DIÀLEG I RAÓ

El Nostre Pare del Cel, quan ens va modelar i va pensar en nosaltres con a éssers humans, ens va diferenciar molt dels altres animals, especialment dels més ferotges. En els animals ferotges els va posar unes dents molt afilades i unes ungles llargues i esgarrapadores per a poder defensar-se de l’atac o l’agressió d’un altre animal en les selves o paratges a on solen viure. Nosaltres els humans no tenim ni unes dents tant afilades ni unes ungles per clavar-les a ningú; tampoc Nostre Senyor no ens va posar cap pistola a les mans ni cap paquet d’explosius per fer volar tot el quens molesta.

El Nostre Pare del Cel ens va posar unes cordes vocals que donen sortida a les paraules, per poder dialogar després d’haver raonat, i així d’aquesta manera arribar a un acord amb les demés persones, per poder tenir en el nostre planeta una existència pacífica i compartida entre tots, perquè per això som tots germans i ens distingim de les bèsties en que elles tenen instint i nosaltres raonem.

Això se li va oblidar de pensar , en aquest ciutadà nòrdic, el qual, ha causat tanta desgracia! I un gran nombre de morts inútils en tant jovent que tenien un llarg futur per davant. Es molt trist quan veiem, que encara existeixen persones amb aquesta falta de “Saviesa Natural” la qual no s’adquireix amb coneixements humans ni científics; solament ens la pot donar “Déu Nostre Senyor” si li demanem de tot cor. Tenir coneixença del bé i del mal és bàsic per la convivència humana i jo crec que només es pot arribar a una veritable pau, si aquesta saviesa que ens ve de Nostre Senyor, fa un dia impacte en tots nosaltres.

Desitjo de tot cor que Jesús aculli en la seva llum a totes aquestes persones que han passat a la vida plena, i també li demano, que la persona que ha actuat d’aquesta manera tant inhumana, pugui veure un dia, que les coses no s’aconsegueixen amb la violència i el dolor; i com diu sempre un gran amic nostre “no donar mai a ningú per perdut”, potser algun dia amb l’ajuda de Jesús se n’adonarà que tot aquest jovent no es mereixia acabar la seva vida terrenal d’aquesta manera, ja que el Nostre Creador ens va donar la veu i les paraules per dialogar, i arribar sempre a acords que portin a aquesta existència pacifica, que tant necessita tota la humanitat.

              Fins aviat.
                                                                       Mª. Carme Giménez

UNA VISITA A PUIGGRACIÓS

Ja som al ple de l’estiu; és temps de vacances, de sortides d’un lloc a l’altre, d’excursions a la muntanya, a la mar i sobretot de contemplació de tota la naturalesa tant meravellosa, la qual forma el nostre país; com és “la nostra Catalunya estimada”.

Per això avui el meu pensament vola cap a un santuari molt entranyable, on la pau i el caliu es respira per totes bandes; em refereixo “al Santuari de Puiggraciós”, on enguany se celebren 300 anys d’existència. Si algun dia teniu l’ocasió de fer-hi una visita, allà hi trobareu unes Germanes Benedictines que són encantadores, i que s’estimen i cuiden el Santuari com un tresor de gran preu i valor. Nostre Senyor deu estimar-les d’una manera molt especial per el gran fervor que hi tenen a la seva Mare, aquesta Mare de Déu de Puiggraciós que segons la tradició va ser trobada a finals del segle XIV o principis del segle XV. Es una imatge gòtica d’una bellesa especial que situada en la seva capella, sembla preservar i protegir aquest paratge tant verd i tant bonic com es aquest tros del “Vallés oriental”.

Un dia d’excursió en aquest Santuari, ens permet una estona de contemplació i de pregària davant “la Mare de Déu”, que de ben segur us inundarà de pau i d’alegria i us farà gaudir d’un bon dia d’estiu en un dels meravellosos racons del nostre país.

                Fins aviat.
                                                                                    Mª. Carme Giménez                                              

GRACIES VOLUNTARIS

En aquest moment, penso amb molta alegria en la tarda d’ahir, quan un camió molt gran i ple d’aliments arribava a la nostre parròquia, carregat amb el menjar que es distribuirà entre totes les famílies necessitades i que aquest grup tan maco i tan ferm de voluntaris de Càrites s’ocupa de molt bon grat treballant amb molta cura en aquesta tasca tant necessària i tant important per tants germans nostres.

Però el més important de tot això es l’alegria que transmetien descarregant el camió, malgrat la calor i el cansament que això els provocava. Els somriures feliços i alegres flotaven en l’ambient i això no deixa de ser un testimoni molt fort, que només l’amor als germans ho pot explicar.

Felicito de tot cor a tots aquests voluntaris de la nostra parròquia, i aprofito per escriure uns pensaments de la Mare Teresa ce Calcuta, que per a mi son com petits tresors traduïts en paraules.

Tant sols un somriure: “Mare Teresa de Calcuta”

Cal tenir un somriure per a tothom, sigui qui sigui, i això ens ajudarà a viure més bé, amb més amor.

