NOUS MARTIRS DEL SEGLE XXI

Avui en plenes festes de Nadal, concretament en el dia mateix de Nadal, una noticia tràgica m’ha fet pensar, en que els cristians devem molestar molt  en molts sectors del nostre món; em refereixo a la matança que ha succeït en l’església de “Santa Teresa” a la ciutat de Madalla a Nigèria, on trenta cinc germans nostres, que com tots nosaltres assistien a la missa del Naixement de Jesús, han mort com a conseqüència del terrible atemptat del que han sigut víctimes en aquella església.

            I llavors penso al veure tots aquests fets en que Jesús ens va ensenyar l’únic camí veritable per una convivència de respecte d’uns envers els altres com és l’amor i la llibertat; i com ens va dir l’altre dia el mossèn en la homilia, “Jesús proposava no imposava”  cosa que no volen fer o no volen entendre els que cometen aquests crims tan abominables.

            Per altre banda és admirable de veure la fe de tantes persones, que sabent lo perillós  que és ésser cristià en alguns països del nostre món, practiquen la seva fe sense por , sense importar-los el perill, i donant el testimoniatge de nous màrtirs del segle XXI.

            Penso que tot això és un exemple per tots nosaltres que ens ha de servir perquè sempre i en tot lloc i sense prejudicis ni vergonya siguem veritables cristians capaços de defensar la veritat, sense amagar-nos  moltes vegades darrera somriures de complicitat.

            La nostra fe en molts països és dura i perillosa, però el més important, és que només ens poden fer mal físicament; espiritualment no ens poden tocar  perquè Jesús està sempre al costat de tots els que volen estar amb Ell, i ara en aquests moments aquests trenta cinc germans nostres estaran per sempre més al costat de Jesús, després d’haver donat aquest exemple tan viu i bonic de que en plena missa de Nadal van anar a viure en els braços i la llum del Nostre Pare del Cel.

            Fins aviat.

                                                                                                              Mª. Carme Giménez

DUES GENERACIONS MOLT ESTIMADES

Avui penso en el contrast que hi ha  amb dues generacions molt diferents, però molt entranyables les dues. Una és la generació infantil; aquest privilegi tan gran i tan important que tenim tots els catequistes, de poder integrar-nos durant una hora a la setmana, amb tots aquests nens plens de vitalitat, d’alegria, de ganes de riure; i a vegades no saben ni de que riuen; però la seva sinceritat quan et diuen el que pensen, o els seus ulls brillants quan et parlen de Jesús, només per això val la pena ser catequista, encara que moltes vegades estiguin molt esvalotats; és per això que penso, que ara, que ja estem a Nadal, “el gran misteri del Naixement de Jesús” i a on uns savis d’orient “els Reis  Mags” li van portar els seus presents, jo crec que li podem demanar al nen Jesús per tots els nens i nenes, un regal molt especial, i és ni més ni menys, aquesta llum de la saviesa que penetri en el cor de moltes persones joves i de mitja edat, per oferir-se com a catequistes. No és difícil fer-ho, només és necessita saber transmetre tot el que tens dintre del cor, i us asseguro que amb l’ajuda de Jesús i el que ens explica el Mossèn no hi ha res més fàcil.

            L’altre generació de la que us parlava, és la de les persones molt grans i que estan soles degut a moltes circumstàncies de la vida. Avis que necessiten parlar amb algú, que necessiten anar al metge acompanyats perquè no s’aclareixen amb la medicació, o simplement necessiten sortir a donar una volta i gràcies a les persones voluntàries poden fer totes aquestes coses.  També els hi brillen els ulls quan et parlen i veuen que els escoltes, i no els hi dius que són pesats; també estar amb ells és tot un privilegi doncs us ben asseguro que “reps més d’ells que no pas el que tu els dones”.

            També en aquest Nadal com ja he dit abans podem demanar al nen Jesús que surtin voluntaris per anar una hora a la setmana amb qualsevol avi o àvia que ho necessiti; perquè la seva companyia és la il-lusió setmanal que l’ajuda a viure i que es converteix molt aviat amb una gran i bonica amistat.

            Fins aviat.

                                                                                                      Mª. Carme Giménez

"EL JOSÉ HO VA SABER FER"

Aquest matí un fet bastant usual en aquest temps m’ha fet pensar en dues coses a la vegada que us explicaré en quatre pinzellades.

            Feia molt fred i molt vent i un banc de davant de la plaça, es trobava guarnit per dues mantes les quals feien notar que algú estava dormint o havia dormit aquella nit. Mn. Joan es va interessar de seguida per la persona que estava allà i per el seu problema . Era un noi jove que el únic llit que tenia era el banc de la plaça.

