El passat fi de setmana van començar les primeres comunions d’aquest any. Una festa plena di’l.lusió i d’alegria per tots aquests nens i nenes que han rebut per primera vegada a Jesús dins el seu cor; i veien això, el meu pensament es centra en un moment concret de la cerimònia “es l’instant de donar la pau” tots baixe’n de l’altar amb una felicitat indescriptible, buscant amb la mirada el banc de la seva família per donar-lis aquella abraçada d’amor i pau i també a la vegada trobar en els seus pares aquella protecció i seguretat que tot infant tant necessita.
I llavors, de cop penso en una persona molt gran, a qui aquest matí l’hem acompanyat a un “CAP de la seguretat social” perquè la visités el metge. Aquesta persona te fills, però tots tenen feina i no poden acompanyar-li; la van a veure poc, perquè tenen moltes coses a fer i d’aquesta manera l’in-diferència d’aquests fills i la soledat d’aquesta persona s’ajunten i van formant com una paret de gel, que va desfent l’amor i la protecció que també necessiten molts dels nostres avis.
Molta d’aquesta gent gran i que viu sola,recordant la seva vida, es fan multitud de preguntes amb ells mateixos, una de molt freqüent es aquesta. “Perquè si tota la vida he treballat per els meus fills em tracten així?” i la pregunta queda en l’aire, i només Jesús ens la podria contestar, perquè nosaltres no podem jutjar a ningú; l’únic que podem fer es el que Jesús vol que fem, agafar la ma d’aquest avi o avia i ajudar-li amb el que puguem, traïen importància del tracte d’aquests fills, que si se n’adonessin del dolor que provoquen en el cor dels seus pares, de ben segur que actuarien d’una altra manera.
Demanem a Jesús amb tot el cor que aquests infants de la comunió, trobin sempre en els seus progenitors aquest amor tant profund que necessiten i sàpiguen també donar el mateix amor i protecció, quan aquests ja no siguin joves ni forts, però que els continua’n estimant i pregant a Déu cada dia per ells.
Mª. Carme Giménez