Avui degut a una circumstància familiar he estat en la
sala d’espera d’un gran hospital el qual està situat davant el mar, i en que a
través d’un gran finestral es podia
veure la platja, a on molta gent es banyava i prenia el sol, i també moltes
barques navegaven pel mar, en un dia on el sol lluïa amb una força impressionant
donant vida a tot el que es movia sota d’ell.
I
llavors el meu pensament es posava en totes aquelles persones, que en aquell
moment omplien aquella sala, i que contrastaven amb les que es veien a través
del finestral assaborint de les seves vacances.- ¡Quantes angoixes i quantes
penes! Per molta de la gent que allà es trobava, esperant anhel-ants que
s’obrís la porta de la consulta i alguna esperança o certesa positiva, se’ls
pugues comunicar en el seu historial mèdic.
I com
sempre, en totes les etapes de la nostra vida siguin millors o pitjors, jo crec
que sempre hi ha d’haver una il·lusió per viure, i aquesta il·lusió ens ha de
donar l’esperança en un futur millor; perquè jo crec que mentre estiguem en
aquest món hem de tenir l’obligació de lluitar per la nostra vida i per la vida
dels qui tenim al costat, fen amb l’ajuda de Jesús tot el que estigui a les
nostres mans perquè així sigui, i si no aconseguim el fruit del que ens
agradaria, haurem aconseguit les ganes d’haver-ho intentat i això és el que
val; doncs saber acceptar la voluntat del Senyor en cada moment, es aconseguir
la felicitat i la pau que necessitem per a viure en aquest món nostre, un regal
incalculable que ens ha donat el nostre Pare del cel.
Fins
aviat.
Mº. Carme Giménez