BANCS CADIRES I NOUS AMICS

Avui dia passejant pels carrers de la nostra ciutat, podem admirar els arbres majestuosament florits i com fan de goig les seves branques, brillant sota la llum florescent del sol i molt netes degut també a l’aigua caiguda en aquests últims dies. També en totes les avingudes i molts dels carrers han posat molts bancs i cadires de fusta, per tota la gent gran que van a caminar una estona, i que quan se senten cansats poden seure i contemplar tot l’entorn que els rodeja.

            Però a part dels arbres i bancs, el que ha canviat molt a la nostra ciutat és la gent; en aquest moment tenim moltes persones que han arribat al nostre país des de procedències diverses i que segurament es deuen sentir moltes vegades, soles i desemparades en una ciutat gran i que malauradament  se senten observats d’una manera rara com si fossin  d’un altre planeta, i en definitiva són igual que nosaltres, amb mocador o sense, amb vestit fins als peus o amb pantaló curt.

            Els que ens diem creients hem de posar a Jesús com a model nostre i Jesús ha mort i ressuscitat perquè nosaltres i els que ens han vingut d’altres països  també ressuscitin  a la vida nova, exactament el mateix que nosaltres. El seu Déu i el nostre són el mateix, amb diferents noms i potser amb diferents maneres de interpretar la religió, doncs la seva cultura i les seves costums es diferencien  de les nostres; malgrat tot això, jo penso que si volem que s’adaptin a la nostra manera de fer les coses, mai ho aconseguirem amb la violència o amb males cares; ho aconseguirem amb respecte, amb un somriure, amb un gest d’amistat, amb un acostament, ensenyant sense imposar les nostres costums i hàbits que es necessiten, per viure tots amb bona convivència i pau.

            Fer un bon acolliment en una ciutat, en un barri, en una escala de veïns, en la comunitat de l’Església, és la base perquè una societat com la nostra funcioni bé. Hem de saber estimar a tothom, als que han nascut en el nostre país i als qui han vingut de terres llunyanes, perquè en el seu país s’ho passaven molt malament.

            Jo penso que amb l’ajuda de Jesús, podem convertir la nostra ciutat, a part dels bancs i els arbres, en una gran comunitat d’amistat a on tots puguem aprendre uns dels altres, i a on tots sapiguem ajudar-nos, principalment en aquests moments tant dolorosos d’atur i crisi total.

            Que Jesús ens ajudi a tots a millorar i a saber actuar bé en tots els moments de dia.

                              Fins aviat.

                                                                                           Mª. Carme Giménez

 

 

 

QUE JESÚS ENS AJUDI SABER ACOLLIR A TOTHOM

Entre aquest dissabte i diumenge celebrarem amb molta il·lusió, dues noves tandes de primeres comunions, en les que tretze infants entre nens i nenes, rebran per primera vegada a Jesús dins del seu cor, i això de ben segur els farà molt de bé.

            Durant dos anys han anat assimilant molts fragments de la vida de Jesús, i malgrat en moltes ocasions durant les sessions, han estat bellugadissos i a vegades ens he sembla que no escolten; ells si que escolten, i aprenen a estimar, perquè en el fons és Jesús qui desenvolupa el tema que estem explicant, nosaltres les catequistes, només som aquest instrument del que es val el Senyor.

            Aquest any per primera vegada es faran comunions dins de la missa dominical de la comunitat. També penso que és una joia poder compartir l’Eucaristia amb uns petits infants que tenen quest dia i m’atreveixo a dir, “el més feliç de la seva vida”; per això aquest acolliment de la comunitat envers aquest acte , serà també un testimoni d’evangelització, en aquest any de la “nova evangelització”, per a moltes persones, que potser només van a l’Església amb motiu dels actes socials com pot ser per a ells una comunió.

            També jo crec, que hem de demanar a Jesús un gran acolliment, per totes les persones que vulguin ser voluntàries en els diferents grups de les nostres comunitats, voler ser voluntari penso que és com el gran tresor que ens envia el Senyor, i hem de saber repartir la feina, perquè tothom pugui trobar el seu lloc en les nostres comunitats; i com va dir Jesús, estimar als altres es saber compartir, saber servir i fer-ho amb amor, perquè les obres sense amor, per bones que semblin, no valen res als ulls de Jesús.

