Aquesta setmana el meu pensament es centra en un fet que varem viure un d’aquests dies i que dóna pas a la reflexió interior de com hem d’actuar en aquestes circumstancies.Ens va venir a veure un vell conegut, al que moltes persones varem intentar d’ajudar fa uns quants anys i quan ja tots pensàvem que la seva vida ja estava més encarrilada va desaparèixer i no en varem saber mai més d’ell. Quan l’altre dia ens va aparèixer, el primer que ens va dir es que li quedava molt poc temps de vida i volia acomiadar-se de nosaltres; pateix un càncer terminal i se sent molt culpable ja que la seva vida segons diu ha sigut inútil i absurda.
També ens diu que ha perdut la seva família i va ser el causant de la mort d’un dels seus fills i que ja no es podia ser més desgraciat. Em va fer molta pena, i li vaig dir amb tot el cor, que aquest temps que encara li quedava de vida l‘aprofités per acostar-se a Jesús que Ell li donaria aquesta pau i aquesta llum que tant necessitava. Llavors em va dir que vindria un dia a l’Església i que volia morir amb pau.
Jo no sé si ho farà, però el que si sé, es que es un germà nostre que necessita ser escoltat i també estimat. Vaig pensar en Mn. Lluís ell també el va ajudar molt i li vaig demanar amb totes les meves forces que allà on estigui del cel, intercedeixi per ell i per tots nosaltres, que sapiguem actuar sempre de la manera més convenient per tots els nostres germans que necessitin del nostre ajut.
¡Que Déu i faci més que nosaltres!