Moltes vegades el meu pensament queda ocupat per un greu problema, que si sempre ha existit, avui més que mai, s’ha accentuat molt i va en camí d’ésser aviat una malaurança per a moltes persones . Es tracta d’un nombre considerable de gent que en aquests moments dormen a terra per els carrers de les grans ciutats; gent que si no es posa el remei per alleujar-les, aniran cap a un pou, des de on és molt difícil de sortir-ne.
Aquest matí la “tele” donava una noticia referent a aquest tema; i era que set-cents voluntaris es van passar tota la nit, fent recompte de totes les persones que dormien entre cartons i mantes, les quals algunes ànimes caritatives els hi fan arribar; i s’han trobat en la desagradable sorpresa que son cents de persones les que es troben en aquesta situació.
Els albergs que hi ha a Barcelona es troben al límit de la seva capacitat, degut a tanta gent que es troba en aquest gravíssim problema, malgrat que molts d’ells normalment els més enfonsats no volen sentir parlar d’albergs, però en tot i això estan molt plens.
Llavors el meu pensament es situa aquí a Terrassa, amb l’esperança que algun dia no molt llunyà es pugui realitzar el projecte del nou alberg que tant de bé pot fer a moltes persones, no per solucionar el seu problema per sempre, però sí, mentre cada persona pugui anar refent-se del seu problema personal, doncs apart de no tenir casa per viure, la moral queda per terra i l’il-lusió de viure va minvant fins poder arribar a límits extrems, que només psicòlegs i educadors els poden ajudar, i que potser en un alberg ben condicionat, tota aquesta gent pot trobar l’ajuda que necessiten en aquesta situació límit.
Demanem a Jesús com sempre, que ens ajudi a tots a tenir les idees clares, i a no tenir tanta por ni tants prejudicis, a saber ser solidaris amb tothom, i també pensar per un moment; que feríem nosaltres si ens trobéssim en la mateixa situació? Però com que l’esperança mai és perd, confiem en la Divina Providència, que ens il-lumini a tots plegats perquè sapiguem donar testimoni d’amor al proïsme, ajudant en la mida de les nostres possibilitats a que el projecta tiri endavant , si més no, en no posar-hi pals a les rodes.
Fins aviat.
Mª.Carme Giménez