritat a tots els nostres germans.
Fins aviat.

TOTS SOM PRESENT

L’altre dia varem assistir a una conferencia, en la qual el conferenciant era el Dr. Ramón Bayés antic catedràtic de psicologia de la universitat autònoma i també col-laborador en la investigació del càncer i de la sida i un gran professional de la psicologia.
Ens va dir moltes coses, que jo penso que en molts moments de la nostre vida ens pot ajudar molt. Em va fer pensar molt la dissertació que ens va fer del present de la nostra existència, el passat només son records i vivències del nostre present, i és en cada moment del nostre present on hem de procurar fer bé totes les nostres activitats i per damunt de tot el servei i l’amor als nostres germans, perquè quan aquest moment que vivim dóna pas al següent,- “qui ens pot assegurar que continuarem existint?” Llavors pensant en tot això, em va venir a la memòria una frase que tots nosaltres coneixem molt bé.-“No es pot conèixer el Crist sense conèixer ni estimar l’home”.
I per això crec, que Jesús es present, i per tant esta sempre present en la nostra vida, com ho estan totes les persones que ens rodeja’n, i és en tots ells a on hem de veure el rostre de Jesús,- “Ni ahir, ni demà, és avui i en aquest moment”.
Ho veieu així?

SAGRAMENT DE LA CONFIRMACIÓ

Al començar a escriure aquest pensament setmanal, sento en el meu cor, el record entranyable de tots els nostres germans de la catequesi especial, que en aquest dissabte passat varen rebre de mans del Sr, Bisbe el sagrament de la confirmació.Em va produir una impressió d’alegria, veure les seves cares il-lusionades i satisfetes en tot el que allà s’estava produint.
Una vegada més tot va sortir a la perfecció, gracies a aquests monitors d’aquesta catequesi tan estimada per tots nosaltres, els quals tenen una humanitat molt gran en totes les seves activitats de l’esperit, que exalten els seus valors cristians, per això Jesús els ajuda en tota la seva tasca a ésser una mediació en totes aquestes persones a l’hora d’ensenyar l’Evangeli de l’amor que tan de bé els pot fer en el seu camí per la vida, no massa fàcil per tots ells.
Fa uns anys, en el any 93 concretament un dels meus fills també es va confirmar en aquesta catequesi tan especial i tan plena d’amor. Dono moltes gracies a Nostre Senyor perquè en aquells moments el meu fill va rebre aquest sagrament amb tota l’il-lusió del món. Els que som pares d’un d’aquests joves, sabem prou bé, que en moltes etapes de la seva vida es cansen de fer coses, i moltes vegades també els costa acceptar la seva situació, però jo penso que Jesús esta sempre al seu costat i també al costat de tots els seus companys, perquè així com la seva catequesi es especial, per Jesús tots ells son també especials i els estima i els protegeix en cada moment de la seva vida.
“Gracies catequistes per tota aquesta feina tan ben feta”.
Fins aviat.

UNCIÓ DELS MALALTS

Aquest diumenge passat varem celebrar amb molta alegria, el sagrament de Unció dels malalts a totes les persones més grans de la nostra parròquia, o que tenien un problema de salut important com pot ser una intervenció quirúrgica.- Va ser un acte molt entranyable, per això el meu pensament va dirigit als nostres majors, on en les seves cares es reflectia la llum de Jesús en forma de pau i de joia; i a la vegada es com si totes les penes, fatigues i treballs de les seves vides s’anul-lessin de cop, i nomes existís en aquell moment, l’amor de Nostre Senyor que els donava dins dels seus cors una felicitat autèntica.
I llavors es va notar una comunió fraternal de tota la comunitat. Va ser un matí de diumenge molt emotiu! En aquests pròxims dies es celebraran moltes coses, i una d’elles es la celebració de les primeres comunions dels nostres infants de la catequesi, que Nostre Senyor els ajudi sempre en el seu camí, i que aquest dia tant important per tots ells, sigui el inici de la seva integració dins de l’Església i que quan siguin molt grans i havent portat una vida plena d’amor i de servei, també es reflecteixi en les seves cares la llum inigualable de Jesús.
Crec de tot cor que això es el que desitgen totes les catequistes, envers aquests petits als qui ens estimem molt.
Fins aviat.

