Aquest matí mirant el cel i veient aquest sol tan
enlluernador i càlid a la vegada, m’ha vingut al pensament totes les coses tan
bones i positives que es fan en una comunitat de quelcom parròquia del nostre
Arxiprestat.
Ahir
dijous a la porta de l’Església un bon nombre de persones s’apleguen a la recerca d’aliments que els puguin ajudar
en aquesta tasca tan important com és alimentar a tota la família; estan
passant un mal moment degut a aquesta crisi tan brutal i per això els
voluntaris de Caritas que en aquell
moment es troben allà, els acullen i els tracten amb molta amabilitat i afecte,
que és la pila que es necessita per passar el dia a dia i no sentir-se malament
en haver d’anar a aquestes entitats socials tan ben establertes i entranyables.
I qui sap? Si degut al bon tracte que els es donat, alguns d’ells quan la
situació s’hagi arreglat demanarà també ser voluntari; perquè no hi ha
testimoni més gran a la vida que el que et pugui passar a tu mateix.
Dimarts
a les sis de la tarda, nens i catequistes es troben agrupats a les portes de la
sagristia, estan a punt de començar la
sessió de catequesi i amb l’ajut de Jesús s’intentarà transmetre tot el que es
porta a dins del cor, perquè a part dels llibres saber transmetre el que un sent i pensa és el més important. També
en aquí, pares i mares ens estan observant, i jo li pregunto humilment al
Senyor.- “Serà possible que algun dia puguem tenir més catequistes joves a
través d’aquests pares”?
Llavors
penso en el diumenge al matí i alguns dies de la setmana, en el que unes
quantes persones ajuden al mossèn , visiten els malalts i els porten la
comunió; tasca molt important per a tota aquella gent que per problemes de salut
no poden anar a l’Església, i també aquests voluntaris són observats perquè els
que es troben a la vora del malalt, volen veure a través d’ells la llum de
Jesús en tots aquests actes.
I per
això i per moltes coses que m’he deixat en el tinter, ja que seria molt llarg,
dono gràcies a Jesús per aquesta vida comunitària, demanant a tot el jovent que
pugui ser possible que no tinguin mandra de venir a l’Església, els que anem a
les parròquies no som carques ni avorrits, som persones completament normals
que volem seguir a Jesús amb alegria i necessitem nois i noies que amb idees renovadores ens puguin reemplaçar en aquestes tasques tan importants i tant
meravelloses que es desenvolupen en totes les comunitats fraternes del nostre
Arxiprestat.
Fins aviat.
Mª. Carme Giménez