CAP INFANT SENSE LA SEVA JOGUINA

Moltes vegades ens queixem de què els nostres infants a la catequesi, es belluguen, parlen, riuen i costa molt de què ens prestin l’atenció que “nosaltres voldríem”, i llavors pensant en aquestes dues paraules últimes “nosaltres voldríem”, jo em pregunto perquè no pensem en ells, i no en nosaltres? Perquè si pensem en els nens i nenes ens adonarem que el més segur, és que nosaltres faríem el mateix; després de sis hores de classe asseguts en una taula, prestant molta atenció a tot el que s’està explicant, nosaltres hem d’entendre que la catequesi ha de ser a la vegada alegre, divertida i molt creïble, perquè aquest camí de conèixer a Jesús no se’ls faci monòton i avorrit i també saber-nos situar en la seva edat i en la seva manera de pensar, i aquest camí l’únic i veritable es convertirà en una fe lluminosa en el cor de cada un d’ells.

            Ahir després d’un breu diàleg entre tot el grup, ells els infants, van arribar a la conclusió de què només demanaran per a ells una joguina, l’altra joguina que demanaran, serà per un de tants nens i nenes que per culpa de la crisi, la seva carta només arribarà a mans d’aquests reis d’orient si ells els seus amics, fan de missatgers perquè això sigui possible.

            Ells han entès el missatge, el de què ens hem d’estimar uns als altres i malgrat les seves bellugadisses, i les seves ganes de riure i parlar, no volen que cap nen es quedi sense una joguina, i sigui en el “cole” o a Creu Roja que és on fan aquest servei, tots els infants rebran un obsequi d’aquests Mags de l’Orient que un dia van portar també els seus presents a Jesús i que en memòria d’aquest fet i perquè tots ells són amics de Jesús, cap nen quedarà sense el seu joguet en aquesta diada d’il·lusió i d’esperança en un futur millor, com és la diada de reis.

            Fins aviat.

                                                                                                       Mª. Carme Giménez

 

US ESTIMEM, MALGRAT SIGUEU MOLT LLUNY

Avui no deixo de pensar en aquesta tragèdia tan gran provocada per “el tifó” Haiyan a les Filipines, i que s’ha emportat la vida de 13 milions de persones, 5 milions eren nens i nenes; i els que han quedat vius ho han perdut tot.

            Tacloban ha sigut la ciutat més afectada, el seu terra és com una catifa de runes, fusta i de tot el que s’aguantava en vertical. Les poques persones que han quedat amb vida, deambulen sobre totes aquestes deixalles sense saber a on van, el que han de fer i potser també amb una petita esperança de trobar quelcom familiar viu.

            Quan ho veiem per la tele o llegim el diari, ens dóna la sensació  en el primer moment que tot aquest desastre ens queda lluny, que sembla passar en un altra època, i malgrat tot això ens adonem que són persones com nosaltres, que també són del segle XXI i que són també germans nostres que tenien una casa, una família i tot el que es pot tenir dintre d’una llar. Ara ja no tenen res, solament un sofriment molt gran i un gran trauma que el portaran en les seves carns mentre visquin en aquest món.

            Una vegada més hem de donar gràcies a Jesús per tenir moltes associacions  que s’han avocat en ajudar a totes aquestes persones, Caritas o Creu Roja i moltes que han posat a la nostra disposició un número de conte perquè tots puguem contribuir en el que bonament sigui possible.

            Demanem una vegada més al Nostre Pare del Cel que doni a tothom el seny necessari per tenir cura del nostre planeta, i sapiguem també malgrat sigui molt lluny, donar aquest consol, amor i esperança a totes aquestes persones que tant ho necessiten en aquests moments, i aquí crec que a part de la caritat econòmica, hi ha la pregària que serà la manera mes eficaç de contribuir en tota aquesta tragèdia.

            Fins aviat.

                                                                                      Mª. Carme Gimémez

NO SOM RES, SENSE JESÚS AL NOSTRE VOLTANT

Avui m’he llevat pensant en el paper que els laics fem en el servei a la nostra comunitat, en les diferents tasques que procurem desenvolupar, però que tenen totes un mateix fi, arribar a fer-ho el més bé possible i amb una il·lusió renovada  cada dia perquè no es converteixi en una monòtona rutina que faci de les nostres persones uns mal instruments d’aquest Jesús que ens envolta i que el portem tots dintre el cor.

