EL SOMNI DE MARIA

En aquests dies si anem a la fleca, al parc on juguen els nens, a la cua del “super” esperant per pagar, en qualsevol lloc sents els mateixos comentaris; “aquest any sembla que no vingui el Nadal, no es veu l’alegria, com que no hi ha diners no podrem comprar regals, ja no fan il-lusió aquestes festes”. Per molta gent el Nadal és consumisme, grans magatzems, i grans menjars on no falti el marisc, bons vins i caves, “si no ja no és Nadal”.

            I llavors penso de sobte en una petita història de Nadal que ens van ensenyar en un curset que vaig fer aquest estiu passat, diu així.

     

      Vaig tenir un somni, Josep, i realment no el puc entendre, però crec que es tractava del naixement del  nostre fill: vaig veure una taula esplèndidament parada, amb platets deliciosos i molts vins; tot es veia exquisit i tothom estava molt content; però nosaltres no hi érem convidats.

 Tota la gent es veia feliç, somrient i emocionada pels regals que s’intercanviaven els uns amb els altres. Però, saps què, Josep? No quedava cap regal pel nostre fill; em donava la impressió que ningú no el coneixia, perquè ningú no esmentava el seu nom Vaig tenir la sensació que si el nostre fill hagués entrat en aquestes llars, per a la celebració, hauria estat un intrús. 

 Quanta tristesa per a Jesús, no ser conegut ni desitjat en la seva pròpia festa d’aniversari!

Estic contenta perquè només va ser un somni, però ¡que trist seria si això es convertís en realitat!

            Demanem a Jesús que mai es converteixi el Nostre Nadal en aquest somni que va tenir Maria i que Jesús des de la seva humil cova de Betlem, ens ensenyi a tots nosaltres a ésser veritables testimonis, del “Nadal del amor i l’esperança”, que doni llum a tota la humanitat.

                               Fins aviat.

                                                                                                                   Mª. Carme Giménez

L'AMOR A JESÚS ÉS ALEGRIA I SOMRIURE

Avui penso amb alegria en un moment concret de fa dos anys, en el qual estàvem fent les inscripcions de la catequesi i a on es va presentar una noia molt eixerida i em va dir que no havia fet encara la primera comunió i que li feia molta il-lusió rebre els sagraments de l’Eucaristia i la Confirmació;  li vaig preguntar l’edat, i així vaig saber  que tenia setze anys i moltes ganes de fer la catequesi.

            Doncs bé, han passat dos anys i aquest dissabte, junt amb vuit joves més i vuit adults, ha rebut  de mans del Sr. Bisbe l’Eucaristia per primera vegada, juntament amb el Sagrament de la Confirmació. Estava molt contenta  i emocionada com tots els que eren allà. Ella en un moment concret de la seva vida va sentir aquella crida particular de Jesús, que la va impulsar a voler seguir el camí; i va ser ella per la seva pròpia voluntat, la que va venir a la parròquia, perquè apart de voler rebre els sagraments, també es volia incorporar a la comunitat en la qual vol ser ben aviat un membre ben actiu.

            -Que Jesús ajudi a tot aquest grup de joves i també de adults, a ser veritables testimonis, en aquest món en el que no és fàcil ser cristià, però que moltes vegades Jesús ens fa aquests regals  al veure que encara hi ha joves valents que volen seguir el seu camí, que a vegades ens fan cridar en les sessions de catequesi, perquè voldríem que estiguessin callats, que ens escoltessin amb atenció, que no es belluguessin; però si ho rumiem, això que pretenem es difícil, el jove és jove, te vitalitat per aturar un tren, i recordant la nostra joventut ;- qui és el maco que tira la primera pedra?

            Jo crec que podem  estar ben contents dels nostres joves i a mida que aniran madurant, la seva vitalitat física s’anirà apaivagant, per això li hem de demanar a Nostre Senyor que mai se els apaivagui la seva alegria, el seu somriure, les rialles que se els escapen  durant les sessions, però que de ben segur no son malintencionades, son les rialles de la joventut que tots hem tingut en la nostra etapa d’adolescents, però que en el seu interior és l’alegria de tenir a Jesús amb ells, i una veritable amistat envers tots els seus companys, que sempre els recordaran per anys que passin en les seves vides.