Oferin sempre un somriure feliç a tots els que pateixen i estan sols. Tothom qui pateix no només necessita la nostra ajuda, sinó també el nostre somriure alegre i feliç.

Déu estima aquell que dóna amb alegria. Qui dóna amb alegria dóna millor. L’alegria es pot multiplicar en un cor que desborda amor.

L’alegria ha de ser uns dels eixos dominants de la nostra vida. L’alegria és un signe de personalitat generosa. A vegades també és un mantell que cobreix una vida de generositat i sacrifici. Una persona que té aquest do aconsegueix sovint grans objectius.

                            Fins aviat.                    

                                                                                                      Mª. Carme Giménez

                                                                           

LA FESTA ES ALEGRIA I BELLESA

Aquest fi de setmana, més llarg de l’habitual per ésser la festa major de la nostra ciutat, podem comprovar que quan la gent passeja pels carrers assistint als actes clàssics i populars de cada any, “esta contenta”; les festes alegren a la gent, i per molts problemes que es tinguin, quan venen dies d’esbarjo es fa com un aplaçament del malhumor, provocat per molts problemes quotidians, i es procura passar una estona diferent parlant amb els coneguts, trobant-se amb molta gent i rient amb qualsevol acudit. Es interessant de veure com les persones fent el que no fem habitualment, ens ajuda a compilar moltes piles, per poder tornar al treball de cada dia, amb una nova capacitat davant els obstacles que tots tenim a les nostres vides.

I pensant amb tot això em recordo de una homilia que ens va fer el mossèn aquesta setmana en la que ens deia que moltes vegades les coses que ens diu l’Evangeli les hem sentit tantes vegades que hi ha el perill de no saber aprofundir-les en el nostre interior i així no poder assimilar-les per éssers uns bons testimonis de l’Evangeli de Jesús.

Per això jo penso, que hi ha una similitud amb la festa major. Cada any la festa es el mateix: “orquestres”, “folklore”, “jocs i activitats per els infants”- però no per això la gent es cansa de anar-hi, o de sentir les mateixes cançons, al contrari, la gent te ganes de festa i d’aquesta manera la tradició de “la festa major” continua i a la vegada segueix alegrant a la gent.

I pensant en la nostra festa de cada setmana com es “la Missa” jo crec que hi hem d’anar amb molta alegria, encara que tinguem moltes contrarietats i problemes; que tothom vegi que cada diumenge es la gran festa de la “Resurrecció de Jesús” i allà també ens trobem amb els nostres germans en la fe, i tornarem a escoltar l’Evangeli i amb l’ajut de Nostre Senyor l’anirem introduint en el nostre cor; i aquesta gran festa de cada diumenge també ens donarà la pila de força i energia que mai res ni ningú ens pot donar tant plenament.

Per això jo crec que la festa major i la missa de cada diumenge tenen molta semblança, i hem de intentar saber-ho descobrir, i potser si ho aconseguim, tindrem molta pau i molta felicitat en el nostre interior.

               Fins aviat.
                                                                                                         Mª. Carme Giménez

QUAN EL GRIS ES TORNI LLUM

Avui el meu pensament va dirigit a tots aquests éssers humans que en el seu pas per aquí a la terra, han deixat en les seves obres i en els seus fets, unes petjades d’amor i generositat envers al proïsme, a la vegada que també han viscut amb una coherència total el camí de Jesús, sabent acollir en el seu cor l’ajuda i la gràcia de Nostre Senyor i així d’aquesta manera han arribat a ser aquests sants i santes, models a seguir per tots nosaltres en el nostre millorament personal.

L’altre dia en la visita al “Santuari de La Gleva”, el mossèn d’aquella parròquia ens va parlar de” Santa Catalina de Siena” una santa de caràcter ferm que mirava sempre endavant i sense por i que no tenia cap prejudici en dir el que pensava per millorar o solucionar quelcom problema que considerava injust. En certa ocasió va arribar a escriure cartes al Sant Pare fent-li unes recomanacions que va considerar oportunes.

I pensant amb tot això, cada dia me n’adono més, que la única manera que hi ha per millorar i canviar una mica aquest món i aquesta societat amb tantes injustícies, es la de canviar cada u de nosaltres amb tot el que fallem i que segurament es molt, i el pitjor es que moltes vegades no ens n’adonem de les nostres fallades.- Si algun dia es produeix aquest canvi en cada u de nosaltres, les parts grises del nostre interior es transformaran en llum transparent i el món sencer s’omplirà de llum, que a la vegada apaivagarà la fam, la violència i tot el mal que fluctua en l’ambient.

Se que tot això que estic escrivint es com un somni gairebé impossible, però si moltes persones santes han arribat en aquesta plenitud d’amor, demanem-li tots nosaltres a Nostre Senyor que siguem sempre molt humils per reconèixer a cada moment totes les nostres fallades, i amb l’ajut del Esperit Sant saber aixecar-nos en el nostre camí, mirant sempre endavant i sense por, com va saber fer: “Santa Catalina de Siena”

                      Fins aviat.
                                                                                              Mª. Carme Giménez