ELL ES SEMPRE AMB NOSALTRES

A vegades tots els records de la nostra vida, s’acumulen en el nostre pensament i ens fan veure, com en una pel-lícula d’aventures, tota l’etapa recorreguda des de el nostre naixement fins al moment present. I es aquí on el meu pensament s’atura i se n’adona d’aquest regal tan meravellós del nostre creador com es la vida.
Per això en tots els moments del dia hem de donar gracies a Nostre Senyor, per la fe que ens dona i ens ajuda a viure sense por per la esperança, quan els problemes de la nostre existència es fan molt durs i feixucs i per la caritat envers a tots nosaltres que encara que moltes vegades fallem en el nostre camí, Ell mai ens falla, sempre està al nostre costat i el seu perdó es transforma en ajuda i en pau per els nostres cors.
Santa Teresina del nen Jesús deia: Què hi fa Jesús meu, si ensopego a cada cantonada? És precisament aleshores quan m’adono de la meva feblesa, i aquest és el meu benefici. Tu, Jesús, veus que sóc molt feble i que sóc incapaç de fer res i és en aquests moments quan més desitges de dur-me en els teus braços.
(Carta a Celina 26-4-1888)
Fins aviat.

FACI'S LA VOSTRA V0LUNTAT

S’esta acabant un altre curs, un altre curs ple de activitats, de reunions, de festes compartides, de molta il-lusió per fer bé totes les coses, i amb el seu acabament, ens vindrà també el temps d’esbarjo, donant pas a la bonança de l’estiu que desprès de un llarg hivern, tots agraïm. Moltes vegades penso en el que deuria fer Jesús en l’arribada de l’estiu. De ben segur que també li agradava veure els arbres tan verds, i les muntanyes tan majestuoses rodejant els pobles i ciutats, con a sentinelles defensant el pas de tota la gent, que camina i habita sota els seus paratges.
Jo crec que Jesús com a home veritable que era, “encara que a la vegada fos el Fill de Déu”, deuria tenir els mateixos anhels i il-lusions que tot ser humà, i per això m’agrada pensar, “que deuria fer Jesús en cada situació en la que nosaltres ens trobem”?.
Quan algú de la seva família estava malalt, Ell també es deuria preocupar, encara que confiés plenament en el Pare; i crec que es deuria preocupar perquè Ell estimava i quan s’estima et preocupes, perquè sempre vols el bé per tots els teus. Però Jesús tenia una diferència molt gran amb tots nosaltres, “la seva fe veritable en el Pare”, una fe i una confiança que li feien dir, “que es faci la teva voluntat i no la meva” i no qüestionava el que Déu ens te preparat per tots nosaltres. Es aquí on tenim tots plegats el veritable testimoni de Jesús, en totes les circumstancies de la nostra vida, i encara que ens costi, hem se saber dir a Nostre Senyor—“Déu meu que es faci la teva voluntat i no la nostra”, perquè els teus camins son uns altres, i tots nosaltres al teu costat som tan petita cosa que no podem pretendre d’entendre tot el que Tu vols per aquests sers humans que som els teus fills”.
Fins aviat.

LA BONA GENT QUE ENS RODEJA

Últimament penso moltes vegades en la gran quantitat de bona gent que volta per el nostre món, i que per tant ens rodeja també a nosaltres. Segurament n’hi ha més de la que ens podem imaginar i el més segur, és que encara no hem descobert que el nostre veí de més amunt o la veïna de més avall tenen un cor molt gran, obert a tothom i amb moltes ganes de fer amistat amb tots nosaltres; però com que no els coneixem, quan passem per el seu costat els ignorem i ens els mirem amb recel i antipatia. Molts d’ells van vestits diferents i tenen una cultura que no és la nostra i solament per això moltes vegades fem judicis negatius, perquè només ens fixem en lo que fan malament. Oi que ho fem?
Quan obrim la tele ens espantem. Tot és dolent!; assassinats, atracaments, violacions i tot el pitjor de la maldat dels homes, per crear en tots nosaltres la por i la basarda davant de tants perills que ens ajuda a veure a tota la gent com a possibles enemics. Continuo pensant que tot això per horrífic que sembla, és una minoria de gent, davant de tanta bondat i caritat on hi treballen tantes persones voluntàries com és Caritas, Mans Unides, associacions de disminuïts, O.N.G. i tantes i tantes organitzacions lluitant a favor de la pau i la justícia en el nostre món.
Per totes aquestes coses hem de donar gracies a Nostre Senyor, perquè hi ha molta gent que és bona i moltes vegades passa desapercebuda, però que es troba entre nosaltres, i el seu granet de sorra col·labora a que en aquest món nostre i en aquest temps de Pasqua de Resurrecció, brilli la llum de la caritat, de la fe i de l’esperança, i ens ajudi a tots a ser germans i a pensar sempre, que la bondat i l’amor de Jesús traspassa les races i les fronteres perquè tot Ell és llum.
Fins aviat.