            Malauradament no és l’únic cas en una gran ciutat; i la nostra s’ha fet ja molt gran i m’ha fet recordar en una gran necessitat, “el famós alberg de la nostra ciutat”, que com diem en català “el més calent del projecte encara és a l’aigüera”, però com que és Nadal i Jesús mai ens falla, tinc l’esperança que algú dels que ho han de fer, tindrà una llum especial, i amb l’empenta d’uns i d’altres al final veurem realitzat aquest projecte, que tanta gent el necessita “com el pa que menja”.

            Per altra banda veien això també he pensat en una persona, el nostre sagristà “que al cel sia”, i en una part molt bona que ell tenia. Sempre estava al costat de totes les persones que no tenien res i els hi donava tot el que ell podia, encara que aquell dia ell no tingués res per menjar. Una vegada va organitzar en un local tot un habitatge per una família que estava al carrer, i a vegades, totes aquestes coses que ell feia amb tot el cor, li provocava molts problemes. Però ell tirava endavant, volia seguir el camí de Jesús, anava a la directa i passava de la burocràcia, sense importar-li  les crítiques ni els prejudicis socials. Jo crec que malgrat les seves limitacions i els defectes que pogués tenir com qualsevol ésser humà, va ser un bon instrument de Déu i s’ha emportat cap al cel una bona motxilla de bondat, d’humilitat i d’un immens amor al proïsme, que vol dir un immens amor al nostre Pare del cel.

            Demano amb tot el cor a Nostre Senyor que li doni tota la llum i la pau que només Déu ens pot donar i que tots nosaltres sapiguem també ajudar a qui ho necessiti amb el mateix amor que el José ho va fer en aquest món.

      Fins aviat.

                                                                                                                  Mª. Carme Giménez

EL VALOR DE LA SOLIDARITAT

Una bona noticia ens omple de goig aquesta setmana; és la gran solidaritat de la gent envers els més necessitats, que ha tingut lloc durant dues setmanes seguides a les portes dels supermercats, on una bona quantitat de voluntaris han estat demanant aliments per poder cobrir les necessitats més imprescindibles. La majoria de persones malgrat la crisi ha donat tot el que ha pogut i com un miracle de Nadal ha predominat la caritat envers tots els germans que tan ho necessiten. Aquestes noticies i aquest testimoni donen molta satisfacció i és llavors quan la confiança i l’esperança en un món millor el veiem més a la vora.

            I veien tot això penso en aquesta crisi que ens ha provocat situacions molt difícils, però que jo crec que és també en els temps difícils quan ens donem conta de la importància dels valors, que quan és temps “de vaques grasses” a vegades ens oblidem; com és la solidaritat, el apropar-nos potser més al germà que pateix, el compartir, el ajudar, el no malgastar, el saber aprofitar més les coses.

            I una vegada més li haurem de demanar al nen Jesús en aquest Nadal, que d’aquesta crisi de valors, sapiguem treure-li profit, fent un canvi en les nostres vides on amb una il-lusió nova puguem començar un nou any i a on el miracle de Nadal ens acompanyi cada dia, i cada vegada més persones es vagin recuperant de tants ensurts i malestar i anem tots plegats cap a una societat amb més treball i estabilitat que tant necessitem en aquests moments.

            Que Jesús des de el pessebre ens ajudi a aconseguir-ho.

                                                    Fins aviat.

                                                                                                        Mª. Carme Giménez

QUE L'AMOR BRILLI AMB TOTA LA SEVA FORÇA

Un dia d’aquesta setmana ens van donar per la “tele” una noticia que al moment et produeix un impacte, perquè en el fons no acabem  d’entendre que puguin passar aquestes coses. El fet és que durant el període de Nadal a Reis, és quan es produeixen més batusses familiars i que moltes d’elles acaben en els jutjats degut a baralles violentes entre els components  de les famílies.

            El sociòleg que expressava el tema ens feia el raonament de que en aquestes festes, es reuneixen famílies que només es veuen una vegada al any, i malauradament quan ho fan, beuen més del compta  i això va derivant en una recriminació envers uns als altres de tots els problemes que hagin pogut sorgir en les seves famílies, oblidant-se  totalment del veritable motiu per el qual es reunien, que no és altra que el naixement de Jesús, “La gran festa de la humanitat”, que ens hauria  de donar amor i esperança, per ser tots molt més millors del que som.

            Per això penso amb tristesa en aquest fet tan lamentable, el qual ens fa veure una cara del nostre món molt gris, en que les enveges i els odis fan allunyar tot l’amor que ens hauríem de tenir uns amb els altres.

