Avui penso amb molt d’afecte en totes les àvies d’edat molt avançada; aquelles dones d’abans de la guerra, nonagenàries i en les que tota la seva vida ha sigut una lluita quotidiana per tenir una existència digna per a elles i sobretot per els seus fills. La majoria d’elles amb una gran família, marit, fills, nets i besnéts als quals han estimat molt i no han deixat d’ajudar mai, quan algun d’ells ho ha necessitat.
Naturalment han sigut dones que no han sortit en els diaris, ni han tingut reconeixements populars; però han tingut el do natural de saber estar al costat dels seus, de saber escoltar, de no tenir mai un no per ningú, de saber sembrar una llavor en la tasca més important per qualsevol ésser humà com es la d’estimar molt a la seva família i també moltes vegades ésser mestres en la fe per els més petits dels seus.
Per això el meu pensament en aquesta setmana es per a la nostra àvia, “l’àvia Irene”, la que ens queda encara aquí a la terra i a la que tots estimem molt, perquè ella s’ho ha guanyat; mare de quatre fills, onze nets i onze besnéts; l’avia discreta, amiga de tothom, l’àvia que ha sabut escoltar més que enraonar, l’avia que podies contar amb ella per lo que necessitessis; mai no ha tingut un no per a ningú i ha estimat molt i de veritat.
Avui la seva vida a la terra s’està acabant, i com una espelma que mica en mica va quedant més reduïda ella també es va minvant físicament; però la claró de la seva flama ens continua donant llum i aquesta llum va penetrant dins de tots nosaltres i el dia que ella no hi sigui el seu testimoni continuarà viu al nostre costat. També penso en les homilies del Mossèn, quan ens diu: “El millor testimoni de vida es fer bé i amb amor les petites coses de cada dia”. I jo crec que tot això es lo que es pot oferir a Jesús, doncs Ell va ser el primer en estimar i en donar-ho tot per amor, inclòs la seva vida.
Fins aviat.
Mª. Carme Giménez
