Quan una persona queda sense res i la seva trajectòria
acaba per desgràcia al mig del carrer després d’haver-ho perdut tot, inclosa la
família; el que més impacta de tot aquest procés és la solitud; aquesta solitud
que fa abocar al ésser humà, en una depressió sense límits i a on les seves conseqüències poden arribar
a ser irremeiables.
Avui
pensant en tot això m’ha vingut a la memòria “la Trini”, la Trini era una
senyora molt gran, que va convertir la seva vida en una aventura constant la
qual la va conduir a una vellesa sense res i a una solitud extrema, doncs tots
els qui ella coneixia es van allunyar del seu costat inclòs el seu fill al que
ella va tenir de molt jove.
Quan
vàrem conèixer la Trini estava en una situació molt denigrant, i es trobava
molt sola; però hi havia una cosa que sorprenia molt, malgrat la vida
turmentosa, tenia molta fe en Jesús, ella el nomenava molt i li pregava a la
seva manera, em deia que Jesús era la seva companyia en tants moments de
solitud.
Vàrem
procurar ajudar-la amb el que vàrem poder, fins que fa uns anys aquest Jesús
que ella tan estimava se la va endur amb Ell, allà a on ningú la jutjarà i
tindrà per sempre mes l’amistat veritable a través de la llum de Nostre Senyor.
Per
això quan passo pels carrers i veig alguna d’aquestes persones solitàries en
que l’única companyia és un tros de pedrís al costat d’alguna paret, demano a
Jesús que també ella com la Trini, senti algun dia aquest Jesús dintre del seu
cor, i que moltes vegades aquest Jesús que va donar la vida per tots nosaltres,
malgrat la nostre feblesa com a éssers humans que som, ens faci servir de
petits instruments seus, “per saber comprendre i no jutjar”, “per donar una
mica de conversa”, ”per saber escoltar” i sobre tot “donar esperança”, ja que
és un dels millors regals que Jesús ens dona a cada moment.
Fins
aviat.
Mª.Carme Giménez