DINAR DE GERMANOR

 

La nostra vida es nodreix moltes vegades dels moments de felicitat i di’l-lusió al costat dels nostres familiars, dels nostres amics i de tota la gent quens rodeja i que nosaltres estimem i ells també ens estimen.

Això és el que varem viure ahir diumenge en el dinar de germanor de la nostre parròquia, on varem conviure tots plegats un dia molt feliç i molt agradable i a on la companyonia i l’amistat fluïa en el ambient. Varem començar la festa amb la Eucaristia de les onze del matí i això va ser per tots nosaltres la pila que Jesús ens va posar dins del cor en aquest segon diumenge de Pasqua.

Tot seguit de un bon dinar amb la clàssica paella de cada any, varem seguir els cants i les rialles i tots varem estar molt contents. Un any més hem fet comunitat, ens hem sentit molt germans en aquesta parròquia que tant estimem i que la majoria de nosaltres considerem la nostra segona casa; i llavors el meu pensament es centra en aquests mossens que tenim entre nosaltres i que fan possible que ens sentim tan ben acollits i entre tots formem una veritable comunitat cristiana, com ho feien les primeres comunitats on l’estimació i el servei eren les seves prioritats.

Donem gracies a Nostre Senyor perquè cada any la mateixa alegria i ganes de fer xerinola sigui amb tots nosaltres.

Fins aviat.

Tots estem contents. Jesús ha ressuscitat

Hem arribat a la joiosa nit de la Vetlla Pasqual. Tots estem contents. Jesús ha ressuscitat, i tal com ens ha dit el mossèn fa una setmana en la missa, això es una cosa molt gran, la més gran de tot l’any.- “¡ I tant si ho es!” a vegades jo penso que quan parlem, o escoltem, no hi donem la importància que realment tenen totes les coses, ¡les hem sentit tantes vegades!, però si ho meditem, si aprofundim en el seu significat, ens adonem que la resurecció de Jesús es un acte tant voluminós i tant sorprenent en quan a amor i generositat envers tots nosaltres, que no hi han suficients paraules per la seva descripció.
També penso que a part de ressuscitar d’entre els morts, i de pujar al cel al costat del Pare, també ressuscità en el nostre cor. Tot el seu missatge, tot el seu evangeli queda impregnat en el nostre interior i això es transforma en una tasca voluntària que ens deixa a tots nosaltres, escampar la bona nova a tota la humanitat. És fia de nosaltres pobres pecadors com es va fiar de uns pobres pescadors i de unes dones del poble per seguir el seu camí, l’únic camí que ens ensenya a estimar a tothom.
M’agraderia molt que en aquesta Pasqua que tots estem vivint, en aquests moments, la llum de Jesús il-luminés a tanta gent que veuen l’Església, fosca, tenebrosa, i grisa, en lloc de veure-hi el seu missatge d’amor i la seva tasca de caritat per els qui no tenen res, de consol per els qui estan malalts, de servei i d’amistat per els qui estan a la presó i on tantes persones dediquen les seves hores lliures en visitar-les. Per a mi això és l’Església, l’Església de Jesús i encara que moltes vegades fallem, Ell ens ajuda sempre a aixecar-nos, per això ressuscita cada any en el nostre cor i de mica en mica podem ser millors persones.
Fins aviat.

