Ahir varem anar amb un grup d’amics, a una zona meravellosa de la Catalunya central. Al observar tanta bellesa, tant de silenci i tanta pau, vaig pensar de seguida en aquest Déu tant ple d’amor, que ha creat per a nosaltres tota aquesta natura tant verda i tant plena de llum, gracies als raig lluminosos del sol, que donen a tot el paisatge una realitat natural immillorable i que a la vegada es com un respir relaxant en la nostra vida, plena de preocupacions i problemes.En aquesta excursió varem tenir l’ocasió de fer un petit recés, que ens va anar molt bé a tots; i on el lloc era el més idoni i més adequat per a poder meditar uns minuts i a la vegada sentir dins nostre una pau tant gran que jo crec que pot ésser semblant a la felicitat que molta gent busca i no sap on trobar-la.
I llavors en aquells moments, vaig pensar en Jesús, predicant la Bona Nova a tota la gent. Però de sobte vaig adonar-me que han passat dos mil anys, Jesús ja no va vestit amb túnica i sandàlies, ja no predica en mig del camp, vol estar amb nosaltres, vol ser un de nosaltres i es val de les nostres febleses per que tingui lloc la seva força que ens donarà el coratge suficient per poder estimar, servir o simplement parlar una estona amb tot el proïsme que ho necessiti.
Jo crec que Jesús estarà sempre en nosaltres, si nosaltres volem que hi sigui.
Ho veieu així?