            De totes maneres, penso també amb joia i esperança en altres trobades de Nadal, com pot ser “la missa del pollet” en la que si Déu vol ens trobarem amb molts infants i amb les seves famílies, en la qual units a la comunitat pregarem tots junts, i li demanarem al “Nen Jesús”, aquesta convivència tan necessària per tots nosaltres on l’amor i la pau ofeguin els odis i les rancúnies i sapiguem ser tots plegats, aquest Evangeli per tanta gent que prescindeixen olímpicament de Jesús, i la seva vida es basa només en el tenir i el consumir, i llavors “passa el que passa“.

-Que el nen Jesús ens ajudi a tots, i les festes de Nadal brillin amb un amor tan gran com l’estrella més lluminosa del univers.

            Fins aviat.

                                                                                                   Mª. Carme Giménez

EL SOMNI DE MARIA

En aquests dies si anem a la fleca, al parc on juguen els nens, a la cua del “super” esperant per pagar, en qualsevol lloc sents els mateixos comentaris; “aquest any sembla que no vingui el Nadal, no es veu l’alegria, com que no hi ha diners no podrem comprar regals, ja no fan il-lusió aquestes festes”. Per molta gent el Nadal és consumisme, grans magatzems, i grans menjars on no falti el marisc, bons vins i caves, “si no ja no és Nadal”.

            I llavors penso de sobte en una petita història de Nadal que ens van ensenyar en un curset que vaig fer aquest estiu passat, diu així.

     

      Vaig tenir un somni, Josep, i realment no el puc entendre, però crec que es tractava del naixement del  nostre fill: vaig veure una taula esplèndidament parada, amb platets deliciosos i molts vins; tot es veia exquisit i tothom estava molt content; però nosaltres no hi érem convidats.

 Tota la gent es veia feliç, somrient i emocionada pels regals que s’intercanviaven els uns amb els altres. Però, saps què, Josep? No quedava cap regal pel nostre fill; em donava la impressió que ningú no el coneixia, perquè ningú no esmentava el seu nom Vaig tenir la sensació que si el nostre fill hagués entrat en aquestes llars, per a la celebració, hauria estat un intrús. 

 Quanta tristesa per a Jesús, no ser conegut ni desitjat en la seva pròpia festa d’aniversari!

Estic contenta perquè només va ser un somni, però ¡que trist seria si això es convertís en realitat!

            Demanem a Jesús que mai es converteixi el Nostre Nadal en aquest somni que va tenir Maria i que Jesús des de la seva humil cova de Betlem, ens ensenyi a tots nosaltres a ésser veritables testimonis, del “Nadal del amor i l’esperança”, que doni llum a tota la humanitat.

                               Fins aviat.

                                                                                                                   Mª. Carme Giménez

L'AMOR A JESÚS ÉS ALEGRIA I SOMRIURE

Avui penso amb alegria en un moment concret de fa dos anys, en el qual estàvem fent les inscripcions de la catequesi i a on es va presentar una noia molt eixerida i em va dir que no havia fet encara la primera comunió i que li feia molta il-lusió rebre els sagraments de l’Eucaristia i la Confirmació;  li vaig preguntar l’edat, i així vaig saber  que tenia setze anys i moltes ganes de fer la catequesi.

            Doncs bé, han passat dos anys i aquest dissabte, junt amb vuit joves més i vuit adults, ha rebut  de mans del Sr. Bisbe l’Eucaristia per primera vegada, juntament amb el Sagrament de la Confirmació. Estava molt contenta  i emocionada com tots els que eren allà. Ella en un moment concret de la seva vida va sentir aquella crida particular de Jesús, que la va impulsar a voler seguir el camí; i va ser ella per la seva pròpia voluntat, la que va venir a la parròquia, perquè apart de voler rebre els sagraments, també es volia incorporar a la comunitat en la qual vol ser ben aviat un membre ben actiu.

            -Que Jesús ajudi a tot aquest grup de joves i també de adults, a ser veritables testimonis, en aquest món en el que no és fàcil ser cristià, però que moltes vegades Jesús ens fa aquests regals  al veure que encara hi ha joves valents que volen seguir el seu camí, que a vegades ens fan cridar en les sessions de catequesi, perquè voldríem que estiguessin callats, que ens escoltessin amb atenció, que no es belluguessin; però si ho rumiem, això que pretenem es difícil, el jove és jove, te vitalitat per aturar un tren, i recordant la nostra joventut ;- qui és el maco que tira la primera pedra?

            Jo crec que podem  estar ben contents dels nostres joves i a mida que aniran madurant, la seva vitalitat física s’anirà apaivagant, per això li hem de demanar a Nostre Senyor que mai se els apaivagui la seva alegria, el seu somriure, les rialles que se els escapen  durant les sessions, però que de ben segur no son malintencionades, son les rialles de la joventut que tots hem tingut en la nostra etapa d’adolescents, però que en el seu interior és l’alegria de tenir a Jesús amb ells, i una veritable amistat envers tots els seus companys, que sempre els recordaran per anys que passin en les seves vides.

