Si caminem aquests dies per els carrers de la nostra
ciutat, podem veure com moltes de les botigues ja estan engalanades amb arbres
de nadal guarnits amb llums i objectes lluents i dividint a la vegada les
festes Nadalenques en dos esdeveniments diferents. Un podria ésser el Nadal del consumisme i
l'altre el veritable Nadal, a on un nen molt petit i a la vegada el més gran,
va venir a aquest món a parlar de la salvació i la veritable felicitat a
tothom, que no neix dels regals, sinó que neix del cor de cada un de nosaltres,
que davant de totes les necessitats tant grans que tenim en aquest moment, hem
de demanar a Jesús que transformi el nostre cor en una actitud d’amor i de
pobresa, que jo crec que és la base del Regne de Déu, que ja comença en aquest
món.
Per
això el meu pensament aquesta setmana recorda breument la paràbola actualitzada
de el bon samarità.
-En la nit de Nadal l’Abdul
estava cansat. Per fi havia pogut trobar una feina al moll d’aquella ciutat,
avui li havien pagat la primera setmanada.
Ja era tard, al vespre, i hi havia poca gent al carrer. Un home se li va
llençar al damunt, el va apallissar i li va prendre tots els diners.
L’Abdul
va quedar estirat al terra, sense coneixement. Va passar pel costat un
comerciant; volia anar al seu vaixell a preparar una bona festa, s’acostava el
Nadal, el va mirar amb menyspreu –“un altre moro que ha begut massa”- i va
marxar per l’altre vorera.
Una
mica més tard, va passar un feligrès de la parròquia; tenia pressa perquè havia
de preparar la missa de Nadal, i va passar de llarg, sense ni tan sols
mirar-lo.
Una
estona més tard, va passar un mosso d’esquadra; ja acabava la seva jornada de
treball, i va avivar el pas; ja havia tingut prou problemes, no valia la pena
buscar-ne un de més.
Finalment,
va passar un noi mal vestit, amb els cabells llargs, sense afaitar i molt
desendreçat; va veure el ferit i s’hi va acostar; el va agafar amb feines i
treballs i se’l va carregar a l’esquena. El va dur a casa seva, on la seva mare
l’estava esperant amb un senzill sopar de Nadal. Entre els dos el van rentar,
li van curar les ferides, que no eren de massa importància, i junts van seure a
taula, per compartir el sopar.
-Senyor que sapiguem acollir
els altres. Que no jutgem ningú per les aparences ni la nacionalitat, i que tal
com vas dir Tu, que ens estimem uns als altres tal com Tu ens has estimat.
Fins
aviat.
Mª. Carme Giménez