Avui contemplant un fet quotidià en la nostra societat
he estat contenta, malgrat la calor que estava fent i que quan et tocava el sol
era angoixant i et feia sentir malament; doncs bé el fet és que de sobte, he
observat un petit raconet en que hi havia ombra
i fins i tot i passava un aire bastant bo dins de aquella avinguda tant
caldejada.
Assegut
en un pedrís, dins d’aquell petit raconet hi havia un pobre home amb el seu
carretó a on de ben segur hi portava
totes les seves pertinences, i llavors m’he adonat que era un temps molt bo per
moltes persones, les que tenen el cel estrellat per sostre i la lluna per donar llum durant tota la nit.
Aquell
home i tants com ell, probablement estan molt satisfets amb aquests temps,
doncs ja no hauran de patir el fred de l’hivern, ni les gelades que solen
cobrir els carrers de les nostres ciutats.
He
donat gràcies a Déu per aquesta calor, i el meu pensament ha sigut per fer-me
veure que sempre ens estem queixant;- si fa fred perquè fa fred i si fa calor,
perquè fa calor; jo crec que tots plegats hem d’aprendre a valorar la part
positiva de les coses; en aquest cas un bon col·lectiu de persones gràcies a
l’estiu podran passar unes nits més agradables, i qui sap si al arribar a
l’hivern, haurà millorat molt la seva situació i ja no passaran més fred.
Som
molts els que esperem que es realitzi ja
d’una vegada el gran somni d’un alberg per persones sense sostre en la nostra
ciutat. Creu Roja te unes dependències adaptades amb bastants llits per algunes
de les persones que en aquests moments deambulen per els nostres carrers, per
això hem de donar gràcies a aquestes entitats de Creu Roja i Caritas per tot el
que fan per als nostres germans més necessitats.
De totes
maneres no podem deixar de demanar, per el projecte que va guanyar en la
votació que molts ciutadans vàrem fer i que va ésser el d’un alberg per els
sense sostre, a on a part d’anar a dormir es faci també un projecte de
reintegració a la societat per tota la gent que ho necessiti.
Demanem
a Jesús un bon cop de mà i que faci estovar una mica el cor de molts ciutadans
que s’oposen al projecte, sigui per la proximitat al seu domicili i per una
por, provocada a vegades per el desconeixement, o sigui perquè mai s’han trobat
en una situació tant greu i lamentable.
Però
com sempre no hem de perdre mai l’esperança i tinc la confiança en que aviat
aquest alberg serà una realitat, que pot ajudar a canviar la vida de moltes
persones, que estan passant un batzac molt fort en la seva existència, i ens
necessiten a tots nosaltres, ja que per això Jesús ens va fer els seus
instruments de carn i ossos aquí a la terra.
Fins aviat.
Mª. Carme Giménez