Avui penso amb molta alegria com sempre, ja que l’alegria interior es l’últim que hem de perdre, per moltes penes i trifulgues que tots tenim a la nostre vida. El cas és, que la setmana vinent tota la catequesi estarà en marxa a la nostre parròquia i la quietud solitària del temps de la calor es transformarà en les rialles cridaneres de molts dels infants de la catequesi, els que vindran per primera vegada i els que tornaran a les sessions portant dintre d’ells tots els records i les moltes aventures viscudes durant les vacances.
També m’agrada pensar que tot el que Jesús els hi ha ensenyat, fen de totes nosaltres les catequistes els seus instruments en aquesta tasca tan important per les seves vides, serveixi algun dia perquè quan siguin grans, sentin dintre seu aquesta veu tan meravellosa del Mestre, el qual els faci ésser unes bones persones, capaces d’ajudar a qui ho necessiti i sàpiguen a la vegada compartir entre tots quan es presenti l’ocasió.
Estem tots plegats en un moment molt crític i greu en la nostre societat, un moment en el que molta gent ho esta passant malament, i no es tracte de gent que hagin estat sempre en la indigència, es tracte de gent que fins avui eren treballadors normals, que feien una vida normal i cuidaven de la seva família, però la xacra del atur ho ha destrossat tot, i al trobar-se en l’atur no es pot pagar, i si no es paga no es pot mantenir la casa i així d’aquesta manera una cosa porta a l’altre.
Que Nostre senyor ens ajudi a tots en viure units amb els nostres germans més necessitats, i els que fa uns anys eren els nens de la catequesi, sàpiguen ser ara uns homes de bé, recordant aquelles sessions en que se’ls va explicar la vida de Jesús i sobre tot se’ls va intentar inculcar que estimar als germans es estimar a Déu, i acabaré aquest pensament amb aquella frase tan aclaridora que diu: “si no estimes al teu germà que esta al teu costat i veus; com vols estimar a Déu a qui no has vist mai?”
Fins aviat.
Mª. Carme Giménez