Avui no deixo de pensar en aquesta tragèdia tan gran
provocada per “el tifó” Haiyan a les Filipines, i que s’ha emportat la vida de
13 milions de persones, 5 milions eren nens i nenes; i els que han quedat vius
ho han perdut tot.
Tacloban
ha sigut la ciutat més afectada, el seu terra és com una catifa de runes, fusta
i de tot el que s’aguantava en vertical. Les poques persones que han quedat amb
vida, deambulen sobre totes aquestes deixalles sense saber a on van, el que han
de fer i potser també amb una petita esperança de trobar quelcom familiar viu.
Quan
ho veiem per la tele o llegim el diari, ens dóna la sensació en el primer moment que tot aquest desastre
ens queda lluny, que sembla passar en un altra època, i malgrat tot això ens
adonem que són persones com nosaltres, que també són del segle XXI i que són
també germans nostres que tenien una casa, una família i tot el que es pot
tenir dintre d’una llar. Ara ja no tenen res, solament un sofriment molt gran i
un gran trauma que el portaran en les seves carns mentre visquin en aquest món.
Una vegada
més hem de donar gràcies a Jesús per tenir moltes associacions que s’han avocat en ajudar a totes aquestes
persones, Caritas o Creu Roja i moltes que han posat a la nostra disposició un
número de conte perquè tots puguem contribuir en el que bonament sigui
possible.
Demanem
una vegada més al Nostre Pare del Cel que doni a tothom el seny necessari per
tenir cura del nostre planeta, i sapiguem també malgrat sigui molt lluny, donar
aquest consol, amor i esperança a totes aquestes persones que tant ho
necessiten en aquests moments, i aquí crec que a part de la caritat econòmica,
hi ha la pregària que serà la manera mes eficaç de contribuir en tota aquesta
tragèdia.
Fins
aviat.
Mª. Carme Gimémez