A vegades ens pot semblar, que
les altres persones no viuen en la seva pròpia carn els problemes que podem
tenir cada un de nosaltres, i que només la nostra persona pateix aquesta
circumstància.
Però
quan per diverses causes has d’estar uns dies en un hospital, te n’adones que
també hi ha moltíssima gent que té problemes greus i que la seva vida és molt
similar a la nostra, malgrat que pel carrer tots ens veiem molt bé i sembla que
la nostra existència és d’allò més plaent.
Llavors
el meu pensament és situa en aquella
creu de fusta a on Jesús va ser clavat, sense haver fet res, solament el bé i a
la vegada ensenyant el camí per arribar a la llum de la saviesa, que és l’única
i veritable felicitat, que tot home pot aconseguir en el nostre món ple de
tantes calamitats.
Per
això som injustos quan diem: - perquè ens ha passat a nosaltres? “que hem fet
per haver de passar tant de suplici?” I
llavors penso en Jesús, en la seva creu, en aquest exemple d’actitud de vida
davant totes les dificultats que se’ns puguin presentar, i en saber acceptar
també la nostra realitat, sigui per malaltia o altres causes diverses i que en
moltes ocasions ens causen molt de
dolor.
Donem
gràcies a Jesús pel seu sacrifici de salvació, d’abnegació i també d’exemple
clar de superació per a tots nosaltres, ¡pobres humans! Que tantes vegades ens
costa d’agafar la nostra creu i
continuar el camí; saben per altra banda
que el nostre camí al costat de Jesús no ens costarà tant de seguir i
que al final trobarem la llum i la felicitat si sabem portar la nostra
circumstància amb tota la dignitat.
Fins
aviat.
Mª. Carme Giménez