Aquest matí estan a casa fent feina, he sentit uns crits al carrer, que m’ha fet mirar per la finestra. Dos homes s’estaven barallant al mig del carrer; cridaven, s’insultaven i es convertien en els protagonistes d’un trist espectacle, que m’ha fet pensar una bona estona en aquest primer manament, que tantes vegades hem llegit, també hem escoltat a l’església i ho hem explicat a la catequesi, i malgrat tot això ens costa molt de portar a la pràctica. Es aquest, “el manament del amor”, aquest manament que en lloc de baralles vol amistat, que en lloc del insult vol el diàleg, que en lloc de les critiques vol aclarir el mal entès. Llavors pensant amb tot això me n’adono més cada dia de lo petits que som tots plegats i de lo molt que necessitem “de la Gràcia Divina”, per poder sortir al carrer i no trobar-nos amb una selva salvatge. Tenim tots tanta feina i portem tant d’estrès i tenim tanta pressa, que no tenim ni un moment de la nostra vida per reflexionar en que el amor que Déu ens dona, ens ha de portar a estimar a tots els que ens rodeja’n i que la nostra vida es molt curta i no podem esperar a que s’ens mori algun familiar o algun amic per adonar-nos que era molt bo i que l’estimàvem molt.
Jo penso que hauríem de mirar de viure la nostra existència sense estar enfadats amb ningú, hi ha un petit truc per aconseguir aquest objectiu i es el mirar sempre del proïsme només el que fa de be, juntament amb tots els seus valors, si fem això, ens ajudarà molt a estimar a tothom i a tenir “bon rotllo” com diuen els joves; només així trobarem aquesta pau i felicitat tan difícil a vegades d’aconseguir.
Ho veieu així?