            Que Nostre Senyor ens ajudi a tots i ens faci beure amb claredat, aquest camí que és Ell mateix, ensenyant-nos la veritat i donant-nos aquesta vida que només Ell ens pot donar.

            Fins aviat.

                                                                                           Mª. Carme Giménez

EL TESTIMONI VIVENT D'UNA ESGLÉSIA EN MARXA

L’altre dia em va saber molt greu en sentir un comentari que em va semblar molt injust i fora de lloc;  era referent a la crisi que estem vivint i en lo malament que ho està passant molta gent amb els desnonaments i la carència de diners que evoquen a  la misèria més contundent. El comentari era ni més ni menys contra l’Església, la persona en sí opinava, que l’Església no s’havia pronunciat en referència a tot el que estem passant.

            I jo em pregunto:- Qui és l’Església? Jo penso que l’Església som tots, un al costat de l’altre. L’Església és Caritas , que està portant una campanya a favor dels necessitats  ¡tan gran!, que per anys que passin, mai se li podrà agrair prou. L’Església és la persona que parla amb un immigrant  i l’acull des de dins del seu cor, i li dona la seva amistat incondicional, ajudant en tot el que es pot. L’Església és el grup de voluntaris que cada setmana visiten als que estan sols, i a vegades amb una solitud que et trenca el cor. L’Església és aquest grup de catequistes que dins la senzillesa de les seves persones, donen a part dels ensenyaments de la catequesi en sí, “la fe, confiança i esperança” a tots aquests nens i nenes i que també estan vivint aquesta crisi, en les seves pròpies carns.

            I l’Església també són els bisbes que en la impossibilitat de portar trenta o més parròquies a la vegada, han delegat en els rectors perquè tinguin un bon funcionament en be de totes les persones que ho necessiten, però no per això deixen de fer-nos costat, i em consta que els bisbes treballen molt per el be de tothom, sempre amb l’ajut de l’Esperit Sant com tots nosaltres.

            Per això el meu pensament avui és per aquesta Església nostra, que es pronuncia cada dia i el més important, que lluita per millorar cada dia; també crec que les paraules que es poden dir se les pot endur el vent, però el testimoni és el que val, i aquest testimoni ningú pot dir que no existeix en aquest moment, per part de moltes persones que formen l’Església; doncs l’Església no són les parets, ni les imatges que puguin haver per boniques que siguin, l’Església la formem tots nosaltres, formant una pinya des de fa més de dos mil anys, amb l’ajuda incondicional de Jesús sempre al nostra costat.

            Fins aviat.

                                                                                                   Mª. Carme Giménez

 

 

ALEGRIA, CAMPS FLORITS I VAQUES

Amb quina alegria i amb quin goig més gran; vàrem  arribar tots ahir de la excursió de la nostra parròquia i també de la parròquia Mare de Déu de Montserrat, que ens han acompanyat aquest any en la visita al santuari de la Mare de Déu del Far, passant per poblets incomparables com són Rupit i Can Toni Gros; en un dia esplèndid en quan a la temperatura i al sol, que lluïa amb tota la seva força, brillant sobre els camps florits i tan nets per la pluja caiguda aquests últims dies i fent tots ells de catifa immensa en que les vaques i ovelles es troben com peix a l’aigua.

            Però a part del dia tan bonic en quant al temps i els paisatges de la zona, el més important jo crec, és aquesta companyonia i aquesta amistat  que regnava en l’ambient, a on nens, joves i persones més grans es sentien plenament bé, perquè estàvem tots en família, “la gran família de la comunitat”, i ens vàrem sentir com a casa tant en l’Eucaristia que es va celebrar a l’Església, com en el dinar a l’aire lliure, com les cançons que vàrem compartir entre tots, en mig de rialles i bon rotllo, en fi que Jesús i la Mare de Déu ens van acompanyar en tot moment i de dues comunitats parroquials com són Sant Cristòfor i Mare de Déu de Montserrat en vam fer una, i aquesta una, va ser la demostració de que tots volem seguir el mateix camí, i aquest camí és Jesús i a més estava molt content, perquè vam anar a veure a la seva Mare en aquest santuari incomparable com és el “del Far”.

            Per això hem de donar-li gràcies perquè tot va sortir bé, i esperar que l’any vinent puguem tornar a trobar-nos  en aquesta sortida del primer de Maig que ja s’ha fet tradicional entre tots nosaltres.

            Fins aviat.

                                                                                               Mª. Carme Giménez