            Fins aviat.

                                                                                                                 Mª.Carme Giménez

EL SOMNI D'UN ALBERG

Moltes vegades el meu pensament queda ocupat per un greu problema, que si sempre ha existit, avui més que mai, s’ha accentuat molt i va en camí d’ésser aviat una malaurança per a moltes persones . Es tracta d’un nombre considerable de gent que en aquests moments dormen a terra per els carrers de les grans ciutats;  gent que si no es posa el remei per alleujar-les, aniran cap a un pou, des de on és molt difícil de sortir-ne.

                                                  Aquest matí la “tele” donava una noticia referent a aquest tema; i era que set-cents voluntaris es van passar tota la nit, fent recompte de totes les persones que dormien entre cartons  i mantes, les quals algunes ànimes caritatives els hi fan arribar; i s’han trobat en la desagradable sorpresa que son cents de persones les que es troben en aquesta situació.

                                                  Els albergs que hi ha a Barcelona es troben al límit de la seva capacitat, degut a tanta gent que es troba en aquest gravíssim problema, malgrat que molts d’ells normalment els més enfonsats no volen sentir parlar d’albergs, però en tot i això estan molt plens.

                                                  Llavors el meu pensament es situa aquí a Terrassa, amb l’esperança que algun dia no molt llunyà es pugui realitzar el projecte del nou alberg que tant de bé pot fer a moltes persones, no per solucionar el seu problema per sempre, però sí, mentre cada persona pugui anar refent-se  del seu problema personal, doncs apart de no tenir casa per viure, la moral queda per terra i l’il-lusió de viure va minvant fins poder arribar a límits extrems, que només psicòlegs i educadors els poden ajudar, i que potser en un alberg ben condicionat, tota aquesta gent pot trobar l’ajuda que necessiten  en aquesta situació límit.

                                                  Demanem a Jesús com sempre, que ens ajudi a tots a tenir les idees clares, i a no tenir tanta por ni tants prejudicis, a saber ser solidaris amb tothom, i també pensar per un moment; que feríem nosaltres si ens trobéssim en la mateixa situació? Però com que l’esperança mai és perd, confiem en la Divina Providència, que ens il-lumini  a tots plegats perquè sapiguem donar testimoni d’amor al proïsme, ajudant en la mida de les nostres possibilitats a que el projecta tiri endavant , si més no, en no posar-hi pals a les rodes.

                                                  Fins aviat.

                                                                                                                 Mª.Carme Giménez

PETITES COSES AVUI, GRANS MONUMENTS DEMÀ

Moltes vegades tenim tantes ganes de que el món millori, que ens plantegem en ocasions, unes metes i uns anhels molt elevats per la gent normal com som la majoria de nosaltres; i el més important de tot això és que no ens en adonem, que les petites coses que ens envolten son les que hem de procurar fer bé i posar-hi tot l’amor i abnegació del que siguem capaços.

            A vegades ens costa de veure, perquè son les petites coses rutinàries de cada dia, però que poden tenir un valor i una importància molt gran, doncs moltes vegades poden ésser la base d’una societat, que si no hi posem uns pilars amb uns valors molt forts, aquesta societat es pot desplomar. Això em recorda un comentari d’una bona amiga nostra la qual és una persona entranyable en tots els aspectes i mare d’una família molt nombrosa a la que s’hi va dedicar de ple, amb un amor i dedicació total; doncs bé, a ella l’hi semblava que no havia pogut fer gaires coses  en la seva vida degut a tenir tanta feina  a casa seva.

            Jo penso que ella ha fet una de les obres més importants que pugui fer una persona en aquesta vida, donar tot l’amor i companyia, i també ensenyar a compartir i a no malbaratar joguets ni coses supèrflues; en una paraula, a tenir aquests valors cristians que ha fet que els seus fills siguin avui dia unes persones responsables i uns bons pares de família, gràcies a que van rebre tot el que necessitaven quan eren petits i el més valuós de tot, va ser també aquest ensenyament del camí de Jesús que d’una manera u altre repercutirà sempre en les seves vides.

            “A vegades les petites coses es poden transformar en grans monuments”.

            Fins aviat.

                                                                                                                 Mª. Carme Giménez

IMATGES POSITIVES

L’altre dia, concretament el dimecres per la tarda;  entrant a l’església de dalt, es podia veure una imatge entranyable, uns 28 entre nois i noies de  9 a 13 any, asseguts tots en una rotllana i amb una guitarra cadascú, volent aprendre a tocar, per poder acompanyar en les misses familiars. Es un projecte que porta Mn. Xavier i a qui hem de felicitar per la iniciativa. De veritat que fa molta il-lusió veure tan jovent, amb ganes de conèixer i seguir a Jesús a través de la música.

