S’ha acabat oficialment la Setmana Santa amb totes les
seves celebracions, que començant en el diumenge de Rams hem anat seguint un a
un tots els passos de Jesús; “la seva passió”, el últim sopar, del qual vàrem
reviure el lavatori de peus i en el que dotze persones de la comunitat i de
diferents edats s’hi van acollir i a on el Mossèn amb un acte d’humilitat impressionant va fer el mateix que Jesús,
“ser servidor de tots”.
I llavors
el meu pensament es centra concretament en aquella hora santa de les deu de la
nit a on intentàrem acompanyar a Jesús en aquella hora tant amarga i a on diuen
que va suar sang; i pensant amb tot això, sabent que era un home de veritat,
completament humà, perquè malgrat la seva divinitat, res no li va evitar de
patir aquell martiri perquè tots nosaltres ressuscitéssim en Ell com Ell va ressuscitar, en una
resurrecció que ha de començar ja en aquest món donant sempre un testimoni de
fe, i pensant sempre que aquesta fe que el Senyor ha posat en el nostre cor, és
el tresor més gran que podem tenir.
Doncs
bé, tal com us deia, aquella hora santa, va ser com un bàlsam en les nostres
inquietuds; Jesús estava allà amb nosaltres, en el Sagrari, en tot l’ambient
que ens rodejava i ens inundava de pau amb la seva presència.
Vaig
donar-li gràcies perquè després de més de dos mil anys ens va donar
l’oportunitat de poder estar al seu costat en aquella nit tant tràgica i plena
de dolor. També hem de donar les gràcies al Mossèn per la preparació tant
bonica i entranyable de la pregària.
Gràcies
Jesús, mai t’allunyis del nostre costat i siguem on siguem ajuda’ns a
transmetre tot aquest amor, que ens dones a cada moment.
Fins
aviat.
Mª. Carme Giménez