Crucifica’l, crucifica’l.-“, és el que deia el poble

Avui i en aquesta setmana de pregària i de meditació per a tots els cristians, penso en aquelles paraules de l’Evangeli que es van dir fa més de 2000 anys. “Crucifica’l, crucifica’l.-“, és el que deia el poble. Volien matar a Jesús solament perquè el seus ensenyaments eren un camí diferent, era el camí de l’amor i del perdó, de ajudar-se uns em els altres encara que fossin considerats molt pecadors.
Per això penso en el dia d’ahir quan l’església es va omplir de palmes i palmons, exactament el mateix que en l’entrada de Jesús a Jerusalem i que quatre dies desprès el volgueren crucificar; els era molest que curés a la gent en dissabte i els perdonés els pecats.
En el nostre temps també la paraula perdó molesta. En aquests últims dies els mitjans de comunicació no paren de dir que ja estan cansats de tan sentir al Papa demanar perdó i disculpes per tot el que l’Església no hagi fet prou bé i que s’ha d’exigir que pagui per tot el que no ha fet bé. L’Església som tots nosaltres, un al costat de l’altre fins arribar al Papa, ¡ paper molt difícil!, al menys jo ho veig així.
I em ve llavors a la memòria aquelles paraules terribles que ja he dit abans—“crucifica’l, crucifica’l”- aquest home va amb publicans i pecadors i parla amb prostitutes. Per això demano a Nostre Senyor, que en aquesta setmana santa, no deixem mai sol a Jesús, i segur que Ell ens ajudara a tots a ser forts, nets de cor i llum per els qui no tenen la sort de creure en Ell, però sobre totes les coses ens ajudara a estimar de veritat a tothom, sense odis ni rancors, perquè jo crec que és amb el perdó i l’amor que la nostre església es farà cada vegada més forta i plena de llum i més digna de tenir a Jesús dintre d’ella.
Fins aviat.

La fe ens dóna l’esperança i la confiança de que Jesús sempre està amb nosaltres

Avui penso amb tantes i tantes persones que passen per alt, tot el significat de “la Setmana Santa” i sobre tot de “la Pasqua”. La seva única preocupació és que no els falli l’avió per anar de vacances i gaudir i treure profit de la vida que segons diu-ent es molt curta. I la gràcia de tot això, és que la majoria d’ells a part de prescindir de l’Església, son molt bona gent, sobre tot “en ajudar i en creure en l’ésser humà”. En una paraula son dignes d’admirar com a persones. I llavors penso en Jesús. Penso en el calvari, aquell turó on va patir tant, per ensenyar-nos el camí que tots nosaltres hem de seguir amb alegria i felicitat, ja que després del calvari ve la resurrecció, punt culminant de la nostre fe.
Han passat més de 2000 anys però el nostre desig és acompanyar Jesús en aquests dies de Setmana Santa. Ell ens comprèn i ens ajuda a superar els obstacles, quant entre tots l’ajudem a portar la creu. També penso que aquesta fe que Nostre Senyor ens dona, és el tresor més gran que tindrem mai en aquesta vida, perquè la fe ens dona l’esperança i la confiança de que Jesús sempre esta amb nosaltres i és el nostre refugi en tots els moments obscurs de la nostre vida.
Gracies Senyor, per tot el que ens dones cada dia, i quant acabi el nostre camí per la terra, i ens trobem tots, allà on ets tu, abraçar-em a tots aquests germans nostres que s’en van anar de vacances, però que en el fons del seu cor i sense ells saber-ho també seguien el teu camí, i tu que ets bondat infinita també els voldràs al teu costat. L’únic que ells s’hauran perdut es gaudir de la felicitat que produeix tenir la fe viva dins del cor.
Bons dies sants a tot-hom.

