Avui el meu pensament va dirigit a totes les persones que tenim a casa quelcom familiar delicat, malalt o amb alguna alteració física o psíquica. Perquè jo penso que quan alguna persona pateix qualsevol anomalia que el fa sentir diferent de la gent que l’envolta s’ha d’anar, amb molta cura amb el seu tracte personal, per no sentir-se ferit en la seva sensibilitat.
També
crec que voler tenir a la persona malalta en una urna de vidre perquè no li
passi res, és una equivocació. Les persones amb malalties o diferències han de
fer la seva vida el més normal possible, sempre amb la cura i els mitjans
perquè pugui ser així.
L’amor que ells ens donen és quelcom tan gran, que per
molt que hàgim de treballar amb la seva persona i amb la seva cura personal,
sempre serà menor, que el que puguem rebre de tots ells.
A
vegades ens fan enfadar, perquè quan algú no està bé, és exigent, vol reclamar
l’atenció en tot moment i sobre totes
les coses ens demanen molt d’amor. Hi ha diferents fases en la cura d’un
malalt, fase d’un any, dos¡ però hi ha fases molt llargues com poden ser
quaranta o més anys, i és llavors quan amb l’ajut sempre de Jesús, aprens a
viure d’una manera diferent, t’adaptes en aquella persona que tant et
necessita, i el més curiós de tot això, és que sents una felicitat que et surt
de dintre el cor i que et fa gaudir d’aquesta vida que ens ha regalat el Pare
del Cel, malgrat que no puguis fer el que fa molta gent del voltant nostre.
I
pensant en tot això només podem, els que ens trobem en aquesta situació, donar
gràcies a Nostre Senyor, per la seva ajuda, per la força que ens transmet i per
l’amor que ens donen tots aquests malalts, i en els que a través dels seus
rostres el veiem a Ell.
Això
és la felicitat i el tresor més gran que
pot tenir en aquesta vida l’ésser humà.
Fins
aviat.
Mª. Carme Giménez