            I parlant d’imatges agradables i dignes de menció, també us diré que el passat dissabte, va ser la inauguració de curs de la catequesi especial i com cada any, també ens queda impregnada aquella imatge commovedora de totes aquelles persones que venen amb tanta il-lusió! a aprendre coses del seu “amic Jesús”,-com diuen elles. Tot això dona esperança i ganes de treballar per aquest “Regne de Déu” que a vegades ens pot semblar que esta molt lluny de nosaltres, però veient totes aquestes coses, el sentim molt proper al nostre costat, perquè en realitat jo crec que és aquí on comença “el Regne”, i per aquest motiu, també una vegada més felicitem a tots aquests catequistes que amb l’ajuda de Nostre Senyor, fan possible aquest miracle d’amor i paciència, al costat d’una gent que malgrat les seves limitacions, tenen una gran il-lusió i moltes ganes d’estimar a Jesús i a tothom.

            Aquestes son les noticies que voldríem sentir i gaudir quan obrim la “tele”, però malauradament tot el que sentim és dolent i gents positiu. Demanem-li a Jesús que algun dia ens donem compte que el que fa feliç de veritat i ens pot donar pau al nostre cor, es sentir noticies positives i sobre tot impregnar en nosaltres, imatges boniques i entranyables per poder seguir lluitant i treballant, per aquest regne d’amor i pau, que no és altre que el “Regne del nostre Pare del Cel”

            Fins aviat.

                                                                                                                              Mª. Carme Giménez

EL TRESOR QUE ENS PODEM EMPORTAR

En la mida en que les persones ens anem fent més grans, ens dona la sensació que el temps ens passa cada vegada més apressa; i és per això que jo penso que no podem desaprofitar cap dels moments del nostre temps.
 Jo penso que Déu Pare ens va donar la vida com un tresor molt valuós, el qual l’hem de saber aprofitar i cuidar. De totes maneres també hem de mirar de transformar aquest gran tresor, en una ofrena valuosa; i el dia que Jesús ens demani a la seva presencia, ens el puguem emportar, convertit en tot l’amor que hàgim sabut donar als nostres germans.
 En aquest temps de crisi que vivim- “ quantes persones grans cuiden de la seva família”!; fills que queden al atur i sort en tenen de molts avis que els ajuden a tirar endavant econòmicament i afectiva-ment! - “Ells saben aprofitar el tresor”.
        -Quants voluntaris dediquen la seva vida en tasques d’obra social!- en alguna O.N.G., en acompanyament a persones soles i desemparades; també ells aprofiten el temps com un tresor sobre valuós.
 El que m’agrada més de tot això és la quantitat de gent que fa bé les coses, que segueix aquest camí que Jesús va començar i que a vegades ni ells mateixos saben que estan seguint el Camí, donant-se de ple a tots els qui els necessiten.
 Demanem a Nostre Senyor que amb la seva ajuda sapiguem tots cuidar i aprofitar aquest tresor tan important com és la vida compartida, amb tots els qui ens rodejant.
                  Fins aviat.

                                                                                                         Mª. Carme Giménez

L'OBJECTIU DE LA NOSTRA CORAL

Aquest matí m’he trobat una persona a la qual conec molt i després de parlar una bona estona, m’ha explicat que cantava en una coral i que al principi li agradava molt i s’ho passava molt bé, però aquesta coral ha anat creixent molt en coneixements musicals i han volgut competir tant, que a la vegada que anaven pujant en fama i popularitat, anaven minvant en harmonia i companyonia, i aquesta persona ha deixat d’anar-hi perquè ja no s’hi trobava bé en aquest nou ambient.

            I llavors el meu pensament ha sigut per la nostra coral de la parròquia, i m’he sentit contenta perquè la nostra coral o simplement el grup de persones que ens agrada cantar i que ens reunim cada dimarts per l’assaig setmanal som una família! La família de la comunitat, i ens hem de sentir contents i donar gràcies a Déu perquè ens estimem, perquè el dia que falta algú de nosaltres, tothom pregunta que li ha passat, i això és signa d’unió entre tots.

            Potser no som els millors cantaires, ni crec que pretenguem ser-ho, però una cosa sí tenim de bo, ens sentim bé uns amb els altres, i ens fa il-lusió anar a les residències a cantar amb aquells avis, que de ben segur es posen molt contents quan ens veuen, i jo crec que només en això ja haurem complert el nostre objectiu; cantar i fer feliços a unes persones que per ben cuidats que estiguin, el seu dia a dia sempre és el mateix.     

            Dono gràcies a Déu de pertànyer a la coral parroquial de Sant Cristòfor i desitjo de tot cor que mai canviï la seva manera de ser.

            Fins aviat.

