EL LABERINT DE LA VIDA

Avui el meu pensament vola a través de les diferents etapes, en que es va desenvolupant la nostre vida al llarg dels anys. Son etapes molt variades: la infància, la joventut a on els projectes a realitzar són molts; però que de sobte un dia, en aquest laberint que és la nostre vida, et trobes un entrebanc, en el camí que t’havies proposat de fer, i has de saber agafar-ne un altre, per arribar al terme de la cursa terrenal.
 També un dia ens adonem, que ja som grans i que tots els camins que hi ha en el laberint tenen entrebancs, i que nosaltres hem de saber-los superar dons tenim una gran avantatge i una gran sort, “som cristians” i això vol dir que tenim a Jesús al costat i que Ell és “el camí” que ens ajudarà a seguir amb il-lusió  la ruta d’aquest laberint i a saber sortejar totes les dificultats, on al mateix temps procurarem ajudar a altres tants com nosaltres, o ens deixarem ajudar per altres, a trobar aquesta llum del final del camí.
També li podem demanar a Jesús que ens faci sempre estar contents per la vida que ens ha sigut donada, sabent acceptar sempre la voluntat del Pare, com Ell la va acceptar;  i ara que comencem la quaresma, a part de recordar les nostres mancances i procurar millorar-les, jo crec que ens hem de posar les “piles” i passem el que passem hem d’estar contents i pensar que estar en Jesús, es trobar el camí segur, perquè Ell ens conduirà al final del laberint, sabent acceptar sempre tot el que ens toqui viure.
           Fins aviat.

                                                                                                Mª.Carme Giménez

UNA AGRADABLE SORPRESA

Aquest matí, els veïns hem tingut una sorpresa ben agradable quan hem sortit al carrer. Davant de casa tenim el pati d’un col-legi, en el qual a l’hora d’esbarjo de l’escola sempre hi ha molts infants jugant i corrent, però aquest matí, a part dels nens, també hi havien uns animals molt simpàtics que feien les delícies de tota la canalla. Allà hi havia dues cabres, un porc de color negre la mar d’eixerit, un gall dindi molt maco, un pollastre i una gallina, tres oques dues d’una raça i una d’un altre i dins d’una gàbia dos conills magnífics.

            Les monitores explicaven als petits les característiques de tots aquests animalons i el més important, com s’havien de cuidar i respectar; ho vaig trobar realment interessant poder transmetre aquests valors tant entranyables com és el de cuidar i protegir als animals els quals també van ser creats per Déu Nostre Senyor i que com tot ser viu, necessiten tota la nostra cura i el nostre respecte.

            Jo penso que aquestes són les petites coses que cada dia hem de fer entre tots, no per ser vistos, ni envejats, ni lloats sinó per mirar la finalitat objectiva de les coses; aquest cop ha sigut ensenyar a uns nens, que els pollastres no són solament els “pollastres a l’ast”, sinó que són uns animal-ets que neixen viuen i moren com tots nosaltres i que encara que ens els mengem, mentre viuen han de fer-ho amb tota la dignitat de pollastre, i per això els hem de tenir tot el respecte que es mereix tot ésser viu.

Per acabar us escriuré un trosset d’un escrit que he llegit en una pàgina web i que porta un missatge molt edificant, diu així: “Si estimem allò que fem, pel goig de allò que fem i no per l’afecte enlluernador que causa en l’opinió dels altres, trobarem la felicitat en allò que fem, i transformarem la humanitat des de la discreció, en la mesura en què la humanitat pot ser transformada en allò que fem”. I jo afegeixo, sempre amb l’ajuda de Jesús.

            Fins aviat.

                                                                                                        Mª. Carme Giménez

L'ESPERANÇA DEL DEMÀ

Aquests dies d’aquest fred tant intens, la visita de la neu no s’ha fet esperar, i Matadepera i els seus voltants han quedat coberts per la manta blanca i freda, que és la il-lusió  de molts infants, ja que nevar és poc usual en la nostre zona.

                I pensant en tot això, me n’adono de la poca mandra que tenen els pares en portar els seus fills a la neu, malgrat la carretera glaçada, malgrat el fred i encara que a casa s’estigui molt calent; és fàcil comprendre  que l’il-lusió és molt gran i que tirar-se boles de neu al cap, uns als altres resulta molt divertit. Però rumiant una mica , em ve a la memòria , el record de la missa familiar del dissabte passat i a la vegada em sento contenta i una mica trista; contenta, perquè els set infants de catequesi que hi van assistir, van participar amb una il-lusió molt gran, com si hagués nevat dins de l’Església, van cantat més bé que mai i van oferir a Jesús tot el que portaven  dintre el seu cor infantil i sincer ;-una mica trista, perquè ens faltaven quaranta nou infants, als quals estimem molt i trobem a faltar, quan a les misses familiars no hi poden assistir. Són petits i no poden venir sols a l’Església, però jo no perdo l’esperança, perquè tot el que Jesús els introdueix dins del seu cor en les sessions de catequesi, servirà algun dia per fer d’ells unes bones persones, capaços d’estimar de donar-se als demés , i quan es facin grans i també ells tinguin infants, n’estic segura que els portaran amb il-lusió i alegria a les misses familiars, a on Jesús els esperarà amb els braços oberts; i com al dia de la neu, que tant els agrada per jugar, també davant del Sagrari sentiran aquella felicitat que no és comparable a res del que ens podem imaginar.

                Fins aviat.

                                                                                                            Mª. Carme Giménez

QUINA OLORETA TE AQUEST CAFÉ

Aquest passat diumenge després de la missa major, ens varen trobar un bon grup de persones de la comunitat, entre les quals i havien també algunes persones que havien arribat de països llunyans. Va ser molt bonic i molt acollidor, i el clima de amistat que fluctuava en l’ambient, ens va convidar a tots a prendre un cafè molt bo, i que feia “una oloreta com els propis àngels”. Aquesta trobada la repetirem si Déu vol cada últim diumenge de mes; està oberta a tothom.

            Jo penso que aquestes petites coses que fem entre tots, és un reforç de fraternitat i de companyonia que ens fa sentir a la vegada membres de una sola família, com és la família dels cristians dins la nostra parròquia de sant Cristòfor.

            També penso que va ser molt edificant i testimonial el fet, de que tots els que estàvem allí, fem diferents serveis a la comunitat i entre tots formem la nostre església, que com tots ja sabem no són ni les parets  ni les imatges, sinó que la formem  persones de carn i os, que moltes vegades ens equivoquem  i fem errades però que estimem aquesta Església, és a dir estimem als nostres germans, i en un moment donat, n’estic segura que farien el que fos per qualsevol d’ells.

            I com sempre, acabo demanant a Jesús que no es separi mai del nostre costat, que ens ajudi sempre a seguir col-laborant en la seva obre, i que mica en mica molta gent més jove, es vagi incorporant en totes les diferents tasques de la nostra comunitat, ¡que són moltes!, totes elles al servei dels nostres germans; i com diu Mn. Joan acabo dient: “que així sigui”.

            Fins aviat.

                                                                                                                 Mª. Carme Giménez