            Ell és en realitat el que fa totes les feines i s’ajuda de tots els fidels que malgrat el petit i pecadors que som, per la glòria de l’Esperit Sant procurem que això es realitzi el més bé que sigui possible.  Si un laic ajuda a donar la comunió, no la dona ell, la dona Jesús a través dels nostres cossos humans enfortits per l’Esperit Sant. Si fem catequesi, Jesús ens transmet els seus ensenyaments a través de la nostra paraula, perquè arribi en aquests infants i puguin assimilar tot el que Jesús els vol dir. Si estem en el grup de Caritas i repartim aliments, també és Jesús que com va fer en la multiplicació dels pans i dels peixos, omple aquests cistells, vessant amb aquesta tasca tot l’amor que sent per tots nosaltres.

            I així penso que podria anar enumerant tots els serveis de la nostra comunitat, i que només Jesús és l’únic capaç d’organitzar, de repartir i d’ensenyar, perquè Ell com tots sabem prou bé, és l’únic i veritable camí per el qual hem de passar tots nosaltres i acceptant amb tota la humilitat, la nostra petitesa, pensant que sense Ell res del que fem podria ser realitzat, perquè si traiem l’amor que és Jesús mateix, tots els serveis quedarien enfosquits.

            Fins aviat.

                                                                                               Mª. Carme Giménez

ESTIMEN MOLT ALS NOSTRES MALALTS

 

Avui el meu pensament va dirigit a totes les persones que tenim a casa quelcom familiar delicat, malalt o amb alguna alteració física o psíquica. Perquè jo penso que quan alguna persona pateix qualsevol anomalia que el fa sentir diferent de la gent que l’envolta s’ha d’anar, amb molta cura amb el seu tracte personal, per no sentir-se ferit en la seva sensibilitat.

            També crec que voler tenir a la persona malalta en una urna de vidre perquè no li passi res, és una equivocació. Les persones amb malalties o diferències han de fer la seva vida el més normal possible, sempre amb la cura i els mitjans perquè pugui ser així.

L’amor que ells ens donen és quelcom tan gran, que per molt que hàgim de treballar amb la seva persona i amb la seva cura personal, sempre serà menor, que el que puguem rebre de tots ells.

            A vegades ens fan enfadar, perquè quan algú no està bé, és exigent, vol reclamar l’atenció  en tot moment i sobre totes les coses ens demanen molt d’amor. Hi ha diferents fases en la cura d’un malalt, fase d’un any, dos¡ però hi ha fases molt llargues com poden ser quaranta o més anys, i és llavors quan amb l’ajut sempre de Jesús, aprens a viure d’una manera diferent, t’adaptes en aquella persona que tant et necessita, i el més curiós de tot això, és que sents una felicitat que et surt de dintre el cor i que et fa gaudir d’aquesta vida que ens ha regalat el Pare del Cel, malgrat que no puguis fer el que fa molta gent del voltant nostre.

            I pensant en tot això només podem, els que ens trobem en aquesta situació, donar gràcies a Nostre Senyor, per la seva ajuda, per la força que ens transmet i per l’amor que ens donen tots aquests malalts, i en els que a través dels seus rostres el veiem a Ell.

            Això és la felicitat i el tresor  més gran que pot tenir en aquesta vida l’ésser humà.

                    Fins aviat.

 

Mª. Carme Giménez

CASTANYES I PANELLETS

En aquests últims anys la festa nocturna de Halloween s’ha anat integrant en el nostre país convivint fraternalment amb les nostres castanyes i panellets; aquesta tradició nostra, que per sort continua molt vigent, malgrat que aquest any no ha fet massa fred, per poder assaborir bé les castanyes calentes i torradetes.

            Per això els carrers aquesta nit estan plens de gent, amb les seves disfresses de mort, de bruixes de tot el terror que ens puguem imaginar, i que aquesta festa de Halloween ens ho presenta de la forma més macabra que hi pugui haver.

            És curiós també de pensar, el que ens agrada a la gent, la por, el misteri.- com serà el més allà? I malgrat, és sigui o no és sigui creient, tots parlem una vegada o altre de com ens imaginem aquest pas de la vida a lo desconegut, que no sabem com serà. Però una cosa si hem de pensar els creients, i és que Jesús ens estarà esperant, que Ell mai ens fallarà i que sigui com sigui l’estància que ens tingui preparada, mai ens la podrem imaginar tal com deu ser.

            Per això quan el nostre Pare del Cel ens surti a rebre, val més que a dintre del nostre cor no portem mai cap disfressa que li faci por o pànic, i sigui com sigui el lloc on ens trobem, puguem veure tots plegats la llum del seu rostre que ens donarà a tots la millor felicitat que tampoc ens podem imaginar per molt que parlem en aquesta vida de tots aquests fets que tanta curiositat ens provoca a tots.

            Bona castanyada a tothom.   Fins aviat.

                                                                                                          Ma. Carme Giménez