Avui en aquest moment en que només falten deu dies per celebrar el naixement de Jesús, en aquell senzill i humil pessebre de Betlem, on tot un Déu es va rebaixar a la condició d’ésser humà i així donar-se a tots els homes, en un exemple de generositat incomparable a qualsevol fet gloriós en tota la història de la humanitat; un esgarrifós succés ens ha deixat a tots una mica preocupats, per tanta violència i a la vegada tanta desesperació, per la part d’aquest obrer de la construcció que ha matat quatre persones en un acte d’embogiment, degut qui sap el perquè; pot ser l’economia, potser la solitud, el no tenir a ningú a qui explicar el que li passava en el seu interior . I llavors el meu pensament es dirigeix a tots nosaltres, els que formem les comunitats cristianes, els que volem seguir Jesús i a vegades fem fallida en moltes de les petites coses de cada dia. Quantes vegades s’ens acosta gent per explicar-nos qualsevol cosa de la seva vida i a nosaltres ens cansa i mirem de tallar la conversa, tenim pressa perquè fem moltes coses, ens sentim massa ocupats en les coses importants de la nostra vida i mirem de treu-rens de sobre aquella pobre persona que en aquell moment ens esta importunant i a lo millor no ens deixa anar a casa a posar els adorns de Nadal.
Jo penso, que el més segur es que la persona en sí, amb una paraula d’afecte, amb un escoltar i estar callats; ella pot treure tot el que te a dintre del seu cor, i veure les coses de una altra manera, i a lo millor es pot evitar que faci un disbarat.
Mirem tots plegats aquest pessebre i encomanem-nos una mica, d’aquesta humilitat del Nostre Déu i sapiguem veure en tots els nostres germans, el que potser algun dia podríem necessitar nosaltres. Ningú es més que ningú. Nus varem arribar en aquesta vida i nus arribarem a la vida plena. La única diferència serà en el que portem dins les nostres mans, que moltes vegades les tenim massa buides.