PER JESUCRIST TOTS SOM IGUALS

En aquest moment el meu pensament esta joiós i ple de ferma esperança, en tot aquest jovent de confirmació amb qui varem estar ahir diumenge quart de quaresma, en la trobada que s’esdevé cada any amb tots els nois i noies de la E.S.O.; compartint en comú el diàleg i el canvi d’impressions, en tots els temes que varem tractar per grups.
També el Monestir de Sant Cugat va quedar ple, de tots aquests joves alegres i plens de vida quan a les quatre de la tarde varem compartir l’Eucaristia amb el Senyor Bisbe. I el més important i agradable de tot aquest dia és el grup de jovent de confirmació de la nostre parròquia, que hi va anar amb moltes ganes i molta il-lusió de participar-hi.
Podem donar gracies a Nostre Senyor i pensar també que tot això va ser com l’aperitiu del gran dia de “L’Aplec de l’Esperit” que es celebrarà a la nostra ciutat el proper dia 22 de Maig. I també podem demanar a Jesús amb tot el cor, que de tot aquest grup tan maco de joves dels diferents bisbats de la nostra església, brollin moltes vocacions ja sigui com a preveres o com a laics responsables per poder continuar aquesta tasca tant important d’evangelització i de servei a tots els nostres germans i que no perdem mai la confiança en la joventut, siguin de la nostra terra o siguin de més lluny, per Jesucrist tots som iguals i ens em d’estimar i ajudar cada dia com a família cristiana que som tots.
Fins aviat.

“SERÀ PERQUÈ NOMÉS HI HA NEU UN DIA AL ANY?"

El dia d’ahir, va ser un dia molt especial per la nostra ciutat, la neu amb el seu mantell blanc i lluminós va anar cobrint totes les places i carrers com si d’una gran postal nadalenca es tractés, on les branques dels arbres tenien la semblança de ser els dibuixos d’un gran conte infantil amb la intenció de fer feliç a tots els nostres infants. I com un miracle de Nostre Senyor dins d’aquesta quaresma, el conte es va transformar en realitat. Allà sobre la neu jugant amb els nens, no hi havien avis; hi havien pares, “els seus seus pares” aquests pares tant estimats i que a vegades costen tant de veure; això va ser el millor regal, que aquesta neu blanca i beneïda va portar a tots els infants.
Per això jo penso, que si un dia de neu va fer, que aquests pares treballessin menys hores per la por que el fenomen atmosfèric es compliques, i fos difícil arribar a casa, es podria aprofitar per pensar en aquests fills, que tant necessiten de la seva companyia, i potser tenen problemes a l’escola, amb els companys, amb els estudis. Ens podem preguntar tots nosaltres,- “Serà perquè només hi ha neu un dia al any?”
La vida passa molt apressa i un dia sense adonar-te, aquests infants ja no hi son, s’han fet grans i han volat de les nostres vides. Ells no volen diners ni grans hipoteques per gaudir de grans mansions, ells només volen la mare i el pare que els ajudin a pentinar una nina, ho ha fer córrer un petit cotxe a través del passadís de casa; perquè el més important per a ells es veure els seus pares estimant-se i jugant una estona al seu costat.
“Benvinguda siguis neu blanca i lluminosa per haver fet feliç a tots els nostres petits infants”.
Fins aviat.

"A ON ERA DÉU?"

En aquests últims dies, hem viscut tots a través dels mitjans d’informació unes imatges terribles de les catàstrofes naturals, provocats per els terratrèmols en el poble de Haití i de Xile, provocant una quantitat considerable de víctimes mortals i d’un grau molt gran de gent que s’han quedat sense res, només amb el que portaven al damunt.
Al veure tot això sempre surt la clàssica pregunta-“a on era Déu”? Jo penso que hi han molts misteris en la vida que mai ho entendrem fins que algun dia en l’altre món Nostre Senyor ens ho expliqui. De totes maneres la meva pobre i humil opinió arriba a la conclusió, de que moltes de les morts es podrien evitar, si tots nosaltres ens estimem-s’him de veritat i ens ajudem-s’him tots plegats a repartir-nos en zones segures, per poder tenir una vida digne on hi hagués un sol món, fora de la misèria i de les tragèdies que tant sovint pateixen tants germans nostres.
Les zones volcàniques i les de tant perill de terratrèmols es podrien transformar en grans parcs naturals que a la vegada seria’n reserves de boscúria i de platja que la naturalesa de ben segur que ens ho agrairia.
Se que tot això que estic dient es una gran utopia; per fer totes aquestes coses hauríem d’esborrar de la nostre vida el egoisme, l’afany de poder i les desigualtats entre països que es la causa crucial d’aquest tercer món del qual ens en hauríem d’avergonyir tots plegats. I llavors la pregunta-“a on era Déu” l’hauríem de plantejar de diferent manera- “que estem fem nosaltres, instruments d’aquest Déu, que malgrat el nostre comportament continua confiant i esperant amb un amor incondicional?
Fins aviat.