L’altre dia vaig tenir una conversa amb una persona,
d’aquelles que una vegada has acabat de parla-hi, et fan sentir una pau dins
del cor que estàs contenta de haver-ho fet. Es tracta d’una senyora d’origen
marroquí, amb una trajectòria de vida com qualsevol de nosaltres, està casada,
te fills i molta feina per tirar endavant. Una de les seves filles és
discapacitada i a part d’això, te altres
problemes greus, que fan que la seva vida no sigui gens fàcil; però el que més
em va impressionar no van ser els seus
problemes, va ésser la seva fe en Déu, l’esperança en aquell Déu que l’ajuda a
acceptar tot el que li està passant, i vaig donar gràcies a Nostre Senyor per
poder pregar juntes cada una per el seu camí, però a un sol Déu veritable, el
Nostre Pare del Cel que és pare de tots i a tots ens estima per igual.
I
això em va reafirmar amb el que sempre he cregut, que tots som germans, amb
diferents creences i amb diferents cultures, però amb un denominador comú que
és el “Nostre Pare del Cel” que es va fer home i va voler morir a la Creu per
tots nosaltres, siguem d’on siguem, portem mocador o barret, això per a Ell no
te cap importància , l’important és el cor de cada un i saber actuar en cada
instant com a fills seus, en estimar-nos i ajudar-nos en tots els moments de la
nostra vida.
-Ho
veieu així?
Fins
aviat.
Mª. Carme Giménez