                                                                                                            Mª. Carme Giménez

ELS NENS D'ABANS, HOMES DE BÉ AVUI

Avui penso amb molta alegria com sempre, ja que l’alegria interior es l’últim que hem de perdre, per moltes penes i trifulgues que tots tenim a la nostre vida. El cas és, que la setmana vinent tota la catequesi estarà en marxa a la nostre parròquia i la quietud solitària del temps de la calor es transformarà en les rialles cridaneres de molts dels infants de la catequesi, els que vindran per primera vegada i els que tornaran a les sessions portant dintre d’ells tots els records i les moltes aventures viscudes durant les vacances.

              També m’agrada pensar que tot el que Jesús els hi ha ensenyat, fen de totes nosaltres les catequistes els seus instruments en aquesta tasca tan important per les seves vides, serveixi algun dia perquè quan siguin grans, sentin dintre seu aquesta veu tan meravellosa del Mestre, el qual els faci ésser unes bones persones, capaces d’ajudar a qui ho necessiti i sàpiguen a la vegada compartir entre tots quan es presenti l’ocasió.

              Estem tots plegats en un moment molt crític i greu en la nostre societat, un moment en el que molta gent ho esta passant malament, i no es tracte de gent que hagin estat sempre en la indigència, es tracte de gent que fins avui eren treballadors normals, que feien una vida normal i cuidaven de la seva família, però la xacra del atur ho ha destrossat tot, i al trobar-se en l’atur no es pot pagar, i si no es paga no es pot mantenir la casa i així d’aquesta manera una cosa porta a l’altre.

              Que Nostre senyor ens ajudi a tots en viure units amb els nostres germans més necessitats, i els que fa uns anys eren els nens de la catequesi, sàpiguen ser ara uns homes de bé, recordant aquelles sessions en que se’ls va explicar la vida de Jesús i sobre tot se’ls va intentar inculcar que estimar als germans es estimar a Déu, i acabaré aquest pensament amb aquella frase tan aclaridora que diu:  “si no estimes al teu germà que esta al teu costat i veus; com vols estimar a Déu a qui no has vist mai?”

              Fins aviat.

                                                                                                           Mª. Carme Giménez

EL TERCER MÓN EL TENIM TAMBÉ AQUÍ

Quan era petita, recordo que ens parlaven del tercer món, quedava molt lluny, a molts mils de Km. de casa nostra.  També ens deien que la gent tenia un aspecte diferent al nostre; uns eren de color groc, els altres del color de les olives i la majoria d’ells eren negres.

            I aleshores penso en aquelles tardes de l’escola en les que feien sempre una pregària pels missioners i missioneres, perquè sabessin transmetre la fe en Jesús i així d’aquesta manera ajudar-los a superar una mica, aquella vida faltada de lo més imprescindible per una vida digna.

            Recordo també amb enyorança  quan demanàvem  a Nostre Senyor per tots aquells nens i nenes que eren com nosaltres, però que estaven molt lluny i no els i podíem donar un tros del nostre berenar.

            Han passat molts anys de tot això i avui el tercer món el tenim al nostre costat. El tercer món es “el veí que ha quedat al atur amb tota una família per mantenir i que aviat anirà al carrer per no poder pagar la hipoteca”. “La família que viu en una caravana abandonada sense aigua i sense llum perquè ho han perdut tot”. “Aquell conegut que per desgràcia seva, se li droga el fill, i la seva vida i la de la seva família és un infern”.  “O el immigrant que viu apilonat en un pis, i s’ha d’estar moltes hores al carrer perquè dins el pis no es pot respirar.

            I veien aquest panorama, torno a recordar la meva infantesa, i altre vegada com un infant, demano a Jesús per tot aquest tercer món en el qual ens hi trobem tots plegats, i li demano la força i la convicció que un dia va donar a tants missioners i missioneres que en terres molt llunyanes donaren la seva ajuda i el seu testimoni.

            Que també nosaltres sapiguem actuar a favor dels nostres germans, i que moltes vegades amb una petita ajuda els hi podem salvar la situació.

            Fins aviat.

                                                                                                    Mª. Carme Giménez

JUGUEM AMB ELS NOSTRES FILLS

L’altre dia caminant pel carrer vaig trobar-me en l’hora de la sortida de l’escola; eren les cinc de la tarda i nens i avis s’acumulaven a les portes del col-legi; i veient aquesta imatge, vaig pensar amb una mica de tristesa en el poc temps que molts infants passen amb els seus pares.

            Comprenc molt bé, que avui dia es necessita treballar molt per viure; la vida esta molt difícil i quant es té un treball s’ha d’aprofitar i no es pot deixar de banda. Però fent una petita reflexió, jo penso que els nostres infants tampoc es poden deixar de banda.

