La fe ens dóna l’esperança i la confiança de que Jesús sempre està amb nosaltres

Avui penso amb tantes i tantes persones que passen per alt, tot el significat de “la Setmana Santa” i sobre tot de “la Pasqua”. La seva única preocupació és que no els falli l’avió per anar de vacances i gaudir i treure profit de la vida que segons diu-ent es molt curta. I la gràcia de tot això, és que la majoria d’ells a part de prescindir de l’Església, son molt bona gent, sobre tot “en ajudar i en creure en l’ésser humà”. En una paraula son dignes d’admirar com a persones. I llavors penso en Jesús. Penso en el calvari, aquell turó on va patir tant, per ensenyar-nos el camí que tots nosaltres hem de seguir amb alegria i felicitat, ja que després del calvari ve la resurrecció, punt culminant de la nostre fe.
Han passat més de 2000 anys però el nostre desig és acompanyar Jesús en aquests dies de Setmana Santa. Ell ens comprèn i ens ajuda a superar els obstacles, quant entre tots l’ajudem a portar la creu. També penso que aquesta fe que Nostre Senyor ens dona, és el tresor més gran que tindrem mai en aquesta vida, perquè la fe ens dona l’esperança i la confiança de que Jesús sempre esta amb nosaltres i és el nostre refugi en tots els moments obscurs de la nostre vida.
Gracies Senyor, per tot el que ens dones cada dia, i quant acabi el nostre camí per la terra, i ens trobem tots, allà on ets tu, abraçar-em a tots aquests germans nostres que s’en van anar de vacances, però que en el fons del seu cor i sense ells saber-ho també seguien el teu camí, i tu que ets bondat infinita també els voldràs al teu costat. L’únic que ells s’hauran perdut es gaudir de la felicitat que produeix tenir la fe viva dins del cor.
Bons dies sants a tot-hom.

PER JESUCRIST TOTS SOM IGUALS

En aquest moment el meu pensament esta joiós i ple de ferma esperança, en tot aquest jovent de confirmació amb qui varem estar ahir diumenge quart de quaresma, en la trobada que s’esdevé cada any amb tots els nois i noies de la E.S.O.; compartint en comú el diàleg i el canvi d’impressions, en tots els temes que varem tractar per grups.
També el Monestir de Sant Cugat va quedar ple, de tots aquests joves alegres i plens de vida quan a les quatre de la tarde varem compartir l’Eucaristia amb el Senyor Bisbe. I el més important i agradable de tot aquest dia és el grup de jovent de confirmació de la nostre parròquia, que hi va anar amb moltes ganes i molta il-lusió de participar-hi.
Podem donar gracies a Nostre Senyor i pensar també que tot això va ser com l’aperitiu del gran dia de “L’Aplec de l’Esperit” que es celebrarà a la nostra ciutat el proper dia 22 de Maig. I també podem demanar a Jesús amb tot el cor, que de tot aquest grup tan maco de joves dels diferents bisbats de la nostra església, brollin moltes vocacions ja sigui com a preveres o com a laics responsables per poder continuar aquesta tasca tant important d’evangelització i de servei a tots els nostres germans i que no perdem mai la confiança en la joventut, siguin de la nostra terra o siguin de més lluny, per Jesucrist tots som iguals i ens em d’estimar i ajudar cada dia com a família cristiana que som tots.
Fins aviat.

“SERÀ PERQUÈ NOMÉS HI HA NEU UN DIA AL ANY?"

El dia d’ahir, va ser un dia molt especial per la nostra ciutat, la neu amb el seu mantell blanc i lluminós va anar cobrint totes les places i carrers com si d’una gran postal nadalenca es tractés, on les branques dels arbres tenien la semblança de ser els dibuixos d’un gran conte infantil amb la intenció de fer feliç a tots els nostres infants. I com un miracle de Nostre Senyor dins d’aquesta quaresma, el conte es va transformar en realitat. Allà sobre la neu jugant amb els nens, no hi havien avis; hi havien pares, “els seus seus pares” aquests pares tant estimats i que a vegades costen tant de veure; això va ser el millor regal, que aquesta neu blanca i beneïda va portar a tots els infants.
Per això jo penso, que si un dia de neu va fer, que aquests pares treballessin menys hores per la por que el fenomen atmosfèric es compliques, i fos difícil arribar a casa, es podria aprofitar per pensar en aquests fills, que tant necessiten de la seva companyia, i potser tenen problemes a l’escola, amb els companys, amb els estudis. Ens podem preguntar tots nosaltres,- “Serà perquè només hi ha neu un dia al any?”
La vida passa molt apressa i un dia sense adonar-te, aquests infants ja no hi son, s’han fet grans i han volat de les nostres vides. Ells no volen diners ni grans hipoteques per gaudir de grans mansions, ells només volen la mare i el pare que els ajudin a pentinar una nina, ho ha fer córrer un petit cotxe a través del passadís de casa; perquè el més important per a ells es veure els seus pares estimant-se i jugant una estona al seu costat.
“Benvinguda siguis neu blanca i lluminosa per haver fet feliç a tots els nostres petits infants”.
Fins aviat.

"A ON ERA DÉU?"

En aquests últims dies, hem viscut tots a través dels mitjans d’informació unes imatges terribles de les catàstrofes naturals, provocats per els terratrèmols en el poble de Haití i de Xile, provocant una quantitat considerable de víctimes mortals i d’un grau molt gran de gent que s’han quedat sense res, només amb el que portaven al damunt.
Al veure tot això sempre surt la clàssica pregunta-“a on era Déu”? Jo penso que hi han molts misteris en la vida que mai ho entendrem fins que algun dia en l’altre món Nostre Senyor ens ho expliqui. De totes maneres la meva pobre i humil opinió arriba a la conclusió, de que moltes de les morts es podrien evitar, si tots nosaltres ens estimem-s’him de veritat i ens ajudem-s’him tots plegats a repartir-nos en zones segures, per poder tenir una vida digne on hi hagués un sol món, fora de la misèria i de les tragèdies que tant sovint pateixen tants germans nostres.
Les zones volcàniques i les de tant perill de terratrèmols es podrien transformar en grans parcs naturals que a la vegada seria’n reserves de boscúria i de platja que la naturalesa de ben segur que ens ho agrairia.
Se que tot això que estic dient es una gran utopia; per fer totes aquestes coses hauríem d’esborrar de la nostre vida el egoisme, l’afany de poder i les desigualtats entre països que es la causa crucial d’aquest tercer món del qual ens en hauríem d’avergonyir tots plegats. I llavors la pregunta-“a on era Déu” l’hauríem de plantejar de diferent manera- “que estem fem nosaltres, instruments d’aquest Déu, que malgrat el nostre comportament continua confiant i esperant amb un amor incondicional?
Fins aviat.