L’altre dia vaig estar parlant amb un familiar meu, molt al-legat a mi i al qui m’estimo molt. Està en una fase terminal de la seva vida, degut a una malaltia greu i dolorosa que l’ha tingut retingut a una bombe d’oxigen durant molts anys; aquesta etapa de la seva existència l’ha ajudat a valorar el que realment te un valor positiu i veritable, per donar la pau i la tranquil-litat tot i tenir un ofec constant que el fa patir molt.
Avans de caure malalt, la seva vida va ser com la de moltes persones, amb una indiferència total als problemes dels demés i a on solament conta el passar-ho bé i el guanyar diners, i viure la vida amb un regust de buidesa que només el va portar a la destrucció de la seva família i a una malaltia cruel.
La part positiva de tot això es que la seva malaltia el va fer adonar que el que realment val la pena es el que sents dins del cor, i un dia va sentir la crida de Nostre Senyor “jo no se com va passar”, però la seva vida va anar canviant i la seva malaltia s’ha convertit en un testimoni i un exemple per tots nosaltres; fa pocs dies ha rebut la Santa Unció després de una confessió feta amb un gran penediment dins del seu cor, ha acceptat plenament el que li està passant i s’ha posat en mans de Déu amb una fe increïble.
Per això penso també, en que sempre hem de saber veure en totes les coses els camins del Nostre Senyor, en aquest cas ha sigut una malaltia. el que ha fet veure la llum de Jesús, que es el que realment et dona la felicitat; una felicitat que ningú ens la pot arrabassar perquè ens neix dins el nostre cor quan realment seguim el veritable camí, que no es altre que ajudar a tots els nostres germans i en el que Jesús ens fa servir a tots nosaltres d’instruments del seu amor, aquí en aquesta vida terrenal.
Mª. Carme Giménez