En aquest dies, en que el bon temps de la primavera amb els seus dies llargs i plens de llum i a on la verdor dels fullatges de plantes i arbres ens rodeja per totes bandes, em bé al pensament una plaça preciosa,-“gran, exòtica per la quantitat de nacionalitats que en ella s’acullen” i sobre tot perquè encara conserva un aire romàntic al ser de terra, i no de ciment i pedra com la majoria de places i jardins de la nostra ciutat.
Com ja haureu endevinat penso en la plaça de Ca n’Anglada, on tants nens i nenes juguen junts i s’ho passa’n d’allò més be. Això em fa recordar en la nostra infància, on en tot Terrassa, els nens també jugàvem una estona al carrer; hi havien molts pocs cotxes, i l’únic perill que teníem era el carro del lleter, quan a les set de la tarda repartia la llet a tot el veïnat. Ara a la nostra ciutat, casi totes les places han estat urbanitzades en el moviment arquitectònic, caracteritzat pel predomini del ciment i de la pedra cobrint tot l’espai.
Per aquest motiu la plaça de Ca n’Anglada m’agrada molt i la considero un lloc privilegiat per tants i tants infants, que prescindint d’on hagin nascut, juguen junts, riuen i comparteixen les seves hores d’infantesa davant les mirades d’avis i pares, que també aprofiten l’estona per fer les seves tertúlies en un ambient familiar immillorable.
I Jesús també es allà, presidint la nostra estimada parròquia de Sant Cristòfor que s’aixeca majestuosa, sobre les escales en la part nord de la plaça i a on des de allí, l’Església mare de tota la comunitat, s’esdevé com el far que ens guia i ens protegeix, quan veu que compartim entre tots, siguem d’on siguem una de les millors places de Terrassa; “jo diria que la més maca”.
Esteu d’acord? Fins aviat.
Mª. Carme Giménez