            Els nostre fills necessiten als seus pares i jo crec que no podem suplir la manca de companyia amb molts joguets, menjar o roba; ells necessiten sentir-se acompanyats per el pare o la mare, necessiten ser escoltats, poder explicar el que han fet a l’escola, qui son els seus nous amics, compartir algun joc tots junts i sobretot sentir-se estimat veient que els seus pares s’interessen per les seves coses.

            Una vegada a la catequesi un nen es queixava de que veia molt poc als seus pares, perquè treballaven molt i quan tornaven a casa, estaven tan cansats que ell no els podia dir res, ni ensenyar el que havia fet a l’escola o a la catequesi, perquè el feien callar dient-li  que ja s’ho mirarien un altre dia. Per desgràcia aquest dia no arriba mai i aquests nens es faran grans i quan ens en adonem, ja no hi seran.

            -I jo em pregunto: els hi haurem donat una bona base per ésser uns autèntics pilars, amb molts valors humans de la nostra societat?

            Jo penso que tots plegats hem de trobar aquesta estona de intimitat per estar amb ells; els nens son nens, però ens necessiten per créixer ferms i feliços. Un nen feliç i content normalment no te cap problema ni a l’escola, ni a casa, ni a cap lloc.

            Demanem a Jesús que ens ajudi a veureu tot més clar, i a saber que el més important en les nostres vides son els nostres fills i que Déu Nostre Senyor ens els ha donat perquè tinguin tot l’amor que necessiten, per ésser en el futur persones preparades, que sàpiguen aportar els elements necessaris per poder tenir una bona convivència d’honestedat, treball i pau que tant necessita el món  en que vivim.

            Fins aviat.

                                                                                                            Mª. Carme Giménez

SOM LES SEVES MANS I ELS SEUS PEUS

A vegades quan penso en aquest món en el qual vivim, i per aquest motiu ens hi trobem tots immergits, me n’adono que els problemes, desastres naturals, les guerres i totes les preocupacions que hi puguin haver sobre l’esfera terrestre ens afecta a tots; hi haurà gent que malauradament els tocarà de ple, a molts d’altres no els tocarà tant de ple però també afecta d’una manera u altre.

            Llavors penso que nosaltres, la gent senzilla, “la gent de a  peu” com a expressió vulgar, no podem arreglar els grans problemes de la humanitat, però jo si que crec que podem ajudar a solucionar, els petits entrebancs en que es puguin trobar moltes persones del nostre voltant i que si no es solucionen, es poden transformar en problemes més gossos.

            L’altre dia m’explicaven d’una persona de la parròquia que donava de la seva aigua a uns veïns que els havien tallat el subministrament perquè no podien pagar. Jo penso que aquestes son les petites ajudes molt importants, per poder anar transformant mica a mica el nostre voltant.

            També tenim els cristians la gran sort de sentir a Jesús al nostre costat, i si Ell feia sempre totes aquestes coses, també Ell ens ajudarà a saber-ho fer a nosaltres de la millor manera possible, doncs jo crec que nosaltres som en aquesta terra, els seus peus i les seves mans i com a cristians hem de seguir fen, el que Ell va començar aquí a la terra, per això penso que ajudar a qui ho necessiti no es res extraordinari, es el més normal que podem fer, doncs per això volem ser seguidors de Jesús, i només ho serem, si sabem ser un bon testimoni de la seva persona.

            Fins aviat.

                                                                                                 Mª. Carme Giménez

           

SETEMBRE, UNA IL-LUSIÓ VIVA

Estem acabant l’estiu i molt aviat tornarem a la vida normal i quotidiana de la major part de l’any. Els petits ompliran de nou les aules i també a la parròquia es notarà el canvi amb relació a tot aquest temps de calor.

            Quan arriba Setembre, penso sempre en aquesta il-lusió nova que ens envaeix a tots, a fi que totes les activitats tinguin unes noves idees creatives que ens ajudaran a fer-ho tot amb molta esperança i molta alegria.

            També penso en tots els infants que aquest any han rebut a Jesús per primera vegada i en l’il-lusió que ens farà quan els tornem a veure, perquè hauran decidit apuntar-se a “Cate-club”. Per això el mes de Setembre es el temps de l’il-lusió, de l’esperança i de una nova renovació en la fe a Jesús, perquè tots sabem bé, que es Ell qui ens ajuda en totes les tasques de la nostra comunitat.

            Us escric algunes il-lusions que jo crec que mai hem de perdre quan comencem un nou curs.

            “L’il-lusió  de treballar en equip, amb harmonia i molt de diàleg”.

 “L’il-lusió de millorar en tot el que l’any anterior no s’hagi fet prou bé i ésser humils per saber reconèixer-ho”.

L’il-lusió de donar-nos de ple a qui ens necessiti sigui qui sigui”.