            Fins aviat.

                                                                                                                 Mª.Carme Giménez

EL SOMNI D'UN ALBERG

Moltes vegades el meu pensament queda ocupat per un greu problema, que si sempre ha existit, avui més que mai, s’ha accentuat molt i va en camí d’ésser aviat una malaurança per a moltes persones . Es tracta d’un nombre considerable de gent que en aquests moments dormen a terra per els carrers de les grans ciutats;  gent que si no es posa el remei per alleujar-les, aniran cap a un pou, des de on és molt difícil de sortir-ne.

                                                  Aquest matí la “tele” donava una noticia referent a aquest tema; i era que set-cents voluntaris es van passar tota la nit, fent recompte de totes les persones que dormien entre cartons  i mantes, les quals algunes ànimes caritatives els hi fan arribar; i s’han trobat en la desagradable sorpresa que son cents de persones les que es troben en aquesta situació.

                                                  Els albergs que hi ha a Barcelona es troben al límit de la seva capacitat, degut a tanta gent que es troba en aquest gravíssim problema, malgrat que molts d’ells normalment els més enfonsats no volen sentir parlar d’albergs, però en tot i això estan molt plens.

                                                  Llavors el meu pensament es situa aquí a Terrassa, amb l’esperança que algun dia no molt llunyà es pugui realitzar el projecte del nou alberg que tant de bé pot fer a moltes persones, no per solucionar el seu problema per sempre, però sí, mentre cada persona pugui anar refent-se  del seu problema personal, doncs apart de no tenir casa per viure, la moral queda per terra i l’il-lusió de viure va minvant fins poder arribar a límits extrems, que només psicòlegs i educadors els poden ajudar, i que potser en un alberg ben condicionat, tota aquesta gent pot trobar l’ajuda que necessiten  en aquesta situació límit.

                                                  Demanem a Jesús com sempre, que ens ajudi a tots a tenir les idees clares, i a no tenir tanta por ni tants prejudicis, a saber ser solidaris amb tothom, i també pensar per un moment; que feríem nosaltres si ens trobéssim en la mateixa situació? Però com que l’esperança mai és perd, confiem en la Divina Providència, que ens il-lumini  a tots plegats perquè sapiguem donar testimoni d’amor al proïsme, ajudant en la mida de les nostres possibilitats a que el projecta tiri endavant , si més no, en no posar-hi pals a les rodes.

                                                  Fins aviat.

                                                                                                                 Mª.Carme Giménez

PETITES COSES AVUI, GRANS MONUMENTS DEMÀ

Moltes vegades tenim tantes ganes de que el món millori, que ens plantegem en ocasions, unes metes i uns anhels molt elevats per la gent normal com som la majoria de nosaltres; i el més important de tot això és que no ens en adonem, que les petites coses que ens envolten son les que hem de procurar fer bé i posar-hi tot l’amor i abnegació del que siguem capaços.

            A vegades ens costa de veure, perquè son les petites coses rutinàries de cada dia, però que poden tenir un valor i una importància molt gran, doncs moltes vegades poden ésser la base d’una societat, que si no hi posem uns pilars amb uns valors molt forts, aquesta societat es pot desplomar. Això em recorda un comentari d’una bona amiga nostra la qual és una persona entranyable en tots els aspectes i mare d’una família molt nombrosa a la que s’hi va dedicar de ple, amb un amor i dedicació total; doncs bé, a ella l’hi semblava que no havia pogut fer gaires coses  en la seva vida degut a tenir tanta feina  a casa seva.

            Jo penso que ella ha fet una de les obres més importants que pugui fer una persona en aquesta vida, donar tot l’amor i companyia, i també ensenyar a compartir i a no malbaratar joguets ni coses supèrflues; en una paraula, a tenir aquests valors cristians que ha fet que els seus fills siguin avui dia unes persones responsables i uns bons pares de família, gràcies a que van rebre tot el que necessitaven quan eren petits i el més valuós de tot, va ser també aquest ensenyament del camí de Jesús que d’una manera u altre repercutirà sempre en les seves vides.

            “A vegades les petites coses es poden transformar en grans monuments”.

            Fins aviat.

                                                                                                                 Mª. Carme Giménez