L’il-lusió d’entendre que tots els serveis dins la comunitat son iguals d’importants i que ningú es més que ningú, ja que entre tots formem com una cadena humana que feta amb amor, ens ajuda a construir aquest Regne de Déu, ja aquí a la terra”.

I per últim l’il-lusió més important. “La de seguir a Jesús”, estimant-nos tots de veritat, i volent el millor uns per els altres; si fem això, tindrem sempre a Jesús al nostre costat, una il-lusió que es la millor que podem tenir tots.

            Fins aviat.

                                                                                          Mº. Carme Giménez

LA LLUM DE L'AMOR

Si us fixeu bé, quan se’ns produeix algun traspàs de vida en la nostra família, sentim sempre la mateixa conversa;- com deu ésser això d’anar-nos al cel? Que hi veurem? A qui trobarem?  Es com una curiositat que desperta l’interès i ens fa parlar, dient cadascú la seva, i moltes vegades dient-ne de molt grosses.
 Jo penso que tot això forma part d’aquest misteri tant gran i tant meravellós com es la Resurrecció de Jesús, perquè gracies en aquesta Resurrecció, nosaltres també fem aquest pas que ens condueix a la vida plena.
 També penso en aquesta llum que molta gent diu que ha vist en alguna situació límit de vida; jo crec que aquesta llum tant forta i penetrant, no es altre cosa sinó els braços del Nostre Pare del Cel. Ell ens deu  acaronar i ens deu donar tant d’amor que només en tot això no necessitem res més per gaudir-ne plenament per tota l’eternitat; i jo crec que serà també el moment en que l’abraçada amb el Pare ens deu impregnar a tots nosaltres amb Ell i es llavors quan tots serem u, i ja formarem part de Déu Nostre Senyor per sempre més.
 També penso que no ens hem de preocupar per si veurem els nostres familiars i de quina manera serà; allà tot es deu veure a traves dels ulls de Nostre Senyor, els nostres ulls i pensaments humans ja han tingut el seu temps; per això jo crec que tot es deu veure diferent quant un cop en els braços del Pare quedem inundats del seu amor.
 De totes maneres jo penso que li hem de demanar a Jesús que ens ajudi a ser cada dia millors i a no tenir cortines que ens privin de saber donar a tothom tot l’amor i l’ajuda que necessitin i començar ja aquí a la terra, aquest regne de Déu, fins que arribi el dia que travessant la línia, ens trobem en aquests braços lluminosos del Pare que des de sempre ens ha estat esperant.
 “Es un somni molt bonic i que amb l’ajuda de Jesús no hi podem renunciar”
                                          Fins aviat.

                                                                                     Mª. Carme Giménez

LES PETITES COSES DE CADA DIA

Avui penso amb molt d’afecte en totes les àvies d’edat molt avançada; aquelles dones d’abans de la guerra, nonagenàries i en les que tota la seva vida ha sigut una lluita quotidiana per tenir una existència digna per a elles i sobretot per els seus fills.

            La majoria d’elles amb una gran família, marit, fills, nets i besnéts als quals han estimat molt i no han deixat d’ajudar mai, quan algun d’ells ho ha necessitat.

            Naturalment han sigut dones que no han sortit en els diaris, ni han tingut reconeixements populars; però han tingut el do natural de saber estar al costat dels seus, de saber escoltar, de no tenir mai un no per ningú, de saber sembrar una llavor en la tasca més important per qualsevol ésser humà com es la d’estimar molt a la seva família i també moltes vegades ésser mestres en la fe per els més petits dels seus.

            Per això el meu pensament en aquesta setmana es per a la nostra àvia, “l’àvia Irene”, la que ens queda encara aquí a la terra i a la que tots estimem molt, perquè ella s’ho ha guanyat; mare de quatre fills, onze nets i onze besnéts; l’avia discreta, amiga de tothom, l’àvia que ha sabut escoltar més que enraonar, l’avia que podies contar amb ella per lo que necessitessis; mai no ha tingut un no per a ningú i ha estimat molt i de veritat.

            Avui la seva vida a la terra s’està acabant, i com una espelma que mica en mica va quedant més reduïda ella també es va minvant físicament; però la claró de la seva flama ens continua donant llum i aquesta llum va penetrant dins de tots nosaltres  i el dia que ella no hi sigui el seu testimoni continuarà viu al nostre costat. També penso en les homilies del Mossèn, quan ens diu: “El millor testimoni de vida es fer bé i amb amor les petites coses de cada dia”. I jo crec que tot això es lo que es pot oferir a Jesús, doncs Ell va ser el primer en estimar i en donar-ho tot per amor, inclòs la seva vida.

            Fins aviat.

                                                                                                  Mª. Carme Giménez